Changing, again

Estancat

2012-02-02T13:07:00.007+01:00

Dimarts al matí vaig realitzar la protocolària visita mèdica anual de control. La metgessa em va preguntar que què tal, i davant la meva resposta, em va dir que estava "estancat". No vaig conetstar res, no es tracta de portar la contrària a l'autoritat, oi?, però més aviat vaig pensar que un servidor està estabilitzat i no estancat.

Quan tornava cap a casa, em vaig adonar de dos girs més sobre la qüestió. Un és que, qui està estancat, en tot cas, és el meu estat de salut, no jo; o sigui que diria que hi ha una certa confusió entre dues coses: l'individu i una de les seves parts.

Però després, encara vaig pensar que la metgessa en qüestió, em deu conèixer més del que em penso i deu saber que tinc el blog força abandonat, que no propsero gaire a la feina, que em veig superat per infinitat de petites foteses, etc.

O sigui que al final, li vaig acabar donant la raó. És el que en diem, la infal·libilitat dels experts!

Això és el decreixement?

2012-01-11T23:20:00.005+01:00

Ja fa una bona temporada que, de tant en tant, em poso el barret d'alternatiu i actuo conseqüentment. Això vol dir, per exemple, que he format part d'alguna coopeartiva de consum ecològic o que segueixo determinats debats o opinions que potser es podrien considerar "alternatives".

Entre totes aquestes qüestions fa uns anys, tampoc gaires, que va sortir el debat de la necessitat imperiosa de decreixement, com a única forma de supervivència de la Humanitat, en general.

En aquells moments els debats eren diversos però, amanits amb salses diverses també, jo em vaig quedar amb una mena de consciència sobre els límits de les fonts d'energia tradicionals (posem el petroli, per exemple), o de la impossibilitat de mantenir a llarg termini, un món amb uns extrems tan contraposats en riquesa.

Un dels elements que no sabia gaire com "conjugar" en el món on vivim i amb el discurs del decreixement, era el que a mi em semblava una impossibilitat pràctica: com podíem estar sempre millorant, innovant i essent més eficients en tot plegat? En algun lloc hi havia d'haver un límit, pensava jo.

Hores d'ara el que em pregunto és si ja vivim en una època de decreixement, o no. Ja sé que el decreixment que es proposava en el seu moment tenia uns altres motius i uns altres funcionaments més generosos (vull dir, que no s'apostava per un decreixement perquè uns quants continuin enriquint-se encara una més, com semnla que passa ara).

Com que m'imagino que això és possiblement una qüestió de perspectiva, ja entenc que no hi haurà una resposta única al dilema. Però no m'importa, me'l continuo plantejant.

P.S Ara vé quan penso i escric, que potser fora més positiu parlar de pilotes d'or i aquestes coses que potser aixequen més la moral, oi?

Idees per centrar-me

2012-01-01T23:17:00.002+01:00

Tinc un fantàstic document de Word al PC que duu aquest, encara més, fantàstic títol: "idees per centrar-me".

Es tracta bàsicament d'una llista de bons propòsits que em serveix, d'una banda, per revisar què he aconseguit del que m'havia plantejat incialment, d'una altra, per replantejar segons quines meves orientacions dels següent mesos i afegir nous reptes a la llista i, per últim, per recordar-me a mi mateix, un cop de tant en tant, per on crec que hauria de mirar de portar la meva vida (ja se sap que tinc molt mala memòria).

Acabo d'editar, revisar i guardar-ne la dinovena versió, la qula cosa significa que, si tenim en compte que ho faig dos cops l'any, ja fa nou anys i mig que vaig treballant-me el document.

No és aquest el lloc per editar lla llista i cnomentar-la, però sí que és l'espai que trio per preguntar-me si no caldria, per a la propera revisió, que coincidirà amb els desè aniversari, ajustar el format del document amb uns objectius o línies d'actuació més mesurables, argumentar les prioritats, compartir la llista, etc.

Com diu Raimon, "qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta".

Reflexions

2011-12-21T20:54:00.001+01:00

Intento reflexionar sobre diverses coses amb la canalla que corre per casa esperant l'ordre de passar al llit..

I no me'n surto gaire, no cal dir-ho.

Després d'uns dies de desconnexió (el controlador de la pantalla s'havia sublevat i he acabat canviant la targeta gràfica), intento recuperar un cert ordre (i no puc).

Divago sobre Orestes i Electra (que s'ha de fer amb una mare que ha matat un pare que, segurament s'ho mereix), penso en la representació ministerial del col·lectiu de sociòlegs nacional (i respiro lentament i en profunditat), reviso les notes que he deixat al m`bil en les darreres setmanes ("necesidad de adscripción identitaria, Cultras 434, pàg 8, traçabilitat, etc., i no en trec aigua clara), penso en l'absurditat de la meva feina, com a mínim, en determinats moments (i recordo al poeta "vosaltres no sabeu que és carregar epxedients a l'Administració...").

Ja es veu que no tinc el dia, però pensava que era bo deixar un apunt aquí, niq ue sigui perquè d'aquí a un any, recordi per on passava (és una mica una broma de mal gust).

Passen coses diferents

2011-12-08T23:07:00.002+01:00

Amb la mitja taronja a ultramar per uns dies i la descendència a casa d'uns seus cosins, les coses es veuen diferents.

Concreto.

Deixo la progènie a casa dels seus cosins i vagarejo, en cotxe i sense cap mena de pressa, per Barcelona. Admiro la Sagrada Família il·luminada, el Passeig de Sant Joan, el TNC i l'Auditori, els contrastos de les llums dels cotxes i els semàfors de l'Av. Meridiana,... Escolto el CD històric de Nawja Nimri i Carlos Jean que repeteix "I like to feel those roses on my skin...". Tinc la sensació de conduir i estar enregistrant una pel·lícula alhora.

Quan arribo a casa, surto a sopar al Viena perquè he aprofitat per quedar i avançar en la definició del nou blog de l'AMPA de l'escola de la nostra descendècnia. Tot i que l'especialista en blogs no es presenta a la cita/reunió/spoar, avanço en el disseny de continguts. I escolto, sense voler, la conversa de la taula del costat, on una mare educa els seus dos descendents, preadolescents, en la necessitat d'assegurar-se que la porta de l'ascensor queda ben tancada perquè hi ha veïns, gent d'edat avançada, que el necessiten. Em fa gràcia aquesta mena d'educació familiar-trasnmissió de valors, a la que jo encara no he arribat.

I tanco aquest petit "bucle" recordant que jo també m'he hagut d'assegurar que havia deixat la porta de l'ascensor tancada a casa dels nebots. No sé si per una qüestió d''educació, responsabilitat o culpa.

No era ben bé wabi-sabi

2011-12-06T01:09:00.002+01:00

Un parell de posts abans d'aquest, als comentaris, nimue m'introduia en el concepte del wabi-sabi, com una possibilitat per explicar-se, positivament, el meu post.

No hi he aprofundit massa (vull dir que no he passat de la Viquipèdia) però em sembla que, tot i que alguna cosa hi pot tenir a veure, no és ben bé això.

L'exemple és d'avui mateix. Una mica per sorpresa he dinat amb una amiga a qui, tot i mantenir el contacte per mail i algun cop per telèfon, fa gairebé mig any que no veia.

L'entrada no podia ser més optimista. De camí, a la ràdio del cotxe, han posat una cançó dels Amics de les Arts que diu, literalment, "Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha".

I sí i no. No hem fet un shawarma, naturalment, però com jo ja sabia, he reconfirmat que m'agrada estar amb ella, fins i tot em poso una mica nervioset abans. Però jo també sabia que les seves "imperfeccions", em distreurien. I no és que les hi busqui, és que me les passa per la cara, per dir-ho d'alguna manera.

Avui, potser perquè feia tant de temps que no ens veiem, perquè s'aproxima Nadal o perquè ens anem fent grans, m'ha semblat que es suavitzava una mica en algun moment.

En fi, que per no allargar-ho més, potser el wabi-sabi no explica prou bé aquest mena d'estat contradictori que em suggereix la Humanitat, en general, i un munt de persones, en particular.

Ara, que tots sabem que això no em passa només a mi, precisament.

Confiteor

2011-11-30T23:16:00.000+01:00

Confesso que sóc dels que, d'una banda, ens deixem portar per les corrents i, quan se n'ha parlat força, jo també m'hi apunto. D'altra banda, confesso que, a aquestes alçades, agafar-me un llibre de mil pàgines, em feia una certa mandra.

Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.

Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.

Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.

Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.

Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.

Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.

Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi.

Parlo de "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.

Confiteor. Mea culpa.

De bipolaritats

2011-11-19T23:24:00.002+01:00

Costa, segons com, això de reprendre un blog, encara que sigui amb un compromís mínim, com el meu; però això sí, tenir-lo en funcionament també m'ajuda a veure determinades coses d'una manera, diguem-ne, més "literària".

La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.

Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.

Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.

Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.

Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.

Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.

A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.

Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta.

Lleugereses

2011-11-12T23:41:00.001+01:00

Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.

Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.

Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".

Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?

Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.

Egotista, Bernat Metge, Aurea Dicta i parabellum

2011-11-07T22:49:00.003+01:00

En les darreres dues setmanes he tingut a la punta dels dits un parell de posts per animar una mica aquest blog abans no mori d'inanició; però resulta que quan tinc la idea, o la necessitat de comunciar, no he tingut el teclat a prop, o no he tingut temps per seure davant la pantalla.

Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).

Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.

Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.

I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.

Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).

Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".

La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.

Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?

Projecte M3

2011-09-08T15:18:00.000+02:00

Aquest estiu, ja ho he explicat en el post anterior, he fet unes quantes lectures de poesia.

Una d'elles, la de Maria-Mercè Marçal, em va suggerir un petit i absurd projecte, que poso a la vostra disposició.

No hi busqueu gair res. El projecte no té cap altre objectiu que fer-me present els seus textos.

I potser a alguns o algunes de vosaltres.

Trobareu el projecte aquí.

Lectures d'estiu

2011-09-02T10:05:00.005+02:00

Aquest estiu, d'una forma una mica sorprenent per a mi mateix, les estones robades al meu quefer diari i dedicades a la lectura han estat, sobretot, dedicades a la poesia. Sense plantejar-m'ho gaire, he fet un breu recorregut per la poesia catalana (?) del segle XX.

Vaig començar fort, barallant-me amb els "Quatre quartets" d'Elliot, en l'edició bilingüe de Proa (traducció d'Àlex Susanna). Ja es veu que la primera lectura no era gaire catalana, i sort de la traducció, perquè el meu anglès no és suficient per a una empresa d'aquesta magnitud, tot i que confesso que m'ha agradat força anar llegint els versos en anglès. Se suposa que és una de les obres poètiques més destacades del segle XX i no ho dubto, tot i que un servidor, excuseu les meves limitacions, no va entendre de la missa la meitat.

Vaig continuar amb Salvat-Papasseït, que sempre em ve de gust, també per donar-me un descans. Vaig trobar-hi tot allò conegut i encara alguna nova perla. No m'interessen
especialment les seves formes, més o menys avantguardistes, però sí moltes d'altres coses.

