23.4.11

Post número 400 d'aquest blog

Doncs sí. No estic gens organitzat mentalment per escriure res, però trobo que està bé fer-ho. Ja he arrribat als 400 posts en aquets blog i, si hi sumem els del primer blog i els d'alguns altres, crec que em dec anar apropant al miler de posts.

Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.

I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).

Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.

Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.

Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.

Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".

Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).


14.4.11

Qüestió de perspectiva

Fa uns quants dies que tornava a tenir el cuquet d'escriure alguna cosa al blog, però ara mateix, acabo de veure el sous de determinats responsables de bancs i caixes d'aquest país a no sé quin telenotícies, i m'he quedat entre indignat i amb cara de tonto. No sé gaire, a nivell personal, quina de les dues opcions és millor.

En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"

Està clar que em falta "perspectiva", oi?