Feia temps que no em sortia res en aquest format (ni en gaire cap altre).
Ha estat aquest migdia, primera hora de la tarda, molt a la voreta de casa els sogres.
Pedres a l'aigua.
Ajaguts vora el riu.
No és temps perdut.
Més enllà d'alguna qüestió mètrica-formal, m'ha agradat aquest haikú-pensament perquè m'ha semblat que és força alló de la imatge, potser no excessivament de la natura, que porta a una reflexió una mica més general, que és, se suposa, el que, probablement, hauríen de ser els haikús (tot amb moltes comes, que no en sóc pas jo un entès).
A més a més, em/us permet més d'un nivell de lectura.
7.2.10
2.2.10
Conversa de pirates
Mantinc, de bon matí, la següent conversa amb el piratilla de casa, que honora la seva condició, tot s'ha de dir.
Jo, una mica mosca: "I tu on eres el dia que a classe us van ensenyar a posar-vos els mitjons?"
Ell, amb un somriure d'orella a orella: " A Beure cervesa i vi".
De debó que no sé pas com els estem educant....
Jo, una mica mosca: "I tu on eres el dia que a classe us van ensenyar a posar-vos els mitjons?"
Ell, amb un somriure d'orella a orella: " A Beure cervesa i vi".
De debó que no sé pas com els estem educant....
8.1.10
Repassava...
Ara fa unes hores repassava, una mica al tum-tum, algun dels posts que vaig escriure ara fa tres anyets (ho faigde tant en tant, digueu-me nostàlgic, o potser, narcissista).
Mentre ho feia, m'adonava, no només de com he disminuit la cadència de publicació, cosa que ja sabia, si no de la "facilitat" per trobar tema que sembla que tenia.
Les "dificultats" actuals per publicar a la blogosfera les relacionava bàsicament amb la manca de temps i, parcialment, amb l'aparició d'altres mitjans d'expreessió (parlo del facebook) que cobreixen una part important del què vull dir i de com ho dir.
Però, després d'aquesta breu relectura de fa unes hores, em pregunto també, si no m'estaran passant menys coses per explicar...
Mentre ho feia, m'adonava, no només de com he disminuit la cadència de publicació, cosa que ja sabia, si no de la "facilitat" per trobar tema que sembla que tenia.
Les "dificultats" actuals per publicar a la blogosfera les relacionava bàsicament amb la manca de temps i, parcialment, amb l'aparició d'altres mitjans d'expreessió (parlo del facebook) que cobreixen una part important del què vull dir i de com ho dir.
Però, després d'aquesta breu relectura de fa unes hores, em pregunto també, si no m'estaran passant menys coses per explicar...
31.12.09
9è Premi de poesia Sant Cugat
I per acabar l'any, simplement, es recorda a tot el món poètic català que ja fa unes setmanes que es van publicar les bases del 9è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.
El termini de presentació d'originals és l'1 de març de 2010 (teniu temps de preparar alguna coseta, eh?). Us recordo que està prou ben dotat econòmicament (7.250 EUR lliures d'impostos) i que Edicions 62 editarà 1.000 exemplars de l'obra guanyadora.
Per saber-ne més, consulteu les bases.
I bon any tingueu, poetes i no poetes.
El termini de presentació d'originals és l'1 de març de 2010 (teniu temps de preparar alguna coseta, eh?). Us recordo que està prou ben dotat econòmicament (7.250 EUR lliures d'impostos) i que Edicions 62 editarà 1.000 exemplars de l'obra guanyadora.
Per saber-ne més, consulteu les bases.
I bon any tingueu, poetes i no poetes.
27.12.09
Una tempesta
Fa uns dies vaig escriure mentalment aquest post i em va quedar prou bé; sobretot, endreçat. Sé que ara no serà així, però l'escric convençut d'intentar mantenir el mínim ritme de publicació que m'he autoimposat.
Crec que la darrera novel·la d'Imma Monsó té diversos nivells de lectura. El més fàcil, potser, és una mena d'intriga que respon a la pregunta: quina de les persones presents a la sala no menjarà aquesta nit el bacallà amb la persona que l'ha deixat preparat al forn? La resposta, ja us ho avanço, té trampa. Sobre aquesta línia de treball, no hi tinc gaire res a dir.
O sí. Passa potser que aquest no és el tema on l'autora decideix centrar-se i si busqueu una novel·la d'intriga, jo que no m'hi entenec gaire, us recomanaria moltes altres coses.
Passa també, que la novel·la té una vessant metaliterària que m'ha interessat força més. És així com una escriptora (o escriptor) pot arribar a viure el món literari? Tot plegat té un cert punt de comicitat (no em malinterpreteu, estic parlant positivament). Una de les afirmacions que m'ha semblat més interessant de la protagonista, potser una nota calderiana, és que ella escriu adormida (sonàmbula), i ningú no la creu.
Un tercer àmbit de la novel·la seria una aproximació per la tangent a la por. Hi ha diverses reflexions més o menys interessants aquí. La principal, la que més m'agrada, és la de fins on val la pena endarrerir el coneixement de determinades notíces.