Després vaig fer un salt mortal a Gil de Biedma i "Las personas del verbo". Ho vaig fer, en part, perquè el seu pròleg als "Quatre quartets" em va ajudar força a digerir el llibre, però també una mica per aquella mena de responsabilitat, de deute pendent, de disposar del llibre des de fa molt de temps, i no haver-m'hi posat. Els poemes de Biedma però, no són el meu punt fort, tot i que amb alguns coneixements sobre la seva vida personal, s'entenen i s'aprecien molt millor.

També vaig fer un repàs de "Les dones i els dies", de Ferrater i aquí, he de dir, no hi vaig trobar gaire res de nou. Suposo que no he estat prou de filis jo, però reconec que ha estat una relectura poc engrescadora.

Per anar tancant el segle, em vaig dedicar a repassar diversos poemaris de Maria-Mercè Marçal. I aquí sí, com sempre, cada relectura m'aporta novetats: fragments que recupero, imatges que se m'havien escapat, sentiments a dojo.

Un últim apunt. Queda clar que d'aquestes cinc lectures, les meves preferides han estat les de JSP i MMM. Hi ha uns quants anys de diferència entre l'un i l'altra, sexes i gèneres antitètics, llenguatges diferents, etc., però sabeu que en un vers, JSP prén la lluna (rectifico) per muller? Jo ho vaig veure claríssim, n'hi ha més d'una de coincidència!

Ei, a banda de les lectures de poesia, he continuat llegint el "Llibre del desassossec", de Pessoa, i els "Assaigs" de Montaigne, passo pel segon volúm, però la veritat és que només per vagarejar-hi. N'estic una mica cansat, tant de l'un, com de l'altre.

I no explicaré gaire res de la resta de l'estiu perquè es pot resumir molt ràpidament: progènie, progènie i més progènie.

Expulsat

2011-07-18T08:06:00.001+02:00

Aquest matí a primera hora, descobreixo el grandolàs de casa abraçat i fent-se carantonyes amb la seva mare al llit.

Li dic, al nano, que ja n'hi ha prou i que jo també en vull.

Ell contesta, tan tanquil, "tu quedaràs expulsat".

Au, nano, que t'envio de colònies!

Visita institucional

2011-07-08T00:16:00.002+02:00

Ahir a la tarda vaig partcipar en una reunió de presentació, per dir-ho d'alguna manera, d'una associació de la que formo part, al Parlament de Catalunya.

Era el primer cop, que jo recordi, que entrava al tan nostrat Parlament.

L'apunt que deixo aquí no té res aveure amb els continguts de la reunió, la valoració que em va mereixer la reunió o el nostre amfitrió.

Us seré clar. Em va sorprendre, relativament és clar, la vestimenta del personal que circulava per allà dins.

Que ells vagin amb "traje i corbata", no m'acaba de sorprendre, i més perquè no tots ells anaven uniformats al 100%, però els vestidets d'elles, sí que em van sorprendre.

Que n'hagués vist algun, d'acord; però que hi hagués aquella coloraina, aquella uniformitat global en la diferència individual femenina, sí que em va sobtar.

La reflexió subsegüent va ser, potser, excessivament immediata i visceral: i vosaltres representeu la diversitat dels 7 milions de catalans i catalanes que diu que hi ha?

Sense comentaris.

Bremen

2011-07-04T19:40:00.004+02:00

Revisava, un cop més, part de la literatura infantil que tenim a casa amb la descendència i vam anar a parar, un cop més, també, als "Músics de Bremen" i, especialment, a aquella frase que no sé si he esmentat alguna altre cop aquí mateix que diu: "Però, què en treuràs fer el ploricó? Vine amb nosaltres a Bremen!".

Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".

Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?

Darrere el vidre

2011-06-27T23:20:00.003+02:00

Aquest migdia feia una lleugera sobretaula i llegia una mica de poesia.

Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.

Darrere el vidre

Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.

...

Feliu Formosa

No cal dir res més, oi?

Dues reflexions

2011-06-27T11:11:00.004+02:00

Dues reflexions sobre la democràcia, un dia de bon matí de la setmana passada.

Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.

1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!

2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...

Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.

12è aniversari

2011-06-19T22:41:00.007+02:00

No he pogut parar a rumiar-hi.

Ara fa un parell de dies vaig tornar a passar per una d'aquelles cites del calendari d'entre el mes d'abril i el mes de juny que han estat importants a la meva vida, però aquest cop ni tan sols he pogut dedicar una estona a pensar-hi.

La conclusió em sembla òbvia: endavant, i per avall, colloni.

De fet, ara que me n'adono, el temps que hi hauré dedicat és el que es triga en escriure i penjar aques ridícul post.

D'alló del canvi

2011-06-08T21:15:00.004+02:00

Avui, segons la meva agenda de paper, es veu que és Sant Heracli.

No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.

Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.

D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.

La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.

I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.

No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual.

Vés-ho a entendre.

Reflexions improcedents... (no va de política, aviso)

2011-05-23T21:56:00.001+02:00

Fa un parell o tres de dies que tinc aquest post a la punta dels dits, però no m'acaba(va) de prendre forma. Per tant, aviso ja d'entrada que, si no hi trobeu un fil conductor clar, un títol adient o unes conclusions com s'esperaria d'un post normal, estareu davant del resultat d'un post "precipitat".

La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).

Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.

I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.

A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).

L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament?

Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo.

P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona.

Coses que no entenc

2011-05-14T00:03:00.008+02:00

Parlo de blogger, només, quedi clar.

Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?

Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?

Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?

Per què no tot és una mica més fàcil?

D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.

Post número 400 d'aquest blog

2011-04-23T22:03:00.005+02:00

Doncs sí. No estic gens organitzat mentalment per escriure res, però trobo que està bé fer-ho. Ja he arrribat als 400 posts en aquets blog i, si hi sumem els del primer blog i els d'alguns altres, crec que em dec anar apropant al miler de posts.

Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.

I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).

Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.

Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.

Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.

Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".

Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).

Qüestió de perspectiva

2011-04-14T00:04:00.008+02:00

Fa uns quants dies que tornava a tenir el cuquet d'escriure alguna cosa al blog, però ara mateix, acabo de veure el sous de determinats responsables de bancs i caixes d'aquest país a no sé quin telenotícies, i m'he quedat entre indignat i amb cara de tonto. No sé gaire, a nivell personal, quina de les dues opcions és millor.

En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"

Està clar que em falta "perspectiva", oi?

Estereotips...

2011-03-06T22:58:00.003+01:00

Imagina't que ets en un parc infantil a Sant Cugat del Vallès.

Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.

Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.

Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.

Imagina't de quin pal van.

Imagina't...

No es busca

2011-02-24T20:17:00.002+01:00

Noia de 43 anys, alta i prima, guapa, morena i esportista; no busca, però sí que espera, creuar-se amb algun individu del sexe contrari que tingui interès per muntar alguna cosa en comú.

Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.

Malsons

2011-02-21T22:30:00.002+01:00

La mestressa de casa va somniar, a la primera part de la nit, que tenia un càncer de pit, que li feien quimioteràpia, que estava feta pols. A la segona part, que la maltractaven a la feina, que ignoraven les seves aportacions, que li feien el buit.

Ell va somniar que l'Atlèthic de Bilbao havia empatat a dos el partit amb el Barça, amb un gol en el temps afegit.

Es tracta de malsons de gènere o no es pot generalitzar?

Tres lectures

2011-02-15T22:48:00.004+01:00

Ara fa deu dies, més o menys, vaig assistir a la presentació a la llibreria Laie de Barcelona del darer poemari d'Anna Aguilar-Amat, "Càrrega de color".

Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.

Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.

El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.

I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.

Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.

Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.

El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.

Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.

Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.

De "Covava l'ou de la mort blanca".

"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."

L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.

Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.

El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".

Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.

El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.

Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.

La felicitat té forma d'U

2011-02-03T23:12:00.004+01:00

Deixo la descendència a escola, pujo al cotxe, arrenco i poso la ràdio. Escolto una cançoneta enganxosa de no sé qui. Quan acaba la cançó, a traició, el locutor ens engega, com qui no vol la cosa, que s'ha descobert i comprovat científicament que la felicitat té forma d'U i que el punt d'inflexió s'estableix al voltant dels 46 anys.

Ara m'explico unes quantes coses.

D'uniformes

2011-01-19T23:45:00.005+01:00

No em feu gaire cas perquè parlo sense coneixements específics, ni del què es diu, ni del món concret on s'hauria d'aplicar, però m'he fet una opinió molt ràpida sobre el tema i la vull compartir.

Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.

A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.

En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).

Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).

Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...

Una història avorrida

2011-01-16T22:29:00.004+01:00

No. La meva intenció no és explicar-vos una hitòria avorrida, sinó fer una breu ressenya de la darrera novel·la que he llegit. Una novel·la, ja us ho avanço, curta, que m'hauria agradat que s'allargués una bona estona més.

Es tracta d'un Txèkhov (diuen a la contraportada que és el que dóna pas a la seva obra de maduresa), però que ningú s'espanti. Cap dificultat.

Es tracta "simplement" dels pensaments d'un home, metge, que s'està fent gran i intueix el final molt a prop.

El professor Nikolai Stepanòvitx va repassant amb cruesa les seves amistats, la ciència, les dones, la família; pe`ro sobretot, es va repassant a ell mateix i al seu caràcter.

Sense cap mena de pressa, el text flueix meravellosament. Qui sabés escriure com Txékhov!

Temps

2011-01-06T02:40:00.003+01:00

No gaire res per escriure. Ni tan sols he refet la meva llista de bones intencions pels propers sis mesos. Temps? On és el temps? Qui se l'ha desat a la butxaca i no me n'ha deixat ni una engruna?

Una nostàlgia?

2010-12-20T23:33:00.004+01:00

Doncs això, que me'n recordo de tu i de tots els petons que mai ens vam fer.

P.S. Especialment allà on diu "todo cambia y sigue igual"

Del canvi subtil

2010-12-18T23:58:00.003+01:00

Ahir podia haver repetit parcialment el mateix post d'ara fa quatre anys:

"Com va passar a Bitxo ara fa uns dies, jo també canvio un tres per un quatre (en el meu cas, el primer dels dos dígits)."

Bitxo, ahir no va canviar un tres per quatre (tot arribarà, bonica) i, en el meu cas, ahir, el nou quatre era el segon dígit.

En fi, que les coses canvien, però només subtilment.

L'horòscop i aquestes coses

2010-12-16T18:51:00.005+01:00

Deia el meu horòscop d'avui que "Un problema con alguien que tiene poder no se soluciona como deseas . No le ataques, no es un buen sistema".

A part d'agrair el consell, que seguiré fil per randa, em pregunto: u, com pot ser que me l'endevinin tan sovint; i dos, de quina esfera de la meva vida parlem?

La resposta a u em serviriria per aparcar uns quants meus agnosticismes.

La resposta a dos m'ajudaria a saber com actuar en algun àmbit concret de la meva vida.

Em penso que és millor deixar-ho aquí.

Han passat vint anys....

2010-12-02T09:03:00.002+01:00

Han passat vint anys de temps viscut
a repèl i de rebot.
Han passat vint anys,
marginals i marginats
del concert del món.
Constantment devaluats,
harmonitzats, televisats.

