Diu Raimon, més o menys, així: qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta.
Bella, veus com ara jo, com se'ns esmuny el temps i que poc en queda? Jo no m'atrapo ni un trist gra de sorra.
Bella, i si deixo de fer cabòries, buido el pap i t'ho pregunto tot? No cal. Ja sé que fugiràs i no em respondràs res.
Bella, saps que alguna nit encara sommio que t'abraço? I encara més. Tu també ho fas.
Bella, i què n'he de fer de l'expressió "apreciar-te"? Encara tinc els calaixos plens de tu.
Bella, veus tan clar com jo que els nostres camins divergeixen? Quina pregunta, estúpid!
això que escrius avui m'ha tocat especialment. No saps com.
ResponEliminauna abraçada.
Sip, a mi també m'agradat molt...
ResponEliminaEspero no haver-te posat malamentot, nimue. Com a mínim, quan els teus posts em toquen, cosa que passa sovint, jo no ho visc malament. Passa que aquest dies vaig de punta a punta, i en un dels extrems... Amb una mcia més de recursos i de constància, m'agradaria convertir-ho en una forma més poètica. Però a mi em surt així, visceral. molts de b7s.
ResponEliminaEgo, ja en parlarem. Tot plegat forma part d'aquelles tres coses pendents que tenim per comentar. Petonets i fins dissabte.
no sé porque pero me recuerda a ser sincero, a desnudar el alma y no ser correspondido en la misma medida. vaya a ser por no querer entregar mas de lo que recibe. buscar preguntas bien hechas, ordenarlas bien, conseguir lo que se quiere... me suena...
ResponElimina