Segur que, en aquest resum, em deixo pel camí diversos aspectes que es podríen comentar (per exemple, l'exigència de reciprocitat), però les preguntes que més han persistit (?) al meu caparró mentre avançava en la lectura de la novel·la eren les més personals: què hi ha d'autobiogràfic en tot plegat?
Conec molt superficialment Imma Monsó (dos dinars amb deu perones més i una sessió de jurat; ella, quedi clar), però vaig llegir la seva anterior novel·la (una mena de tractat molt personal sobre el dol) i en diversos moments, i fins i tot en relació al títol del llibre, m'he preguntat fins a quin punt encara hi dona voltes.
Sense el permís de l'autora ni dels editors, com sempre, us en deixo un molt breu fragment, concretament l'últim paràgraf del llibre: "Potser ho intentarà a partir de dijous, quan torni. Demà a primera hora serà a l'aeroport. No llegirà cap diari, per si de cas. És important no involucar-se afectivament més enllà del que es pot assumir, ja ha fet prou per allargar l'estona. La llum blanca de la lluna plena banya la carretera i sent una punxada d'enyor en recordar el refugi sota la tempesta on era fa un moment. No té cap dubte de si ha valgut la pena endarrerir el final de l'acte. "És clar que ha valgut la pena!", pensa amb absoluta convicció. I és que d'ençà que la sensació de no fer res de profit la persegueix, sap distingir, millor que mai, entre els esforços que valen la pena i el que no.". Quan vaig acabar el llibre, reconec que em vaig aribar a preguntar si no l'havia escrit tot per a aquest darrer paràgraf.
A banda dels temes que cadascú hi pugui trobar i de les reflexions que us suggereixi el llibre, una cosa és segura. Imma Monsó contiua escrivint amb una prosa neta, clara i directa que m'enganxa.
Una última pregunta que no he pogut resoldre: per què la protagonista es diu Sara Surp? Cap resposta?
Anuncio, de pas, que ja he començat a llegir "Jardí vora el mar", de Mercè Rodoreda, com alguna de vosaltres m'havia suggerit. Serà l'última Rodoreda durant una temporada, però ja puc anunciar que m'està agradant.
I, per últim, us deixo un enllaç a una mena de comptador que he rebut avui i que m'ha sorprès. No tinc ni idea si les dades són reals, ni de les fonts, ni..., però ho he trobat digne de menció.
Crec que la darrera novel·la d'Imma Monsó té diversos nivells de lectura. El més fàcil, potser, és una mena d'intriga que respon a la pregunta: quina de les persones presents a la sala no menjarà aquesta nit el bacallà amb la persona que l'ha deixat preparat al forn? La resposta, ja us ho avanço, té trampa. Sobre aquesta línia de treball, no hi tinc gaire res a dir.
O sí. Passa potser que aquest no és el tema on l'autora decideix centrar-se i si busqueu una novel·la d'intriga, jo que no m'hi entenec gaire, us recomanaria moltes altres coses.
Passa també, que la novel·la té una vessant metaliterària que m'ha interessat força més. És així com una escriptora (o escriptor) pot arribar a viure el món literari? Tot plegat té un cert punt de comicitat (no em malinterpreteu, estic parlant positivament). Una de les afirmacions que m'ha semblat més interessant de la protagonista, potser una nota calderiana, és que ella escriu adormida (sonàmbula), i ningú no la creu.
Un tercer àmbit de la novel·la seria una aproximació per la tangent a la por. Hi ha diverses reflexions més o menys interessants aquí. La principal, la que més m'agrada, és la de fins on val la pena endarrerir el coneixement de determinades notíces.
Segur que, en aquest resum, em deixo pel camí diversos aspectes que es podríen comentar (per exemple, l'exigència de reciprocitat), però les preguntes que més han persistit (?) al meu caparró mentre avançava en la lectura de la novel·la eren les més personals: què hi ha d'autobiogràfic en tot plegat?
Conec molt superficialment Imma Monsó (dos dinars amb deu perones més i una sessió de jurat; ella, quedi clar), però vaig llegir la seva anterior novel·la (una mena de tractat molt personal sobre el dol) i en diversos moments, i fins i tot en relació al títol del llibre, m'he preguntat fins a quin punt encara hi dona voltes.
Sense el permís de l'autora ni dels editors, com sempre, us en deixo un molt breu fragment, concretament l'últim paràgraf del llibre: "Potser ho intentarà a partir de dijous, quan torni. Demà a primera hora serà a l'aeroport. No llegirà cap diari, per si de cas. És important no involucar-se afectivament més enllà del que es pot assumir, ja ha fet prou per allargar l'estona. La llum blanca de la lluna plena banya la carretera i sent una punxada d'enyor en recordar el refugi sota la tempesta on era fa un moment. No té cap dubte de si ha valgut la pena endarrerir el final de l'acte. "És clar que ha valgut la pena!", pensa amb absoluta convicció. I és que d'ençà que la sensació de no fer res de profit la persegueix, sap distingir, millor que mai, entre els esforços que valen la pena i el que no.". Quan vaig acabar el llibre, reconec que em vaig aribar a preguntar si no l'havia escrit tot per a aquest darrer paràgraf.