I són vint anys de pors i de silencis,
vint anys passats.
I són vint anys d'intents de sobreviure,
vint anys passats.
Vint anys de moral enemiga.
Sense encant ni desencant
he construït el cant
de rigor cantellut
i de raó oprimida.

Han passat vint anys de temps viscut
a repèl i de rebot.
Han passat vint anys.
Han passat vint anys de temps viscut.
Quin gran moment per reprendre,
per reprendre la nostra vida.

Raimon

Han passat vint anys des de que vaig a entrara treballar aquí.

Em quedo, sobretot, amb els dos últims versos.

Passeig pel passat

2010-11-25T00:20:00.006+01:00

Els dilluns a la tarda porto la descendència a la seva única extraescolar setmanal: música. Entre que els deixo i els recullo, tinc mitja hora per a mi solet que, ja es veu, no dóna per gaire res.

Dilluns passat vaig fer un breu passeig fins a la casa on vaig viure els meus primers tretze tendres anys, que és ben a la vora.

Quan vaig arribar a la porta de l'escala, me l'havien canviat. Ara m'hi han posat un vidre d'aquests més aviat blancs que no deixen veure l'interior.

Una mica sorprès, vaig anar fins a la cantonada més propera on comença el carrer, la Rambla, hauria de dir, i vaig un repàs de com han canviat les coses.

A la cantonada ja no hi ha aquell supermercat de tota la vida (el del Santi, el Felipe i el Rafa). Ara hi ha un parell de botigues de roba més o menys "pijes".

Els dos bars que hi ha a continuació continuen essent bars però, evidentemnt, ja no hi ha els mateixos amos (ai, els fankfurts de l'Hamburg i la brutícia de Can Joan!).

Les tres entrades d'escales que hi ha a continuació, entre les quals hi ha "la meva", han canviat la porta d'entrada i, sobretot, han convertit els baixos en botigues, perruqueries, tintoreries, etc.

I, a l'altra vorera, reconec els vuit edifics de Can Villà. Des del balcó del nostre pis véiem Can Villà, una masia abandonada amb un bon terreny, per on recordo haver vist pasturar xais.

Tornant a la nostra vorera, la torre dels Busquets ja no hi és. Ara hi ha un edifici d'apartaments amb més botiguetes als baixos. No trobo a faltar tant la torre en qüestió i el seu jardí, com la porta del seu pàrquing, on un servidor i amics de l'escala havien practicat maratonianes sessions de xuts amb pilota.

A la cantonada següent, l'edifici de pisos blau i marró ja no ho és i, una mica més enllà, l'escola de monges s'ha ampliat amb un edifici actual quen o té res a veure amb la resta.

Passo una altra cantonada i l'oficina de Banca Catalana ja no hi és. Això sí, el seu lloc el continua ocupant una altra entitat del sector bancari.

Fins al final carrer, edificis relativament nous, amb una papereria i un bar també relativament nous.

Dic relativament perquè han passat quaranta anys i el canvi ha estat gradual.

M'ho miro amb una certa incredulitat i una mena d'enyorament.

Les coses han canviat, d'acord, però què se n'ha fet de tot aquest temps?

Lectura particular d'una xerrada de Dolors Camats

2010-11-19T16:03:00.006+01:00

Crec que en aquest blog, no acostumo a parlar de política en excès. No ho faig, d'una banda perquè crec que no és un tema que generi gaire inetrès, ara mateix, i que, a més a més, ja té els seus espais informatius i comunicatius propis. D'altra banda, i encara més important que tot això, he de reconèixer que jo mateix n'estic una mica desvinculat.

Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.

Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.

I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".

A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.

I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.

L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.

Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.

A part d'aixó, força Dolors!

Sobre les normes

2010-11-01T22:46:00.004+01:00

Assisteixo a una festa d'aniversari amb la meva descendència. L'homenetjat, avui feia sis anys.

Com que es veu que no sóc gaire sociable, he xerrat poc amb la migrada representació de pares i mares de les criatures assitents a l'acte, he jugat i enraonat força amb una xiqueta fantàstica i he observat.

En un moment determinat, el pare i la mare del nano que avui creixia, han organitzat un joc. Un joc on els participants (només hi havia una noia de la classe en qüestió) s'havien de posar en cua per, després, fer una prova i obetnir un premi (un xupa-xup).

Observo, preocupat, com el meu grandolàs fa cua ordenadament. Pràcticament és l'últim de fer el joc i no es queda sense obsequi perquè la mare organizadora del joc, en l'últim moment, ha anat a buscar gominoles que tenia en reserva.

He observat una mena de lluita interior dins del meu xiquet entre fer la norma de fer la cua com toca i veure com s'estava quedant sense xupa-xup. M'he hagut de mossegar la llengua per poder veure com responia a la situació.

La part bona de tot plegat és que, havent obeït la norma, al final, ha tingut premi.

La part que em deixa dubtòs és: no li hauré d'ensenyar, contra tots els meus principis que, de vegades, quan la situació pot ser clarament injusta, també cal saber-se saltar una norma?

I, qui valora quan la situació és clarament injusta?

Nocturns

2010-10-27T15:28:00.004+02:00

Llegeixo els Nocturns d'Ishiguro. Cinc novel·les curtes que, d'alguna manera, tenen un punt comú en la música i, segons els editors, en determinats altres plantejaments. Em costa Ishiguro. Ja fa temps vaig intentar "Els inconsolables", i no me'n vaig sortir. Per sort, "Nocturns" és molt més assequible. De totes maneres, digueu-me justet, no puc catalogar aquest text com una de les brillants lectures que he fet a la meva vida. Aixòo sí, aquest cop, com a mínim, m'ha fet dibuixar un somriure en un parell d'aquestes novel·les breus, la qual cosa, agreeixo públicament.

Tornant a Montaigne

2010-10-04T23:19:00.004+02:00

En un breu interludi de crits i jocs infantils, m'agafo el segon volum dels assaigs de Montaigne i començo la lectura del capítol VIII, sobre l'afecte dels pares als fills (molt oportú, diria jo).

Deixant a banda la dedicatòria del capítol, i per entrar en matèria, trobo el següent fragment de disertació.

"Al costat d'això, aquesta altra consideració aristotèlica: aquell que beneficia algú l'estima més del que és estimat; i aquell a qui se li deu estima més que el qui deu; i tot artesà estima més la seua obra que aquesta l'estimaria si l'obra tinguera sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en moviment i acció. Per això cadascú és en certa manera en la seua obra...."

Un parell de llumetes vermelles s'encenen al meu caparró: ara ja sé perquè vaig ben marejat per la vida i estic ben arreglat si sóc, en certa mesura, la meua obra.

Frases cèlebres

2010-09-27T22:38:00.003+02:00

Ho sabieu que al món mundial hi ha una colla de poetes i filòsofs (evidentment, mascles i femelles) dels qui, si escolteu amb un xic d'atenció, en podeu aprendre molt, sobre això de la circulació per la vida? Només cal tenir la oïda atenta. En deixo uns quants exemples recents .

A la llarga, li aniria bé refer la seva vida (a la curta, em penso que també).
Si el dia tingues dos minuts més, el 90% no hi arribaria (quants dius que hi arriben sense aquests minuts extres?)
La gent, quan es reaparella, busca la joventut perduda (no et fot)
Si no m'ajudes explotarà el món (radical, oi?)

Deixant de banda la darrera aportació, feta per un activista de sis anys que viu a casa nostra, la resta són frases d'una mama parlant pel mòbil a crits amb una altra mama en un parc mentre la seva patuleia corria per allà, el cap d'un servei municipal de per allà on treballo i el cambrer i propietari d'un bar on esmorzo molt de tant en una conversa amb un altre client.

Tot són retalls de converses on jo no era emissor ni receptor, però un cop intercepat el missatge, s'ha d'aprofitar. O no?

Cornudella, Íbic, Kosovel i el boreàs (una mica revisat)

2010-09-17T22:51:00.014+02:00

Dubto entre repassar els blogs que més o menys segueixo, o escriure alguna cosa.

Al final, decideixo intentar escriure alguna cosa, no tant perquè em senti amb ganes, forces i la necessitat de fer-ho, sinó pequè els posts que he escrit mentalment en aquest darrer mes, es van podrint dins meu, els vaig oblidant i si ja els normals i immediats em semblen més aviat justets, aquests que tinc emmagatzemats a la memòria, quan m'acaben sortint, em semblen deplorables.

El paràgraf anterior és un avís. N'estava molt satisfet jo del desenvolupament mental d'aquest post, però ha passat tan de temps des que el vaig imaginar...

Total, que per començar per algun lloc, diré que aquest estiu he llegit, entre d'altres, però tampoc han estat tantes, el llibre de Jordi Cornudella, "Les bones companyies". Vaig conèixer, molt per sobre i per motius professionals, en Cornudella ara fa un parell d'anys i em va semblar un personatge interessant. Aquest llibre m'ho confirma.

"Les bones companyies" és un assaig que ha guanyat el primer premi Palau i Fabra d'assaig i, per molt resumir-ho, diré que és un passeig per algunes lectures clàssiques (alguns clàssics de les beceroles de la nostra civilització i uns altres clàssics de la nostra llengua) acabades de condimentar amb algunes aportacions més de caràcter personal de l'autor i del seu món.

A part de dir que vaig comprar el llibre a través del Cercle de Lectors (això és bo, dolent o irrelevant?), apunto dues coses.

La primera fa referència a una mena d'envegeta que m'ha despertat l'autor. És a dir, no renego de la meva vida de treball a l'adminstració per guanyar-me les garrofes, de la família amb criatures petites que m'absorbeix i poca cosa més, però aquesta mena de coneixement dels clàssics i de les formes i els fons de l'escriptura són una mena de bé preuat del qual m'agradaria disposar. Mala sort. Potser en una altra vida.

La segona reflexió té més a veure amb el títol del post. Cornudella presenta a l'assaig alguna de les seves idees sobre la poesia (i sobre el funcionament del món en general, crec). Una de les que més em va agradar (ja parlo en passat) és la idea que, des dels primers poetes mínimament documentats, algunes idees o imatges, evolucionen però es mantenen en el temps. Així, per exemple, Cornudella (no m'atreveixo a dir "en Jordi") busca des dels primers poetes fins a Carner, i es podria continuar més endavant, la utilització de les estacions de l'any per referir-se a les edats de les persones.

La lectura de llibre em va agradar, i poc temps després vaig entreveure que havia penetrat més en el meu interior, d'alló que m'havia semblat inicialment. Uns dies més tard, a finals d'agost, vaig patir una nit d'aquelles on em costa dormir. Per casualitat, abans de l'estiu, havia seleccionat algunes lectures a casa i me les vaig emportar d'estiueig (bàsicament per omplir una mica una prestatgeria...).

D'entre aquestes lectures havia agafat "La barca d'or" de S. Kosovel, dels llibres del Mall (una col·lecció que m'encanta i que em recorden que prové de la meva mitja taronja). No sabia qui era Kosovel, ni d'on era (tot i que la sonoritat del nom ja ens en diu alguna cosa), ni res de res. És més, quan vaig acabar el llibre i vaig entendre que la traducció dels poemes al català, són una versió dels poemes de Kosovel a partir d'altres versions en francés o en anglès de l'escriptor eslovè, vaig al·lucinar.

