Aquest estiu, ja ho he explicat en el post anterior, he fet unes quantes lectures de poesia.
Una d'elles, la de Maria-Mercè Marçal, em va suggerir un petit i absurd projecte, que poso a la vostra disposició.
No hi busqueu gair res. El projecte no té cap altre objectiu que fer-me present els seus textos.
I potser a alguns o algunes de vosaltres.
Trobareu el projecte aquí.
8.9.11
2.9.11
Lectures d'estiu
Aquest estiu, d'una forma una mica sorprenent per a mi mateix, les estones robades al meu quefer diari i dedicades a la lectura han estat, sobretot, dedicades a la poesia. Sense plantejar-m'ho gaire, he fet un breu recorregut per la poesia catalana (?) del segle XX.
Vaig començar fort, barallant-me amb els "Quatre quartets" d'Elliot, en l'edició bilingüe de Proa (traducció d'Àlex Susanna). Ja es veu que la primera lectura no era gaire catalana, i sort de la traducció, perquè el meu anglès no és suficient per a una empresa d'aquesta magnitud, tot i que confesso que m'ha agradat força anar llegint els versos en anglès. Se suposa que és una de les obres poètiques més destacades del segle XX i no ho dubto, tot i que un servidor, excuseu les meves limitacions, no va entendre de la missa la meitat.
Vaig continuar amb Salvat-Papasseït, que sempre em ve de gust, també per donar-me un descans. Vaig trobar-hi tot allò conegut i encara alguna nova perla. No m'interessen
especialment les seves formes, més o menys avantguardistes, però sí moltes d'altres coses.
Després vaig fer un salt mortal a Gil de Biedma i "Las personas del verbo". Ho vaig fer, en part, perquè el seu pròleg als "Quatre quartets" em va ajudar força a digerir el llibre, però també una mica per aquella mena de responsabilitat, de deute pendent, de disposar del llibre des de fa molt de temps, i no haver-m'hi posat. Els poemes de Biedma però, no són el meu punt fort, tot i que amb alguns coneixements sobre la seva vida personal, s'entenen i s'aprecien molt millor.
També vaig fer un repàs de "Les dones i els dies", de Ferrater i aquí, he de dir, no hi vaig trobar gaire res de nou. Suposo que no he estat prou de filis jo, però reconec que ha estat una relectura poc engrescadora.
Per anar tancant el segle, em vaig dedicar a repassar diversos poemaris de Maria-Mercè Marçal. I aquí sí, com sempre, cada relectura m'aporta novetats: fragments que recupero, imatges que se m'havien escapat, sentiments a dojo.
Un últim apunt. Queda clar que d'aquestes cinc lectures, les meves preferides han estat les de JSP i MMM. Hi ha uns quants anys de diferència entre l'un i l'altra, sexes i gèneres antitètics, llenguatges diferents, etc., però sabeu que en un vers, JSP prén la lluna (rectifico) per muller? Jo ho vaig veure claríssim, n'hi ha més d'una de coincidència!
Ei, a banda de les lectures de poesia, he continuat llegint el "Llibre del desassossec", de Pessoa, i els "Assaigs" de Montaigne, passo pel segon volúm, però la veritat és que només per vagarejar-hi. N'estic una mica cansat, tant de l'un, com de l'altre.
I no explicaré gaire res de la resta de l'estiu perquè es pot resumir molt ràpidament: progènie, progènie i més progènie.
Vaig començar fort, barallant-me amb els "Quatre quartets" d'Elliot, en l'edició bilingüe de Proa (traducció d'Àlex Susanna). Ja es veu que la primera lectura no era gaire catalana, i sort de la traducció, perquè el meu anglès no és suficient per a una empresa d'aquesta magnitud, tot i que confesso que m'ha agradat força anar llegint els versos en anglès. Se suposa que és una de les obres poètiques més destacades del segle XX i no ho dubto, tot i que un servidor, excuseu les meves limitacions, no va entendre de la missa la meitat.
Vaig continuar amb Salvat-Papasseït, que sempre em ve de gust, també per donar-me un descans. Vaig trobar-hi tot allò conegut i encara alguna nova perla. No m'interessen
especialment les seves formes, més o menys avantguardistes, però sí moltes d'altres coses.
Després vaig fer un salt mortal a Gil de Biedma i "Las personas del verbo". Ho vaig fer, en part, perquè el seu pròleg als "Quatre quartets" em va ajudar força a digerir el llibre, però també una mica per aquella mena de responsabilitat, de deute pendent, de disposar del llibre des de fa molt de temps, i no haver-m'hi posat. Els poemes de Biedma però, no són el meu punt fort, tot i que amb alguns coneixements sobre la seva vida personal, s'entenen i s'aprecien molt millor.
També vaig fer un repàs de "Les dones i els dies", de Ferrater i aquí, he de dir, no hi vaig trobar gaire res de nou. Suposo que no he estat prou de filis jo, però reconec que ha estat una relectura poc engrescadora.
Per anar tancant el segle, em vaig dedicar a repassar diversos poemaris de Maria-Mercè Marçal. I aquí sí, com sempre, cada relectura m'aporta novetats: fragments que recupero, imatges que se m'havien escapat, sentiments a dojo.