A banda dels temes que cadascú hi pugui trobar i de les reflexions que us suggereixi el llibre, una cosa és segura. Imma Monsó contiua escrivint amb una prosa neta, clara i directa que m'enganxa.
Una última pregunta que no he pogut resoldre: per què la protagonista es diu Sara Surp? Cap resposta?
Anuncio, de pas, que ja he començat a llegir "Jardí vora el mar", de Mercè Rodoreda, com alguna de vosaltres m'havia suggerit. Serà l'última Rodoreda durant una temporada, però ja puc anunciar que m'està agradant.
I, per últim, us deixo un enllaç a una mena de comptador que he rebut avui i que m'ha sorprès. No tinc ni idea si les dades són reals, ni de les fonts, ni..., però ho he trobat digne de menció.
23.12.09
Una mena de Nadala
17.12.09
Falta alguna cosa en aquest aniversari
Avui fa un any rebia aquesta imatge que recupero avui.
Em sap greu haver perdut la connexió amb la remitent.
14.12.09
11.12.09
Cançons de la ràdio...
Poso la ràdio i, comme d'habitude, me l'ensopeguen.
Gerard Quintana i companyia, crec, canten "El far del Sud".
Dubto si acabar el post amb un "no canviaré mai", "estic ben tou" o amb un "sense comentaris".
Cadascú que triï. A la vostra conveniència.
Gerard Quintana i companyia, crec, canten "El far del Sud".
Dubto si acabar el post amb un "no canviaré mai", "estic ben tou" o amb un "sense comentaris".
Cadascú que triï. A la vostra conveniència.
28.11.09
Candidesa
Acabo de llegir "El carrer de les Camèlies" de la Rodoreda.
Potser m'erro i no he entès res, però el personatge principal, Cecília C., m' ha semblat en una bona partde l'obra, especilament quan les coses no li van precisament bé, una mena de materialització de la més pura candidesa.
Tot i tenir diverses persones al meu voltant, unes molt a prop, d'altres més per la blogosfera, que m'han recomanat la lectura de la Rodoreda des de fa molts anys, no ha estat fins aquest darrer parell d'anys que m'hi he anat aproximant.
En primer lloc vaig llegir Mirall trencat, una mena de "Upstairs, downstairs", molt ben escrit i amb intrinmgulis. Després em vaig endinsar en la màgia de "Viategs i flors". Amb molt d'endarreriment, i perquè en vaig veure una represnetació teatral que no acabava de quadrar amb el que jo tenia entès de la Colometa, vaig llegir, a consciència, "La plaça del diamant". A partir de la lectura, parcial, de l'epistolari de la Rodoreda amb en Sales, el seu editor, em vaig animar a llegir "El carrer de les Camèlies".
No en diré que no sabeu. M'ha agradat, potser no tant com "La plaça....", però, en qualsevol cas, deixant-me l'autora, i als seus personategs principals, com uns cims litetaris de la nostra cultura (he estat apunt d'escriure "cultureta", però potsre no e´s el momentde fer-hi bromes...).
En fi, deixo aquí aquest apunt. De debó, si algú passa per aquí i no ha fet mai cap lectura de la Rodoreda, des d'aquí se l'encoratja, fermament, a fer-ho.
Potser m'erro i no he entès res, però el personatge principal, Cecília C., m' ha semblat en una bona partde l'obra, especilament quan les coses no li van precisament bé, una mena de materialització de la més pura candidesa.
Tot i tenir diverses persones al meu voltant, unes molt a prop, d'altres més per la blogosfera, que m'han recomanat la lectura de la Rodoreda des de fa molts anys, no ha estat fins aquest darrer parell d'anys que m'hi he anat aproximant.
En primer lloc vaig llegir Mirall trencat, una mena de "Upstairs, downstairs", molt ben escrit i amb intrinmgulis. Després em vaig endinsar en la màgia de "Viategs i flors". Amb molt d'endarreriment, i perquè en vaig veure una represnetació teatral que no acabava de quadrar amb el que jo tenia entès de la Colometa, vaig llegir, a consciència, "La plaça del diamant". A partir de la lectura, parcial, de l'epistolari de la Rodoreda amb en Sales, el seu editor, em vaig animar a llegir "El carrer de les Camèlies".
No en diré que no sabeu. M'ha agradat, potser no tant com "La plaça....", però, en qualsevol cas, deixant-me l'autora, i als seus personategs principals, com uns cims litetaris de la nostra cultura (he estat apunt d'escriure "cultureta", però potsre no e´s el momentde fer-hi bromes...).
En fi, deixo aquí aquest apunt. De debó, si algú passa per aquí i no ha fet mai cap lectura de la Rodoreda, des d'aquí se l'encoratja, fermament, a fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