Kosovel, podeu buscar a la Wikipèdia perquè em sembla que hi ha poca o gens cosa més traduïda d'aquest autor al català, va ser un poeta eslovè dels anys vint del segle passat, molt prolífic i que va morir molt jove. Els seus temes podríem dir que són la mort, la desolació i la seva terra.

Al poema de la pàgina 43, hi vaig descobrir una referència al que hom va traduir com a "bora", un vent del Nord desolador. Un vent semblant, "boreàs", és citat per Cornudella a partir d'Íbic, a la pàgina 30 del seu llibre. Vaig buscar referències d'ambdòs vents a internet amb el supòsit que són el mateix.

I sí i no. El "bora" de Kosovel és un vent del Nord que colpeix especialment alguna regió del seu país (Eslovènia, és a dir al nord-oest de l'antiga Iugoslàvia). Concretament, sembla que la regió en qüestió s'anomena "Karst". El "boreàs" d'Íbic també és un vent desolador del Nord, però que fueteja la Tràcia, per allà l'antiga Macedònia, és a dir a l'altra punta i una mica més enllà, de l'antiga Iugoslàvia.

Tot i aquestes diferents ubicacions, vaig decidir fer un petit salt mortal més i, simplement (i en la línia que s'apunta en el primer i de moment únic comentari a aquest post), vaig veure clara una altra mena de connexió poètica. Hi ha un vent del Nord que, més a l'est o més a l'oest, assota les terres, i els homes i les dones que hi viuen, fins a la desolació.

No em direu que no estava connectatiu a finals d'agost.

Per cert, també a finals d'agost, vaig veure que el tercer apartat de "Les bones companyies" no havia tingut greus repercussions en la relació d'amistat entre en Cornudella i en Perejaume (hihihi...).

Tot Poesia 2010

2010-09-14T18:06:00.005+02:00

Penjo al bloc amb una mica deretard, l'anunci del tot Poesia 2010, una iniciativa poètica a la que estic, diguem-ne, força vinculat.

Activitat adreçada als centres educatius, i a la població en general, s’ofereix en col·laboració amb el setmanari Tot Sant Cugat, i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi. Alumnat, professorat, pares, mares, avis, àvies, només cal que envieu les vostres creacions poètiques a l'adreça electrònica, teatre-auditori@santcugat.cat

Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat, al web del Festival www.poesia.santcugat.cat i al blog: http://totpoesia2010.blogspot.com/ on podreu rebre i deixar comentaris.

Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "He mirat aquesta terra", basada en l'obra de Joan Maragall, amb "La locomotora negra", la "Coral Sant Jordi" i l'actriu Carme Sansa, al Teatre-Auditori (divendres 22 d’octubre, a les 22 h).

Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o castellà, a partir del divendres 10 de setembre fins al dimarts 19 d’octubre.

És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail.

Animeu-vos a participar-hi!

Diversos posts pendents

2010-09-07T00:20:00.002+02:00

Que no resumiré ara. Només apuntaré el tema central, com a mínim l'inicial, per no oblidar-me'n.

Les vacances, la desconnexió i el flickr
Les poques lectures que he fet
Tot Poesia 2010
Cornudella, Kosovel i el boreàs
Grans pensaments

Au, vinga, que hem d'anar agafant el ritme!

Un mes més tard...

2010-08-28T23:57:00.002+02:00

Vam començar l'estiu amb les últimes actuacionscom a Diablons i a partir d'aquí...

Hem après, en un càmping de la Garrotxa, a anar en bicicleta sense rodetes (i ja anem a tope i els Reis ens hauran de portar una bici més gran i amb canvi de marxes).

Al Maresme, hem après a aguantar-nos a l'aigua del mar i, al Berguedà, a atravessar una piscina ben ample (i aquest proper curs millorarem la tècnica perquè els dimarts anirem a la piscina amb l'escola).

Hem fet una primera excursó a la muntanya de la Cerdanya i hem pujat fins al coll del Perafita (tres hores i mitja anar i tornar, no és broma).

Hem rebut visites d'amics i d'amigues, de parents, hem pres el solet i estem ben morenos, hem ballat, cantat i rigut (també hem plorat alguna vegada, naturalment).

No hem llegit gaire i no hem escrit gaire res, però per això, ja tenim la resta de l'any...

Sobre estats d'ànim, paisatges, músiques i sentiments

2010-07-26T19:26:00.005+02:00

Avançava lentament en el llibre de Jordi Cornudella que tinc entre mans hores d’ara, “Les bones companyies”, quan vaig topar amb unes reflexions sobre uns versos d’Horaci que m'eren comuns (les reflexions, no els versos, quedi clar). Unes pàgines més endavant, ja avisat, vaig tornar a trobar la mateixa o una reflexió semblant, a partir d’uns versos de Carner.

Com que del llibre en qüestió, només me n’he fet la primera de les quatre parts en que es divideix, m’espero a acabar-lo per fer-ne algun comentari més general, si és que aconsegueixo tancar-lo (em sento una mica superat per aquest text, des de la terminología emprada, passant pels textos clàssics escollits, fins a una bona part de les reflexions sobre els versos o poemes analitzats).

No em puc estar però, de deixar-vos els dos fragments que us anunciava i afegir-hi alguna nota discordant, meva, més.

El primer fa així:

“L’epístola II del llibre primer la dedica sencera al mateix motiu, que resumeix en un hexàmetre memorable: caelum, non animum, mutant qui trans mare currunt (27: “és de cel que canvien, i no d’ànim, els que travessen la mar”). Amb aquesta formulació, com en l’epode 13, Horaci ens deixa veure fins a quin punt és conscient que un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen. Els lectors de Carner sabem bé de què ens parla”.

Encara no vint pàgines més endavant, tot parlant de Carner, trobem el paràgraf següent:

“Les tres estrofes centrals de “Serenor” desenvolupen una idea que subjau a tota la poesia de Carner: que allò que ell mateix, en el pròleg a l’Antologia poètica de Maria Antònia Salvà, va dir-ne “cooperació o fins compenetració del sentiment i del paisatge” depèn només, en darrer terme, de la nostra mirada. Percebem per analogia , atribuint a les coses de fora el que pròpiament tenim a dins, per bé que solem experimentar-ho com si passés exactament al contrari. I no: l’espectacle que el món ens ofereix als nostres ulls el veiem sempre en funció del nostre ànim, no és el nostre ànim que canvia en funció del paisatge; som nosaltres que hi projectem, sense ser-ne conscients gairebé mai, els sentits que ens fem la il·lusió de descobrir-hi”.

Em sembla raonable creure que els paisatges són com són, i atribuir-los la capacitat d’operar en nosaltres és, segurament, dotar-los d’una força i d'una voluntat que no tenen. Ara bé, també em sembla raonable pensar que, davant de determinats paisatges, determinades persones es puguin sentir més així, o més aixà. Probablement, no totes les persones per igual, ni cada persona per igual en funció del seu estat d’anim previ, ho admeto. Però potser una mica més de terme mig, dialèctic, s’escauria millor a la meva representació del món.

Però mentre llegia aquests textos recordava, no tant paisatges, sinó algunes converses recurrents a la blogosfera, que he mantingut en aquests darrers anys amb alguna de vosaltres. Les converses giraven sobre una relació de reciprocitat, o no, semblant: qui arrosega a qui? els nostres estats d’ànim ens arrosseguen cap a unes músiques concretes, o unes músiques determinades ens menen cap a un estat d’ànim concret?

La diferècia que jo hi veig amb la qüestió anterior, pot centrar-se, simplement, en que les músiques (i les lletres, s’entengui) són una producció, més o menys, cultural humana. És a dir que, en aquest cas, és evident que darrere la música i de la lletra, hi ha unes voluntats i uns sentiments.

Vist així com jo ho veig, em sembla que, tot i qus és probable que projectem els nostres estats d’ànims en unes determinades músiques (i per això les triem quan ens calen), també determinades músiques poden influir en el(s) nostre(s) estat(s) d’ànim.

En aquest segon cas, (les músiques, vull dir), crec que encara és més clar que en el primer, (els paisatges), aquest doble modus operandi, tot i que, he d’admetre que en tots dos casos, si m’hagués d’inclinar per només una de les dues opcions (o donar més pes a una que a l’altra), prendria l’opció d’en Cornudella (i de Carner i d’Horaci, digues-me neci).

Com sempre, m’explico regular per no acabar dient gaire res de nou. Oi, Àfrica?

Per cert, no he demanat permís al Jordi per utilizar els seus dos paràgrafs. Per sort, dubto que arribi fins aquí….

Sobre les absències

2010-07-10T18:04:00.002+02:00

Com vaig avisar en la darrera entrada, faré un intent per reproduir els pensaments en forma de post que van circular pel meu capet ara fa dues o tres nits. Ja sé que el resultat no será tan lluit com el “post” original, però em sembla que això ens ha passat a tots (i a totes) alguna vegada.

A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).

Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).

I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.

Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).

Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.

La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?

Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.

I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).

Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.

Ai! Vanitat de vanitats….

Nota curta

2010-07-07T12:29:00.003+02:00

Aquesta matinada he estat donant voltes al tema de les absències i les presències i m'ha sortit un post molt xulo.

Com que no tinc connexió (sóc a la feina) només apunto que, un dia d'aquests, m'agradrioa escriure sobre el tema.

Ja sé que no em sortirà tan rodó com em passava pel cap aquesta nit, però per poc que trobi l'estona...

Força desconnectat

2010-07-05T13:01:00.002+02:00

Reubicats parcialment des de Sant Joan, encara no gaudeixo de connexió a internet.

Ja veurem si ho arreglarem abans del setembre...

Comunicació i emoció

2010-06-19T01:10:00.003+02:00

Diuen que, per comunicar, el que és més important de tot, és fer-ho amb sentiment.

Si jutjo la meva comunicativitat pel número de comentaris als meus darrers missatges, estic arreglat.

A veure si aquest us agrada més.

Goodbye....

2010-06-16T23:01:00.006+02:00

Per variar, a la ràdio posen cançons que em diuen coses.

La d'avui no la subscric gens ni mica en tota l'extensió de la seva lletra, però algunes frases concretes i el sentiment general...

En deixo un link a youtube amb la traducció al castellà incorporada per als (i les) qui tinguin un nivell d'anglès justet, com el meu.

No ens deixen...

2010-06-11T14:22:00.009+02:00

Entro per la porta de l'edifici on treballo i em trobo un exresponsable polític del meu servei, xerrant amb un company. Els saludo amb presses.

Dos o tres minuts més tard, torno a passar per la mateixa porta en sentit contrari. Només hi trobo el company de feina.

Molt breument, em pregunta si sé que la dona de l'exresponsable ja citat, una senyora gran, s'està morint de càncer. M'explica, tangencialment, que, malgrat que hi està conformada, ha de fer tractament.

I continua: "No ens deixen anar, ni venir; ni casar, ni estudiar; ni viure, ni morir". I em desitja un bon cap de setmana.

