Estancat

Dimarts al matí vaig realitzar la protocolària visita mèdica anual de control. La metgessa em va preguntar que què tal, i davant la meva resposta, em va dir que estava "estancat". No vaig conetstar res, no es tracta de portar la contrària a l'autoritat, oi?, però més aviat vaig pensar que un servidor està estabilitzat i no estancat.

Quan tornava cap a casa, em vaig adonar de dos girs més sobre la qüestió. Un és que, qui està estancat, en tot cas, és el meu estat de salut, no jo; o sigui que diria que hi ha una certa confusió entre dues coses: l'individu i una de les seves parts.

Però després, encara vaig pensar que la metgessa en qüestió, em deu conèixer més del que em penso i deu saber que tinc el blog força abandonat, que no propsero gaire a la feina, que em veig superat per infinitat de petites foteses, etc.

O sigui que al final, li vaig acabar donant la raó. És el que en diem, la infal·libilitat dels experts!   

Això és el decreixement?

Ja fa una bona temporada que, de tant en tant, em poso el barret d'alternatiu i actuo conseqüentment. Això vol dir, per exemple, que he format part d'alguna coopeartiva de consum ecològic o que segueixo determinats debats o opinions que potser es podrien considerar "alternatives". 

Entre totes aquestes qüestions fa uns anys, tampoc gaires, que va sortir el debat de la necessitat imperiosa de decreixement, com a única forma de supervivència de la Humanitat, en general.

En aquells moments els debats eren diversos però, amanits amb salses diverses també, jo em vaig quedar amb una mena de consciència sobre els límits de les fonts d'energia tradicionals (posem el petroli, per exemple), o de la impossibilitat de mantenir a llarg termini, un món amb uns extrems tan contraposats en riquesa.

Un dels elements que no sabia gaire com "conjugar" en el món on vivim i amb el discurs del decreixement, era el que a mi em semblava una impossibilitat pràctica: com podíem estar sempre millorant, innovant i essent més eficients en tot plegat? En algun lloc hi havia d'haver un límit, pensava jo.

Hores d'ara el que em pregunto és si ja vivim en una època de decreixement, o no. Ja sé que el decreixment que es proposava en el seu moment tenia uns altres motius i uns altres funcionaments més generosos (vull dir, que no s'apostava per un decreixement perquè uns quants continuin enriquint-se encara una més, com semnla que passa ara).

Com que m'imagino que això és possiblement una qüestió de perspectiva, ja entenc que no hi haurà una resposta única al dilema. Però no m'importa, me'l continuo plantejant.

P.S Ara vé quan penso i escric, que potser fora més positiu parlar de pilotes d'or i aquestes coses que potser aixequen més la moral, oi?   

Idees per centrar-me

Tinc un fantàstic document de Word al PC que duu aquest, encara més, fantàstic títol: "idees per centrar-me".

Es tracta bàsicament d'una llista de bons propòsits que em serveix, d'una banda, per revisar què he aconseguit del que m'havia plantejat incialment, d'una altra, per replantejar segons quines meves orientacions dels següent mesos i afegir nous reptes a la llista i, per últim, per recordar-me a mi mateix, un cop de tant en tant, per on crec que hauria de mirar de portar la meva vida (ja se sap que tinc molt mala memòria).

Acabo d'editar, revisar i guardar-ne la dinovena versió, la qula cosa significa que, si tenim en compte que ho faig dos cops l'any, ja fa nou anys i mig que vaig treballant-me el document.

No és aquest el lloc per editar lla llista i cnomentar-la, però sí que és l'espai que trio per preguntar-me si no caldria, per a la propera revisió, que coincidirà amb els desè aniversari, ajustar el format del document amb uns objectius o línies d'actuació més mesurables, argumentar les prioritats, compartir la llista, etc.   

Com diu Raimon, "qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta".

Reflexions

Intento reflexionar sobre diverses coses amb la canalla que corre per casa esperant l'ordre de passar al llit..

I no me'n surto gaire, no cal dir-ho.

Després d'uns dies de desconnexió (el controlador de la pantalla s'havia sublevat i he acabat canviant la targeta gràfica), intento recuperar un cert ordre (i no puc).

Divago sobre Orestes i Electra (que s'ha de fer amb una mare que ha matat un pare que, segurament s'ho mereix), penso en la representació ministerial del col·lectiu de sociòlegs nacional (i respiro lentament i en profunditat), reviso les notes que he deixat al m`bil en les darreres setmanes ("necesidad de adscripción identitaria, Cultras 434, pàg 8, traçabilitat, etc., i no en trec aigua clara), penso en l'absurditat de la meva feina, com a mínim, en determinats moments (i recordo al poeta "vosaltres no sabeu que és carregar epxedients a l'Administració...").