Un últim apunt. Queda clar que d'aquestes cinc lectures, les meves preferides han estat les de JSP i MMM. Hi ha uns quants anys de diferència entre l'un i l'altra, sexes i gèneres antitètics, llenguatges diferents, etc., però sabeu que en un vers, JSP prén la lluna (rectifico) per muller? Jo ho vaig veure claríssim, n'hi ha més d'una de coincidència!
Ei, a banda de les lectures de poesia, he continuat llegint el "Llibre del desassossec", de Pessoa, i els "Assaigs" de Montaigne, passo pel segon volúm, però la veritat és que només per vagarejar-hi. N'estic una mica cansat, tant de l'un, com de l'altre.
I no explicaré gaire res de la resta de l'estiu perquè es pot resumir molt ràpidament: progènie, progènie i més progènie.
18.7.11
Expulsat
Aquest matí a primera hora, descobreixo el grandolàs de casa abraçat i fent-se carantonyes amb la seva mare al llit.
Li dic, al nano, que ja n'hi ha prou i que jo també en vull.
Ell contesta, tan tanquil, "tu quedaràs expulsat".
Au, nano, que t'envio de colònies!
Li dic, al nano, que ja n'hi ha prou i que jo també en vull.
Ell contesta, tan tanquil, "tu quedaràs expulsat".
Au, nano, que t'envio de colònies!
8.7.11
Visita institucional
Ahir a la tarda vaig partcipar en una reunió de presentació, per dir-ho d'alguna manera, d'una associació de la que formo part, al Parlament de Catalunya.
Era el primer cop, que jo recordi, que entrava al tan nostrat Parlament.
L'apunt que deixo aquí no té res aveure amb els continguts de la reunió, la valoració que em va mereixer la reunió o el nostre amfitrió.
Us seré clar. Em va sorprendre, relativament és clar, la vestimenta del personal que circulava per allà dins.
Que ells vagin amb "traje i corbata", no m'acaba de sorprendre, i més perquè no tots ells anaven uniformats al 100%, però els vestidets d'elles, sí que em van sorprendre.
Que n'hagués vist algun, d'acord; però que hi hagués aquella coloraina, aquella uniformitat global en la diferència individual femenina, sí que em va sobtar.
La reflexió subsegüent va ser, potser, excessivament immediata i visceral: i vosaltres representeu la diversitat dels 7 milions de catalans i catalanes que diu que hi ha?
Sense comentaris.
4.7.11
Bremen
Revisava, un cop més, part de la literatura infantil que tenim a casa amb la descendència i vam anar a parar, un cop més, també, als "Músics de Bremen" i, especialment, a aquella frase que no sé si he esmentat alguna altre cop aquí mateix que diu: "Però, què en treuràs fer el ploricó? Vine amb nosaltres a Bremen!".
Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".
Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?
Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".
Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?
27.6.11
Darrere el vidre
Aquest migdia feia una lleugera sobretaula i llegia una mica de poesia.
Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.
Darrere el vidre
Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.
...
Feliu Formosa
No cal dir res més, oi?
Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.
Darrere el vidre
Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.
...
Feliu Formosa
No cal dir res més, oi?
Dues reflexions
Dues reflexions sobre la democràcia, un dia de bon matí de la setmana passada.
Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.
1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!
2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...
Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.
Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.
1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!
2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...
Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.
19.6.11
12è aniversari
No he pogut parar a rumiar-hi.
Ara fa un parell de dies vaig tornar a passar per una d'aquelles cites del calendari d'entre el mes d'abril i el mes de juny que han estat importants a la meva vida, però aquest cop ni tan sols he pogut dedicar una estona a pensar-hi.
La conclusió em sembla òbvia: endavant, i per avall, colloni.
De fet, ara que me n'adono, el temps que hi hauré dedicat és el que es triga en escriure i penjar aques ridícul post.
Ara fa un parell de dies vaig tornar a passar per una d'aquelles cites del calendari d'entre el mes d'abril i el mes de juny que han estat importants a la meva vida, però aquest cop ni tan sols he pogut dedicar una estona a pensar-hi.
La conclusió em sembla òbvia: endavant, i per avall, colloni.
De fet, ara que me n'adono, el temps que hi hauré dedicat és el que es triga en escriure i penjar aques ridícul post.
8.6.11
D'alló del canvi
Avui, segons la meva agenda de paper, es veu que és Sant Heracli.
No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.
Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.
D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.
La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.
I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.
No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual.
Vés-ho a entendre.
No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.
Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.
D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.
La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.
I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.
No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual.
Vés-ho a entendre.
23.5.11
Reflexions improcedents... (no va de política, aviso)
Fa un parell o tres de dies que tinc aquest post a la punta dels dits, però no m'acaba(va) de prendre forma. Per tant, aviso ja d'entrada que, si no hi trobeu un fil conductor clar, un títol adient o unes conclusions com s'esperaria d'un post normal, estareu davant del resultat d'un post "precipitat".
La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).
Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.
I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.
A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).
L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament?
Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo.
P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona.
La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).
Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.
I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.
A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).
L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament?
Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo.
P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)