En general, jo sóc dels qui creu que les coses, endreçadetes i reglamentadetes, estan molt millor; però de vegades....

Això importa? (*)

2010-06-04T16:17:00.004+02:00

Marxo cap a Patum amb el cor una mica encongit.

Ahir va morir una coneguda. Encara no tenia la quarentena (*). Deixa dues filles: una de petita i l'altra ja adolescent (*). Se'ns l'ha endut un càncer (*). No era pas una meva gran amistat, però me l'apreciava (*).Ha viscut la vida, en molts aspectes, intensament (*).

Suposo que ara toca dir allò de que descansi en pau, o qualsevol cosa d'aquestes (*).

A reveure, S.

La descendència (tres en un)

2010-05-31T22:35:00.004+02:00

Passem una part del cap de setmana a la platja, el Maresme.

La Cèlia és amb els seus dos progenitors, fent sorretes, quan de cop i volta, sense cap explicació raonable, s'aixeca, es gira cap a son germà que és uns quants passos més enllà lluitant amb l'onatge i el crida, "Albert", amb una potència de veu insospitada. L'Albert es gira i puja cap a nosaltres ràpidament. La petita de casa ens veu, a sa mare i a mi, amb els ulls desorbitats, s'encongeix d'espatlles i ens diu amb un to de veu d'alló més raonable: "és la feina d'un germà".

Som a la platja, encara. El grandolàs de casa està encantat de la vida. Surt de l'aigua i se'm llença al damunt i, a cau d'orella, em diu: "espera que t'abraço una mica, però aguanta les idees". A continuació, em demana que li expliqui un conte de pirates.

Quan tornem a casa, hi ha males notícies al mail. Una mare de l'escola ha perdut el que havia de ser el seu segon fill, només unes hores abans del part. Com que el germanet, R, va a la classe de l'Albert, avui n'han parlat a escola, abans R no es reincorpori a les classes. Quan el meu primogenit ha sortit de classe estava ben afectat i m'ho ha explicat com un secret. M'ha parlat del germanet d'en R que "s'ha morit" abans de néixer, de la pena que deu tenir R per no haver conegut al seu germà, i de la pena del germà "per no haver conegut la vida". Unes hores més tard, hi ha tornat a reflexionar i ha considerat però, que el germanet en qüestió, com a mínim, havia "conegut el líquid dins la panxa de la seva mare" i després ha dit que potser, fins i tot, havia conegut el Tibidabo des de la panxa de la seva mare perquè l'R hi havia anat fa poc temps.

Siguin quines les conclusions d'aquest darrer apartat, sembla que l'espècie millora, i que el grandolàs de casa sabrà desenvolupar alguna mena de capacitat empàtica que el seu progenitor té molt poc activa.

El meu/seu primer conte

2010-05-26T20:38:00.004+02:00

El primer conte que arriba a casa, pensat i escrit, per ell mateix.

OLA AM DIC ALBERT

IABIA UNA BAGADA

UN CASTELL AM CABALLERS

SAGONA PAJINA PASA

ANX DASPRES I BA BE UNA LLUITA

ALS CABALLES BAN

ABE DA MAXA

I BAN RUBA UN LLOC

I BAN SE MOL FALISUS

BET AKI UN GAT I UN GOS

ADEU

I BAN BIURA MOL BE

La separació en "paraules" és meva, perquè s'entengui el conte.

Evidemtment, el tema ortogràfic el "tocarem" més endavant.

Tot desenvolupant el post anterior

2010-05-24T23:35:00.005+02:00

Em passa sovint que els posts que penjo aquí no acaben de ser especilament entendors (críptics, em deia Violette, fa uns mesos).

Això em passa, potser, de vegades, perquè hi ha coses que no m'atreveixo a dir del tot, d'altres cops perquè penso que és millor que els lectors i les lectores del bloc, puguin jugar i interpretar el que s'hi diu a la seva mida o, en ocasions, perquè no m'explico prou bé o perquè ni jo mateix sé gaire què vull dir.

He decidit fer un esforç clarificador amb el meu darrer post sobre la cançó d'U2.

Diré que, resumint la cançoneta, el tema central és l'afirmació que "no puc viure amb tu, ni sense tu".

Per tant, un dels dos punts de vista que apunto al post és mirar la vida en relació AMB (1) la persona X que es consideri. L'altra punt de vista és mirar la vida SENSE (2) la persona en qüestió. No sempre és fàcil fer tots dos exercicis (normalment, és fàcil fer-ne un, el real, i no tant l'altre, l'imaginari).

Però la cançó té, com a mínim, una altra variable. El "you", que pot ser X, Y o Z (per no allargar-nos massa). Això ja começa a complicar la cosa, perquè ara, se'ns multipliquen els objectes sobre on posar el punt de vista. I, és evident, que imaginar cadascuna d'aqueste situacions es pot allargar molt.

La conclusió de tot plegat però, i per no allagar-nos excessivament, és que sí, que la cançoneta està molt bé, però que un servidor es veu altament capacitat per a les situacions següents: X1, X2, Y1, Y2, Z1, Z2 i així, ad infintum.

M'he explicat millor? Ei, consti que la cançó m'agrada molt ;-)

Una altra vegada U2

2010-05-18T22:22:00.005+02:00

Surto de la feina. Pujo al cotxe i engego la ràdio. Un minut més tard, a RAC105, em posen, comme d'habitude, el "With or without you" dels U2. Avui, no sé ben bé el perquè, l'escolto des de l'altre costat i, malgrat l'"or" del títol, no és ben bé mateix.

Futbol

2010-05-17T00:40:00.005+02:00

Som a la platja, el grandolàs de casa i jo, jugant un trascendent partit de futbol.

Després d'un gol, l'enéssim, pregunto pel resultat.

La resposta és: "seixanta a quaranta, guanyo de tres".

Ja es veu que no serem matemàtics...

Una recomanació blogaire

2010-05-03T23:47:00.006+02:00

Ja sé que tampoc passaran per aquí aquells centenars de milers de persones àvides de bona lectura que hi ha en aquesta nostra, petita i refotuda terra (o era dissortada?). És igual.

Per a qui passi per aquí i encara no ho faci habitualment, es recomana, i molt, la lectura d'aquest bloc: per poètic, per intel·ligent i per bell, com a mínim.

I feliciteu una mica a la blogaire que n'és responsable (el proper any, ni finalista ni res; a guanyar el Ferrater!).

Sant Jordi, MMM, i la vida

2010-04-27T23:04:00.006+02:00

Dimecres al matí porto jo la progènie a escola.

Quan estic sortint de l'escola, una mare em proposa de col·laborar en la representació de la llegenda de Sant Jordi que un grup de mares i pares estan preparant pels xiquets d'Educació Infantil i els galifardeus del primer cicle de Primària.

Dijous a la nit m'estreno, amb un CD-ràdio-cassette, com a tècnic de so i, divendres al migdia, després de tornar a assajar, ara ja amb taula de so, representem l'obra davant d'un públic entusiasta i triomfem.

Durant el cap de setmana, a la platja amb la descendència, em revé algun moment de satisfacció.

Ahir dillluns agafo el llibre de Maria-Mercè Marçal que em vaig fent. S'ha de pair a poc a poc, però de vegades trigo massa a tornar-hi i em perdo una miqueta.

Llegeixo el capítol "Papers privats de Sara T. (3)". Touché. A banda de la qualitat o espessitut del text i de fins on Sara T és un alter ego de MMM, o no, (ja hi entrarem més endavant), les reflexions sobre els vençuts (o les vençudes), sobre l'alternativa, el càstig i el preu, o la capacitat d'adaptar-se, em tornen a posar en òrbita.

D'una banda, em recorden alló de que la llegenda de Sant Jordi és la que és, però quina visió del món col·laborem a donar a la propera generació!

Avui, per exemple, el grandolàs de casa m'ensenyava que havia escrit una mena de conte, amb lletra de pal, sobre si ell fos..., per exemple, cavaller. Doncs salvaria princeses. I la petita de casa, aquesta tarda tenia clar que les nenes ballen, i m'ho demostrava, i els nens, no.

Més enllà de tot això, relativament puntual o petit, després del dinar d'avui, donava voltes a la nostra capacitat d'elecció.

La passió és la resposta?

Autoestima

2010-04-26T02:14:00.003+02:00

El grandolàs de casa i jo, fem una cursa a l'espigó.

Quan arribem al final, exclama: sóc el rei mundial!

I tant que sí!

De celebracions i no-celebracions

2010-04-22T00:40:00.006+02:00

S'acosta Sant Jordi a tota velocitat i, acompanyant-lo, un bon grapat d'aniversaris de naixements, de celebracions, d'aniversaris d'absències, de no-celebracions.

Cada any és un nou cicle que, pràcticament comença pels volts de Sant Jordi, i acaba per Sant Joan.

Diuen els entesos que, en el cas de les absències, la roda del primer any és la pitjor. Després, ens va quedant aquella sensació de mancança, de nostàlgia...

Insomnis

2010-04-13T23:34:00.005+02:00

Són vacances i em costa poc patir insomni.

Arrecerat, repasso absències de tota mena i grau: familiars, amistats, amors...

De fons, el batec de les ones que juguen amb la platja.

I les hores passen.

Contradiccions internes (i externes)

2010-04-07T23:19:00.003+02:00

Pel títol, ara, potser algú es pensarà que llegirà una divagació sobre l'essència de la humanitat o alguna cosa així, i no, em smebla que és, més aviat, una tonteria molt particular.

Un d'aquests dies de les vacances vaig passar una estoneta amb la meva descedència en un parc molt petit, vora l'estació de tren del poble on érem de vacances.

Mentre els xiquets corrien per allà, un xicot negre, em va semblar jove, alt i prou ben plantat, va jeure per allà a la vora.

Com que la meva descendència em reclamava aigua, vam entrar a l'estació a buscar-ne una ampolla.

El xicot negre ens va seguir i em va demanar diners per comprar-ne una, ell, també.

Vaig tenir un flaixback brutal.

Vaig recordar una coneguda meva, que es va suicidar fa ja una temporada, davant d'una situació semblant.

D'això ja fa molts anys però recordo clarament que estavem asseguts en un bar, i concretament la terrassa del bar en qüestió, fent una cervesa i un noi petit, gitano em sembla, li va demanar diners per a un entrepà.

Ella no li va donar els diners, però va demanar al bar que en preparéssin un i, evidentment, el va pagar.

Crec recordar que el xiquet aquell, més aviat es va sorpendre de la iniciativa de la meva amiga, però que va acceptar l'entrepà i se'l va menjar.

L'explicació posterior de la meva coneguda va ser que ella ja sabia que, sovint, els diners que els nens demanaven, se'ls quedaven els pares o germans grans, que havien de ser per allà a prop.

Amb aquest record molt viu al cap, i amb la meva progènie esperant la meva resposta al noi de color, em vaig dirigir al bar i vaig demanar dues ampolles d'aigua; una per nosaltres i una pel xicot que me l'havia demanat.

No sé gaire si va ser una actuació, la meva, "educativa", per treure'm un problema de sobre o una manera de retre un petit homenatge a la meva amiga.