Ja es veu que no tinc el dia, però pensava que era bo deixar un apunt aquí, niq ue sigui perquè d'aquí a un any, recordi per on passava (és una mica una broma de mal gust).    

Passen coses diferents

Amb la mitja taronja a ultramar per uns dies i la descendència a casa d'uns seus cosins, les coses es veuen diferents.

Concreto.

Deixo la progènie a casa dels seus cosins i vagarejo, en cotxe i sense cap mena de pressa, per Barcelona. Admiro la Sagrada Família il·luminada, el Passeig de Sant Joan, el TNC i l'Auditori, els contrastos de les llums dels cotxes i els semàfors de l'Av. Meridiana,...  Escolto el CD històric de Nawja Nimri i Carlos Jean que repeteix "I like to feel those roses on my skin...". Tinc la sensació de conduir i estar enregistrant una pel·lícula alhora.

Quan arribo a casa, surto a sopar al Viena perquè he aprofitat per quedar i avançar en la definició del nou blog de l'AMPA de l'escola de la nostra descendècnia. Tot i que l'especialista en blogs no es presenta a la cita/reunió/spoar, avanço en el disseny de continguts. I escolto, sense voler, la conversa de la taula del costat, on una mare educa els seus dos descendents, preadolescents, en la necessitat d'assegurar-se que la porta de l'ascensor queda ben tancada perquè hi ha veïns, gent d'edat avançada, que el necessiten. Em fa gràcia aquesta mena d'educació familiar-trasnmissió de valors, a la que jo encara no he arribat. 

I tanco aquest petit "bucle" recordant que jo també m'he hagut d'assegurar que havia deixat la porta de l'ascensor tancada a casa dels nebots. No sé si per una qüestió d''educació, responsabilitat o culpa.

No era ben bé wabi-sabi

Un parell de posts abans d'aquest, als comentaris, nimue m'introduia en el concepte del wabi-sabi, com una possibilitat per explicar-se, positivament, el meu post.

No hi he aprofundit massa (vull dir que no he passat de la Viquipèdia) però em sembla que, tot i que alguna cosa hi pot tenir a veure, no és ben bé això.

L'exemple és d'avui mateix. Una mica per sorpresa he dinat amb una amiga a qui, tot i mantenir el contacte per mail i algun cop per telèfon, fa gairebé mig any que no veia.

L'entrada no podia ser més optimista. De camí, a la ràdio del cotxe, han posat una cançó dels Amics de les Arts que diu, literalment, "Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha".

I sí i no. No hem fet un shawarma, naturalment, però com jo ja sabia, he reconfirmat que m'agrada estar amb ella, fins i tot em poso una mica nervioset abans. Però jo també sabia que les seves "imperfeccions", em distreurien. I no és que les hi busqui, és que me les passa per la cara, per dir-ho d'alguna manera.

Avui, potser perquè feia tant de temps que no ens veiem, perquè s'aproxima Nadal o perquè ens anem fent grans, m'ha semblat que es suavitzava una mica en algun moment.

En fi, que per no allargar-ho més, potser el wabi-sabi no explica prou bé aquest mena d'estat contradictori que em suggereix la Humanitat, en general, i un munt de persones, en particular.

Ara, que tots sabem que això no em passa només a mi, precisament. 

Confiteor

Confesso que sóc dels que, d'una banda, ens deixem portar per les corrents i, quan se n'ha parlat força, jo també m'hi apunto. D'altra banda, confesso que, a aquestes alçades, agafar-me un llibre de mil pàgines, em feia una certa mandra.

Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.

Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.

Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.

Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.

Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.

Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.

Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi. 

Parlo de  "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.

Confiteor. Mea culpa.
  

De bipolaritats

Costa, segons com, això de reprendre un blog, encara que sigui amb un compromís mínim, com el meu; però això sí, tenir-lo en funcionament també m'ajuda a veure determinades coses d'una manera, diguem-ne, més "literària".

La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.

Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.

Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.

Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.

Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.

Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.

A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.

Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta. 
       

Lleugereses

Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.

Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.

Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".

Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?

Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
  

Egotista, Bernat Metge, Aurea Dicta i parabellum

En les darreres dues setmanes he tingut a la punta dels dits un parell de posts per animar una mica aquest blog abans no mori d'inanició; però resulta que quan tinc la idea, o la necessitat de comunciar, no he tingut el teclat a prop, o no he tingut temps per seure davant la pantalla.

Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).

Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.

Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.

I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.

Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).

Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".

La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.

Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?