Tampoc no importa gaire, oi?

Sobre el/la mar

2010-04-05T23:16:00.005+02:00

Només amb dos dies de vacances arran de mar, el grandolàs de casa ja ha arribat a una sèrie de conclusions.

La primera: que ell ja sap parlar amb el mar. Parla amb el mar amb paraules i amb les mans. Per exemple, quan hem sortit de l'aigua, li ha dit adéu i el mar l'ha abraçat amb una esquitxada.

Segona: el mar són persones. No una, ni dues; sinó moltes. Concretament, molts nois i moltes noies. Per això podem dir: el mar o la mar.

I encara una tercera. I com que aquests nois i aquestes noies volen jugar amb les pedres i també volen fer força, doncs fan onades tota l'estona. Ergo, quan nosaltres, els grans, diem que el mar està enfadat és només que té ganes de jugar o de fer força.

Un filòsof, vaja.

Ser o no ser...

2010-03-07T23:24:00.005+01:00

Aquest migdia he tingut una mena de revelació:

tornarem a brotar!

He pensat que, enlloc de brotar, millor un: "tornarem a florir"

De vegades

2010-03-01T23:42:00.003+01:00

De vegades, a un servidor, li agradaria entendre les reaccions que sembla que provoca en d'altri.

No acabo d'entendre si és que sóc un elefant i no m'adono del que trepitjo; si la meva manca generalitzada d'empatia m'impedeix d'entendre els motius de la resta del món mundial o si, simplement, sóc tonto de mena i alguna persona, només ha deicidit obviar-me.

Com que sóc partidari, en general, de les explicacions multicausals, m'inclino per una barreja d'aquests tres arguments, i potser algun més.

Sobre l'elegància de l'eriçó

2010-02-24T22:29:00.004+01:00

I una lectura més.

No sé si trobaré el punt just per poder fer un comentari d'aquest llibre. D'una banda, i vagi per davant, és un llibre que he trobat interessant, que m'ha agrdat llegir. De l'altra, i potser és buscar-li un excès de peus al gat, m'he quedat amb una sensació de que a quí hi passa alguna cosa, que tinc unes quantes coses que no m'han acabat de quadrar.

M'explico. A la contraportada del llibre se'ns anunica que l'autora, Muriel Barbery, és professora de filosofia a no sé quin institut del Nord de França. El llibre, realment, té, o pretén tenir, molta reflexió filosòfica. La part positiva és que ja està bé, de tant en tant, llegir llibres amb una mica de pensament darrera, tot i que crec (per això ho deia, Arare, l'altre dia) que li resta potenmcials lectors. De totes maneres, sóc del qui creu que a l'hora d'escriure, s'ha d'escriure el que es vol, o el que surt, i notant el que el lector voldrà. Per tant, això no és precisament una crítica.

A més a més, tapoc no és parlar del sexe dels àngels (com de vegades pot semblar-nos que fa Montaigne, encara que sigui per la descontextualització) perquè és una reflexió força aplicada. Altra cosa és que alguns fragments concrets, com la divagació sobre la funcionalitat de l'Art, et puguin interessar més, o menys. Jo, ja he perdut el bon costum de subratllar els llibres. En aquest cas, me n'hagués fet un tip.

De totes maneres, alguna cosa no m'acaba de lligar. Els tres personatges principals, sobretot dos, em semblen inversemblants. potser sí que deu existir alguna portera (entenenguis, persona de molt baixa extracció social i econòmica) amb la Cultura de la Renée i alguna nena de dotze anys, molt, però que molt, aventatjada, com la Paloma. Potser el menys inversemblant dels tres és el japonès, però fins i tot ell... En fi, la conjunció d'aquests tres personatges té una probabilitat tan baixa de donar-se que... Ja ho sé. Les novel·les són novel·les, i no han de ser necessàriament un retrat de la realitat, però...

Un altre però. Si ja sé des de la contraportada que aquests tres pesonatges s'han d'acabar creuant, la qual cosa dona sentit al text, com pot ser que això no es comenci a sospitar que ah de passar fins passada la meitat del llibre, com a mínim. Em sembla una mica de dilació volgudament exagerada.

Però torno al principi. El llibre, en línies generals, m'ha agradat. Una meitat del final era previsible, però l'altre meitat, a mi, m'ha agafat per sorpesa. Tot i que el llibre, i suposo que segons el lector o la lectora, ens diu unes quantes coses, jo em quedo amb dues idees: la d'intentar viure plenament el moment perquè, entre d'altres coses, tampoc sabem quan durarà; i la de perseguir la bellesa, generalment fugisera, en aquest món (i aquí, em remeto a Seifert).

Dos llibres més...

2010-02-12T22:03:00.007+01:00

Havent observat l'interés que desperten els meus "poemes", aprofundiré en el tema literari apuntant que abans d'ahir em van arribar els dos darrers llibres del "Cercle de lectors".

Un és "El factor humano", de John Carlin. N'he sentit a parlar bé des de posicions polítiques força diverses. En principi, és el llibre d'un periodista que explica la transició (per dir-ho amb un terme àmpliament reconegut a casa nostra) de Sud-Àfrica. Dues gràcies afegides: el món del rugbi utilitzat com a cohesionador d'una societat i els comentaris d'una tertúlia recent a Catalunya Ràdio sobre els moments on cal exercir, i què significa, el lideratge.

El segon és "La mort d'en Bunny Munro", de Nick Cave. Aquest segon l'he comprat contra uns quants dels meus principis que ara no enumeraré. En qualsevol cas, el barroquisme que respira el llibre des de la portada no és, precisament, un mar en el que jo navegui gaire. I el mateix Cave, ho és. Però com que m'agrada com i què canta, vull provar-ho.

Ho deixo aquí. Abans no em posi amb aquests dos, com a mínim, vull avançar en la meva lectura actual: "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery; un llibre molt interessant, tot i que no apte per a segons quins públics, em penso.

Un haikú

2010-02-07T22:23:00.004+01:00

Feia temps que no em sortia res en aquest format (ni en gaire cap altre).

Ha estat aquest migdia, primera hora de la tarda, molt a la voreta de casa els sogres.

Pedres a l'aigua.

Ajaguts vora el riu.

No és temps perdut.

Més enllà d'alguna qüestió mètrica-formal, m'ha agradat aquest haikú-pensament perquè m'ha semblat que és força alló de la imatge, potser no excessivament de la natura, que porta a una reflexió una mica més general, que és, se suposa, el que, probablement, hauríen de ser els haikús (tot amb moltes comes, que no en sóc pas jo un entès).

A més a més, em/us permet més d'un nivell de lectura.

Conversa de pirates

2010-02-02T22:44:00.006+01:00

Mantinc, de bon matí, la següent conversa amb el piratilla de casa, que honora la seva condició, tot s'ha de dir.

Jo, una mica mosca: "I tu on eres el dia que a classe us van ensenyar a posar-vos els mitjons?"

Ell, amb un somriure d'orella a orella: " A Beure cervesa i vi".

De debó que no sé pas com els estem educant....

Repassava...

2010-01-08T23:47:00.003+01:00

Ara fa unes hores repassava, una mica al tum-tum, algun dels posts que vaig escriure ara fa tres anyets (ho faigde tant en tant, digueu-me nostàlgic, o potser, narcissista).

Mentre ho feia, m'adonava, no només de com he disminuit la cadència de publicació, cosa que ja sabia, si no de la "facilitat" per trobar tema que sembla que tenia.

Les "dificultats" actuals per publicar a la blogosfera les relacionava bàsicament amb la manca de temps i, parcialment, amb l'aparició d'altres mitjans d'expreessió (parlo del facebook) que cobreixen una part important del què vull dir i de com ho dir.

Però, després d'aquesta breu relectura de fa unes hores, em pregunto també, si no m'estaran passant menys coses per explicar...

9è Premi de poesia Sant Cugat

2009-12-31T10:27:00.004+01:00

I per acabar l'any, simplement, es recorda a tot el món poètic català que ja fa unes setmanes que es van publicar les bases del 9è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

El termini de presentació d'originals és l'1 de març de 2010 (teniu temps de preparar alguna coseta, eh?). Us recordo que està prou ben dotat econòmicament (7.250 EUR lliures d'impostos) i que Edicions 62 editarà 1.000 exemplars de l'obra guanyadora.

Per saber-ne més, consulteu les bases.

I bon any tingueu, poetes i no poetes.

Una tempesta

2009-12-27T22:48:00.009+01:00

Fa uns dies vaig escriure mentalment aquest post i em va quedar prou bé; sobretot, endreçat. Sé que ara no serà així, però l'escric convençut d'intentar mantenir el mínim ritme de publicació que m'he autoimposat.

Crec que la darrera novel·la d'Imma Monsó té diversos nivells de lectura. El més fàcil, potser, és una mena d'intriga que respon a la pregunta: quina de les persones presents a la sala no menjarà aquesta nit el bacallà amb la persona que l'ha deixat preparat al forn? La resposta, ja us ho avanço, té trampa. Sobre aquesta línia de treball, no hi tinc gaire res a dir.

O sí. Passa potser que aquest no és el tema on l'autora decideix centrar-se i si busqueu una novel·la d'intriga, jo que no m'hi entenec gaire, us recomanaria moltes altres coses.

Passa també, que la novel·la té una vessant metaliterària que m'ha interessat força més. És així com una escriptora (o escriptor) pot arribar a viure el món literari? Tot plegat té un cert punt de comicitat (no em malinterpreteu, estic parlant positivament). Una de les afirmacions que m'ha semblat més interessant de la protagonista, potser una nota calderiana, és que ella escriu adormida (sonàmbula), i ningú no la creu.

Un tercer àmbit de la novel·la seria una aproximació per la tangent a la por. Hi ha diverses reflexions més o menys interessants aquí. La principal, la que més m'agrada, és la de fins on val la pena endarrerir el coneixement de determinades notíces.

Segur que, en aquest resum, em deixo pel camí diversos aspectes que es podríen comentar (per exemple, l'exigència de reciprocitat), però les preguntes que més han persistit (?) al meu caparró mentre avançava en la lectura de la novel·la eren les més personals: què hi ha d'autobiogràfic en tot plegat?

Conec molt superficialment Imma Monsó (dos dinars amb deu perones més i una sessió de jurat; ella, quedi clar), però vaig llegir la seva anterior novel·la (una mena de tractat molt personal sobre el dol) i en diversos moments, i fins i tot en relació al títol del llibre, m'he preguntat fins a quin punt encara hi dona voltes.

Sense el permís de l'autora ni dels editors, com sempre, us en deixo un molt breu fragment, concretament l'últim paràgraf del llibre: "Potser ho intentarà a partir de dijous, quan torni. Demà a primera hora serà a l'aeroport. No llegirà cap diari, per si de cas. És important no involucar-se afectivament més enllà del que es pot assumir, ja ha fet prou per allargar l'estona. La llum blanca de la lluna plena banya la carretera i sent una punxada d'enyor en recordar el refugi sota la tempesta on era fa un moment. No té cap dubte de si ha valgut la pena endarrerir el final de l'acte. "És clar que ha valgut la pena!", pensa amb absoluta convicció. I és que d'ençà que la sensació de no fer res de profit la persegueix, sap distingir, millor que mai, entre els esforços que valen la pena i el que no.". Quan vaig acabar el llibre, reconec que em vaig aribar a preguntar si no l'havia escrit tot per a aquest darrer paràgraf.

A banda dels temes que cadascú hi pugui trobar i de les reflexions que us suggereixi el llibre, una cosa és segura. Imma Monsó contiua escrivint amb una prosa neta, clara i directa que m'enganxa.

Una última pregunta que no he pogut resoldre: per què la protagonista es diu Sara Surp? Cap resposta?

Anuncio, de pas, que ja he començat a llegir "Jardí vora el mar", de Mercè Rodoreda, com alguna de vosaltres m'havia suggerit. Serà l'última Rodoreda durant una temporada, però ja puc anunciar que m'està agradant.

I, per últim, us deixo un enllaç a una mena de comptador que he rebut avui i que m'ha sorprès. No tinc ni idea si les dades són reals, ni de les fonts, ni..., però ho he trobat digne de menció.

Una mena de Nadala

2009-12-23T15:54:00.007+01:00

Com que la cançó del caganer ja me l'han agafada (grigri), us deixo un enllaç al youtube corresponent, d'una altra cançó, que no m'entusiasma, però que tots els nens i totes les nenes de l'escola on va la meva descedència, ens van cantar ahir. Bon Nadal, i aquestes coses.

Falta alguna cosa en aquest aniversari

2009-12-17T08:49:00.006+01:00

Avui fa un any rebia aquesta imatge que recupero avui.

Em sap greu haver perdut la connexió amb la remitent.

Desolat

2009-12-14T22:37:00.001+01:00

Res a dir. Només un plor i una abraçada.

Cançons de la ràdio...

2009-12-11T20:21:00.004+01:00

Poso la ràdio i, comme d'habitude, me l'ensopeguen.

Gerard Quintana i companyia, crec, canten "El far del Sud".

Dubto si acabar el post amb un "no canviaré mai", "estic ben tou" o amb un "sense comentaris".

Cadascú que triï. A la vostra conveniència.

Candidesa

2009-11-28T23:24:00.004+01:00

Acabo de llegir "El carrer de les Camèlies" de la Rodoreda.

Potser m'erro i no he entès res, però el personatge principal, Cecília C., m' ha semblat en una bona partde l'obra, especilament quan les coses no li van precisament bé, una mena de materialització de la més pura candidesa.

Tot i tenir diverses persones al meu voltant, unes molt a prop, d'altres més per la blogosfera, que m'han recomanat la lectura de la Rodoreda des de fa molts anys, no ha estat fins aquest darrer parell d'anys que m'hi he anat aproximant.

En primer lloc vaig llegir Mirall trencat, una mena de "Upstairs, downstairs", molt ben escrit i amb intrinmgulis. Després em vaig endinsar en la màgia de "Viategs i flors". Amb molt d'endarreriment, i perquè en vaig veure una represnetació teatral que no acabava de quadrar amb el que jo tenia entès de la Colometa, vaig llegir, a consciència, "La plaça del diamant". A partir de la lectura, parcial, de l'epistolari de la Rodoreda amb en Sales, el seu editor, em vaig animar a llegir "El carrer de les Camèlies".

No en diré que no sabeu. M'ha agradat, potser no tant com "La plaça....", però, en qualsevol cas, deixant-me l'autora, i als seus personategs principals, com uns cims litetaris de la nostra cultura (he estat apunt d'escriure "cultureta", però potsre no e´s el momentde fer-hi bromes...).

En fi, deixo aquí aquest apunt. De debó, si algú passa per aquí i no ha fet mai cap lectura de la Rodoreda, des d'aquí se l'encoratja, fermament, a fer-ho.

Hospital

2009-11-18T02:07:00.005+01:00

Avui he tornat a tenir visita a l'hospital. Feia molt mesos que no hi anava. Es tractava, simplement, d'una prova. D'aquí uns dies, visita amb l'especialitsa. I uns quants dies més tard, amb l'altre.

Però la visita a l'hospital, a banda de despertar-me el que suposo que deu despertar a tothom: una certa incomoditat; i de despertar-me quelcom una mica més personal: records i temences; m'ha deixat una escena agra.

Mentre em feien la prova, per allà a la vora, hi havia un avi a qui també devien estar fent alguna coseta. L'avi tenia dolor i suspirava i es queixava constantment.

El que més m'ha cridat l'atenció ha estat quan l'avi en qüestió, en els seus gemecs, ha "cridat" a la seva mare. Suposo que aquests lligams deuen ser, de natural, molt forts.

Entre d'altres coses, em pregunto si, arribat el moment, també l'evocaria jo la meva mare.

Tothom parla de tu

2009-11-12T15:47:00.010+01:00

En les darreres hores i en diverses emisores de ràdio he escoltat a Rosana, Loquillo, Bono i The Corrs, etc.

Us heu fixat que les seves cançons, bàsiament, diuen/canten la mateixa cosa?

És qüestió de les emissores, dels grups que hi surten, del qui escolta,...

Una mica més ben desenvolupat i presentat, seria un tema per la tertúlia, si no fos que va morir fa temps....

P.S. He decidit canviar el títol ara fa una estona. I ja està fet.

Festival de Poesia

2009-10-18T22:18:00.005+02:00

La propera setmana se celebra a Sant Cugat, el Festival de Poesia.

Imagino que més o menys tothom que hi pot estar interessat, ja n'està al cas.

Per si de cas, deixo l'enllaç al web del programa.

Gaudiu-ne, i si penseu passar per aquí, aviseu-me.

Més enyoraments...

2009-10-05T20:40:00.005+02:00

D'això parlàvem ara fa uns dies....

Albert Pla canta "Añoro"....

Morriña...

2009-10-02T22:46:00.009+02:00

Enyoro hores, dies, idees, persones, converses, petons i abraçades que no he tingut.

Dec ser gallego...

P.S. Que m'equivoqui tant, no és una qüestió de tecles o d'idioma, n'estic segur. Fins i tot quan dormo, hi veig més clar. M'he de preocupar?

Coses

2009-09-29T07:38:00.007+02:00

Ahir al vespre em va tornar a costar adormir-me.

Com que, tot i la TDT, no vaig trobar res d'interès a la tele, vaig repassar fragments d'una de les pel·lícules que més m'agraden.

Us en deixo un parell d'escenes, una més musical, l'altra, un monòleg-diàleg que sempre més recordaré.

A la intro del film sona aquesta música de Ry Cooder.

El gairebé monòleg de l'escena de la cabina, que comença amb un ja famòs "I knew these people,..., these two people....".

Com que sóc enamoradís de mena, vaig estar uns quants anys penjat de la Nastassja jo...

P.S. Sorry, el meu anglès patina...

L'estiu que no vaig llegir...

2009-09-21T23:35:00.004+02:00

Aquest ha estat un estiu especial a la meva vida. Direm, per qui encara no ho sàpiga, que he gaudit de les vacances més llargues, un mes i mig, des que vaig començar a trebllar ara fa uns quants anys.

I també són les vacances en que menys he llegit de la meva vida. No he arribat a la pàgina 100 de l'únic llibre que he fullejat aquest estiu.

Les excuses us les podeu ben imaginar (progènie, progènie i més progènie).

Ara bé, les gairebé 100 pàgines que he llegit, han estat profitoses.

Molt optimista jo, me'n vaig endur el "Llibre del desassossec" de Fernando Pessoa. Pensava que s'adeia prou bé al meu estat d'ànims quan començava les vacances. i Déu n'hi dó, si ho vaig encertar.

Havent llegit menys d'una cinquena part del llibre no m'atreveixo a parlar-ne gaire. Si de cas, us en deixo una molt breu introducció i un petit fragment.

Un heterònim de Pessoa, el comptable Bernardo Soares, va reflexionant, poetitzant, somniant, analitzant i, en definitiva, representant tot un món a través d'una mena d'anotacions relativament semblants a un diari.

Obra inacabada de Pessoa, sembla que hi va dedicar un part important de la seva vida.

El fragment que triat diu així: "Afronto serenament, sense res més que allò que en l'ànima representi un somriure, que se'm tanqui sempre la vida en aquesta Rua dos Douradores, en aquesta oficina, en aquesta atnosfera d'aquesta gent. tenir allò que em doni de menjar i beure, i on viure, i la mica d'espai lliure en el temps per somniar, escriure -dormir-, què méspuc demanar als Déus o esperar del Destí?"

No sóc especialment Pessoà, jo. Ni m'hi entenc, ni conec gaire gens la literatura portuguesa, ni Portugal mateix,... Vaig arribar a pessoa a partir d'una exposició al CCCB i, això sí, amb el tmeps, cada cop m'hi vaig sentint més a gust.

Per cert, quan vaig tornar de vacances, vaig afegir una divisa a la capçalera d'aquesta blog. És una citade l'amic Bernardo Soares, o Pessoa, com vulgueu.

Un any més, arriba el Tot Poesia

2009-09-13T23:12:00.005+02:00

Aquesta activitat, adreçada als centres educatius i a la població en general, s’ofereix en col·laboració amb el Tot Sant Cugat i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi.

Alumnat, professorat, pares, mares, avis i àvies, només cal que envieu les vostres creacions poètiques a l'adreça de correu electrònic: teatre-auditori@santcugat.cat

Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat, al web del Festival: www.poesia.santcugat.cat i al blog: http://totpoesia2009.blogspot.com/ on podreu rebre i deixar comentaris.

Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "Tot és en tot" de Santi Arisa, al Teatre-Auditori (dissabte 24 d’octubre, a les 22 h), dins del Festival de Poesia d'enguany.

Els poemes, de 14 versos com a màxim, es poden enviar, en català o en castellà, a partir del divendres 11 de setembre fins al dimarts 20 d’octubre.

És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail.

Poetes, animeu-vos a participar-hi i a fer conèixer la vostra obra.

Síndrome del niu..

2009-09-06T00:42:00.009+02:00

Allende, Auster, Barnes, Bellow, Benedetti, Borges, Cabré, Calders, Calvino, Camilleri, Camus, Capmany, Capote, Chacel, Chatwin, Coetzee, Delibes, Dostoyevski, Duras, Eco, Elorriaga, Extebarría, Ford, Fuster, García Márquez, Gavaldà, Grandes, Green, Hemingway, Highsmith, Hornby, Hrabal, James, Kundera, Leavitt, Leon, Lessing, Llull, Lobo Antunes, Loriga, Maalouf, Mahfuz, Mankell, Mann, Marai, Marías, Martín Gaite, Matute, Mendoza, Moix, Monsó, Montero, Monzó, Morrison, Mrozek, Muñoz Molina, Murakami, Nothomb, Oliver, Oller, Pedrolo, Pérez-Reverte, Pessoa, Pla, Poe, Rankin, Reza, Riera, Riera, Rivas, Roca, Rodoreda, Roig, Romera, Sábato, Saladrigas, Sampedro, Saramago, Seth, Sharpe, Simó, Smith, Tolkien, Tolstoi, Vázquez-Montalbán, Vila-Matas, Woolf, Zgustovà i Zweig.

Aquesta és la llista, no especialment exhaustiva, d'autors que tenen tres o més novel·les a les prestatgeries de casa. Unes prestatgeries que hem estat buidant, netejant i endreçant durant les darreres 72 hores. També hem comprat una petita tauleta per l'ordinador que substitueix la taula gran de treball que teníem a l'habitació dels llibres i que, hores d'ara, s'ha convertit en l'habitació dels llibres i dels playmobil.

Fa temps que ho havíem de fer, d'acord; però que ho haguem hagut de fer ara i amb presses em suggerix una certa síndrome del niu d'una que jo em sé. No m'he de preocupar, oi?

Banda sonora de les vacances

2009-09-03T02:53:00.003+02:00

No havia tingut mai unes vacances tan llargues des que vaig començar a treballar ara fa un munt d'anys. Un mes i mig dividit, bàsicament, en dos grans blocs: muntanya (Solsonès i Ripollès) i platja (Alt Empordà).

Durant totes aquestes setmanes he tingut també dues bandes sonores bàsiques al cap.

A la muntanya, quan anavem amb cotxe, coses com ara:

Les petites formiguetes (la nostra versió és una mica més animada, però tampoc us penseu...)

El lleó no em fa por (no sé qui és tota aquesta canalla, però és el que he trobat)

A la platja, cada dia al vespre, mitja horeta llarga de coses com aquestes:

Schnappi (al càmping la versió era una mica més txunga...)

Kedeng, Kedeng (són boníssims, i vinga a fer trenets i túnels...)

Podeu avaluar...

I, per qui vulgui veure quatre fotos d'aquest estiu:

http://www.flickr.com/photos/albertsoria

N'hi ha moltes de "privades". Si no teniu permís per accedir-hi però us agradria fer-ho, feu-m'ho saber.

Ara mateix...

2009-08-31T11:52:00.012+02:00

Tornem d'unes quantes setmanes de vacances, contents, però amb molta feina per fer. La mare de la nostra descendència m'interpela i em demana ajuda per a no sé què. Pregunto: "ara mateix?". I ella, per posar-me una mica a prova, diu uns quants versos de Martí i Pol que, no cal dir-ho, no reconec.

Els versos són el començament d'un dels seus poemes arxiconeguts:

"Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar."

Acaba el poema amb un dels versos més coneguts del poeta de Roda de Ter:

"que tot està per fer i tot és possible."

Doncs vinga, som-hi. Posem-nos en marxa.

Sopar

2009-07-18T00:54:00.006+02:00

Avui hem sopat unes cloïsses, una amanida de rúcola amb formatge parmesà i uns arrossos amb carxofes, gambes i altres animalons; tot plegat acompanyat per un albariño ben fresquet. És fàcil endevinar on. És la cloenda del curs, l'inici de les vacances i la celebració del nostre nou estat civil. Bones vacances.

Pink Floyd

2009-07-09T00:49:00.006+02:00

Avui al vespre, mentre prenia un cafè amb llet i pensava en tu, a no sé quina emisora de ràdio han posat el "wish you were here" dels Pink Floyd. Doncs això.

No sé ben bé perquè

2009-07-06T15:24:00.004+02:00

Avui dec estar tovet...

http://www.youtube.com/watch?v=Vwj3lQIHi_E

Amunt, ànima forta!

Darrer aniversari de la sèrie

2009-06-16T22:28:00.007+02:00

D'entre tots els aniversaris que se m'acumulen cada any, entre meitat d'abril i meitat de juny, aquest és, segurament, el més meu.

Avui fa deu anys que vaig anar al metge i no en vaig osrtir amb gaire bones notícies.

Quan tornava a casa, vaig passar pel costat d'un camp de roselles.

D'aleshores ençà, cada any espero que floreixin i, quan hofan, les admiro més.

Tal i com estan les coses a la blogosfera (rectifico; a la blogosfera que m'és coneguda) havia pensat anunciar un tancament provisional (o no) d'aquest blog fins a reprendre els ànims, però finalment, només he decidit anunciar que el ritme de publicació serà ben bé el que em convingui a partir d'ara (vés a saber quin) i que ja en parlarem de tot plegat més endavant.

Sobre "El quadern gris"

2009-05-29T23:37:00.007+02:00

Finalment, el cap de setmana passat, vaig acabar la lectura d'"El quadern gris".

Ja ho vaig avançar fa temps. Ha estat una lectura que m'ha agradat. Més que agradat, m'ha impressionat.

No recordo quan vaig comprar l'edició de butxaca (destino) que en tinc. Deu ser un dels pocs lllibres que tenim que no estan signats i amb el mes i any de l'adquisició en alguna de les primeres pàgines (de vegades hi apunto també el perquè).

En qualsevol cas, el vaig comprar una mica per indicació de pere i per aproximar-me a la figura de Pla, una de les meves grans mancances en llengua catalana.

La veritat és que em feia una mica de mandra (Pla i El quadern gris). Per alguna raó que ara no em ve al cap, vaig llegir alguna cosa força concreta dels "Homenots" i em penso que per aquí em van venir les ganes d'endinsar-me en la lectura del quadern.

Amb temps, poc a poc, he anat fruint del text. No diré jo ara res de nou sobre el quadern gris. des del començament em va agradar aquesta prosa fàcil (de llegir) amb un llenguatge que, per més senzill que Pla defensi que és, barreja aquesta faciltat per a la lectura, la fàcil comprensió, amb registres sovint cultes (o com a mínim a mi m'ho semblen).

També és veritat que, a part dels termes més o menys cultes, n'hi ha força d'específics, imagino que per àrea geogràfica, per àrea de coneixement, etc. Aquesta barreja m'ha semblat molt agradable.

No acabo d'entendre però alguna cosa del text que potser algú amb més coneixments sobre l'obra ens podrà aclarir.

Si no ho he entès malament, se suposa que "El qudern gris" és un dietari escrit per Josep Pla, molt en primera persona, com una mena d'exercici d'estil, amb molta descrició de paisatges i persones, mentre acaba els darrers cursos de la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona, a finals de la segona dècada del segle XX i va buscant la seva ubicació a la vida (bàsicament, mentre mira de fer-se escriptor).

El text és, doncs, fresc, jove, intens. El meu dubte és, però, que el llibre no va ser publicat fins molt més endavant (la versió que diuen que és la defintiva és de l'any 1966 i sembla que comenten que tampoc sembla la realment definitiva...). Durant tots aquests anys, Pla va poder retocar, polir, corregir moltes i moltes coses del text. La pregunta final que em faig és: què he acabat llegint, un Pla jove, un Pla jove corregit epr un Pla ja madur, o un Pla madur sobre uns apunts d'un Pla jove?

La veritat és que, en determinats passatges, sembla com si el text s'entemgués molt millor pensant en un Pla d'una edat força avançada i no pas en el jovenet que suposa que l'escriu.

En fi, independentment de tot això, o potser gràcies també atot això, el llibre m'ha semblat fantàstic, tant, que ja he començat "El carrer estret". Normalment, del llibres que llegeixo icomento aquí, n'acostumo a deixar algun fragment, però aquest cop no ho faré. No ho faré per dues raons: perquè hi he trobat molts fragments interessants i remarcables, però aquest cop no n'he marcat cap i ara no estic per posar-me'ls a buscar, i dos, perquè us en deixaré un de l'inici d'"El carrer estret", que lliga molt més amb una cosa que m'ha passat aquesta setman i que us explciaré en un altre post ben aviat.

El fragment diu així: "... Quan, a quarts d'onze, el propietari (encara somnolent) em digué que li semblava que el treball municpal havia començat, vaig fer cap al municipi. Vaig tenir sort -que és sempre el millor que es pot tenir en una oficina administrativa".

Si encara no ho heu fet, se'n recomana, molt, la lectura.

Penúltim aniversari

2009-05-22T23:28:00.003+02:00

I ja ha arribat el penúltim aniversari de la sèrie d'aniversaris que se m'acumulen entre finals d'abril i mitjans de juny de cada any.

Aquest matí, ara fa tres anys, moria la meva mare.

Dit així pot semblar una mica banal. Potser sí. Jo, en canvi, crec aquest petit escrit/recordatori és perquè la mantinc viva i present a la memòria.

Avui estic cansat, marona, i no em surt gaire res de bo per escriure. Ja sé que m'entendràs. Petó.

20/05/92

2009-05-20T22:49:00.006+02:00

Ei, pare, avui fa disset anys d'aquest gol que vam veure junts. Te'n recordes?

Golàs de Koeman.

I d'aquí a una setmana, tornem-hi. Ja t'explicaré.

Benedetti

2009-05-18T22:06:00.007+02:00

Ja ho deu saber tothom. Ahir va morir Mario Benedetti. Novelista, poeta, assagista,... Escriptor. Diuen que ha escrit i publicat més d'una vuitantena d'obres. Suposo que no serà per la quantitat pel que el recordarem i el valorarem, però potser també.

Jo hi vaig entrar per "La tregua", com suposo que molta altra gent. Un llibre desolador i meravellós alhora que recomano moltíssim a qui no l'haja llegit encara. A casa en tenim uns quants dels seus lllibres. A mi em va agradar també especialment "Andamios", que crec que no és una seva obra "major". Em va agradar, no tant per l'exili, el retorn i aquestes coses, com per la metàfora sobre la reconstrucció d'un mateix.

No parlaré de la seva obra i de la seva vida perquè aquests dies se'n pot llegir molt amb facilitat i, per poc que llegiu i us interessi el personatge, segur que trobareu una informació més completa i interessant que la que jo pugui facilitar.

Si de cas, us deixo un enllaç a un poema curtet que és un dels seus meus preferits. Qui segueixi l'enllaç i per poc que em conegui, entendrà perquè. El poema és "Rostro de vós" i el fragment que penjo és la pel·lícula "El lado oscuro del corazón" d'Eliseo Subiela, un dels meus films preferits. L'actor és Dario Grandinetti.

http://www.youtube.com/watch?v=A5sgXkQqoVw

Concert benèfic

2009-05-14T01:41:00.004+02:00

M'han demanat que faci córrer aquesta activtat, i això faig.

Si algú s'hi anima, que m'ho faci saber.

Un altre aniversari

2009-05-06T22:33:00.005+02:00

Avui fa cinc anys el grandolàs de casa. Concretament, a l'hora que escric això, ja feia un parell d'horetes que era entre nosaaltres.

En aquest cas, és un aniversari "bo", feliç; no com la resta dels que he anat processant aquests darrers dies.

Li hem regalat una bicicleta, hem fet un pastís per l'escola, una festeta a casa amb mitja dotzena d'amic i d'amigues i un berenar-sopar amb família.

Ara dorm com un liró (ni els petards de la classificació del Barça l'han tret del son).

Això sí, la vida em va canviar força. De fet, em va començar a canviar uns vuit mesos abans.

Evidentment, no ho canviaria, però de vegades, un s'enyora d'algunes coses...

Quina tonteria!

P.S. Ei, pare, que el Barça jugarà una altra final com aquella que tu i jovam veure junts... Ja t'explicaré.