30.10.05

Últimes novetats. Les últimes hores han estat bastant plenes d'activitat i no he tingut massa temps per escriure. A part de treballar i de cuidar del xiquet, destacaria unes poques coses. 1) Divendres al migdia em vaig oblidar de recollir el poetit a l'escola bressol. No passa res perqupe està ben cuidat, però em vaig sentir ben culpable (oblidar-me del meu nen, jo!!!). Tot té una explicació, oi? A part d'anar de cul, resulta que els divendres. normalment, és sa mare qui el rceull, pe`ro ja fa tres divendres que, per feina, ho faig jo i el porto a casa la tieta fins a primera hpora de la tarda. Total que divendres em van trucar de l'escoleta preguntant qui l'havia de passar a recollir. CULPABLE!. vaig arreplegar-ho tot a tota castanya, el vaig recollir (estava la mar de distret assegut a una cadireta mentre els altres nens i nenes de la classe acabavend e dinar...) i el vaig dur a casa la tieta tot cantant al cotxe. Cap problema, però CULPABLE! I això que la seva mare, és ad ir la meva compi, quan ho va saber, es va preocupar més per com m'havia sentit jo que no pas per ell, però CULPABLE!. 2) La companya aquella de la feina amb la qui no tenim una relació massa fàcil, ja ho he explicat altres vegades, va ingressar dijous la seva nena petita (dos anyets) a l'hospital amb una megainfecció a la boca que no la deixava menjar. Suero. Com que estem com estem, a prt que ella ja deu tenir les seves cabòries, evidentment, no n'hem ni parlat, encara que em sembal que jo m'hi he posat bé. Tinc la sensació que el meu patir és sobrer i innecessari. 3) Des que dimecres a la tarda vam anar de visita a ca la metgesa homeòpata, sembla que el petit dorm millor, i de retruc el seu pare i al seva mare. En el meu cas, enacar no he pres la medicació, però només de buidar el pap ja em vaig sentir millor. La seva recomanació, dormir més, he mirat de seguir-la tant com he pogut (entre d'altres raons, per això fa dies que no escric massa). 4) Ahir dissabte al matí vam anar recollir les cendres de la meva tieta. Després vam anar fins a Montserrat a ecscampar-les com ella volia. Ho vam fer a la vora de tres arbres que estaven ben apretadets. Eren tres germans, un d'ells el meu pare, de qui també vam escampar les últimes cendres que encara teníem. Ja descansa com volia i on volia. I la vida continua, però ella és ben present entre nopsaltres. 5) Avui hem anat a passar el dia a Sitges. Hem passat un matí ben xulo a la platja i hem dinat a un restaurant dels bons. Si no ho fem ara, just després d'haver cobrat, no ho faríem en tot el mes. N'era de bona la paella!!! 6) Ja tinc salvat tot el que vaig escriure a bb, però quan passava per "recollir" els comentaris del post número 40, se m'ha penjat i no ho he pogut contniuar. Potser s'hauran perdut definitivament. Tampoc és la fi de l món, però em feia gràcies tenir-ho tot. I ho deixo aquí. No sé si tindré temps, però tinc algun mail per escriure. Vaig a intentar-ho.

27.10.05

Encara no estic curat de tot. Me'n sé d'una que s'ho està passant malament amb la seva filla de dos anyets ingressada amb una infecció i.... I jo encara voldria poder-la ajudar, que em sapigués, d'alguna manera, al seu costat. No tinc remei. Hauré de mirar d'acceptar-ho.
Jo també vull fer el meme (les preguntes ñes deixo en castellà per no posar-me a escriure'l tot una altra vegada, no passa res, no?) .
1. Que hora es: 22.37
2. Nombre: Albert
3. Tu cumpleaños: 17/12
4. Años: Doncs 38 cap a 39
5. Tatuajes: No, jo, ni parlar-ne
6. Has estado en otro continente: Amèrica
7. Amaste tanto a alguien como para llorar: Doncs sí, però jo sóc de plorar poc per fora
8. Has estado en un accidente de coche: No res greu.
9. Has tenido alguna fractura: Sí, de clavícula, jugant a rugby, per culpa del nòvio de la meva germana que, a més amés, era del meu equip.
10. Pepsi o Coca cola: Coca cola, sense dubtar-ho ni un segons, però m'ho estic deixant
11. Cerveza o vino: Com Xurri wrote: "Depende, todo tiene su momento"
12. El vaso medio lleno o medio vacío: em va a estones
13. Color de ropa interior favorito: no en tinc,d e color prferit, vull dir
14. Número favorito: el 17, el dia que vaig neixer (seré cutre?)
15.Tipo música: sóc força eclèctic em penso. Des de Nick Cave a Echobelly passant per Albert Plà o Wim Mertens
16. Una Flor (es): un camp de roselles
17. Tema de conversación más detestado: a mi em molesten molt les converses entre homes parlant de dones (que si mira quin cul, que si s'ho fan entre elles, etc.) Suposo que algunes dones deuen fer el mateix.
18. Restaurante de comida rápida: no n'utilitzo gairebé mai
19. Color favorito: com abans, cadascun té el seu moment
20. De quien recibiste este email: l'he llegit a Gri-gri, a Egotista i a Xurri. L'he pispat d'aquesta última.
21. Quien piensas que responderá a este cuestionario más rápido: No sé.
22. Quien piensas que tardara más en responder: Tampoc sé (em smebla que algunes preguntes no les entenc)
23. Que cambiarías de tu vida: alguna cosa que no es pot canviar
24. Tienes ordenador: A casa només 1 i portàtil (de fet, de la meva compi)
25. CD preferido: No ho sé molts
26. Lo primero que piensas cuando despiertas: Ho diré en castellà: hay que echarle huevos, o és el que m'agradria dir-me
27. Tormentas te gustan o te asustan. M'agraden però jo ben tancadet sota sostre.
28. Si pudieras ser otra persona quien serias: ja en tinc prou de ser jo mateix, gràcies
29. Algo que tienes puesto siempre y que nunca te quitas: lamentablement, el pél
30. Que hay en las paredes de tu habitación: tres quadres (reproduccions senzilletes de Klimt i de no sé qui més, no són meus) i un penjador de roba (ah, i la roba que penja de penjador).
31. Que hay debajo de tu cama: roba, fustes, edredons i aquests coses superinteressants
32. Escribe algo a la persona que te envió este mail: no me l'ha enviat ningú, però merci.
33. Nombra a la persona que tal vez no te conteste: no, em nego, massa personal.
34. El que seguro lo responde: doncs no sé, no tinc massa ascendent sobre ningú
35. Quien te gustaría que lo respondiera: qualsevol que encara no l'hagi fet
36. Que le dirías a alguien y no te atreves: fem les paus d'una punyetrea vegada i tornem a ser com abans?
37. Deportes: m'agradava la bici de muntanya i especialment el rugbi. Ara com ara, però, només a la tele
38. Tu apodo: que jo en sigui conscient no en tinc, com em deuen dir?
39. Hablas algún idioma: català, castellà i una mica d'angès id e francès.
40. Una palabra que te encante decir: des e fa un temps: jorroñe (me l'has enganxat, Ego)
41. Te quieres despedir de alguien en especial: no, porfa
42. Libro favorito: diré "Una música constant" de V. Seth, per no dir "Cien años de soledad!" que ja està agafat
43. Que te gustaría que te regalaran: m'és bastant igual, m'importa més qui m'ho regali i per què
44. Dulce o Salado: més salat que dolç, però cada cosa....
45. Lugar preferido: m'agraden els llocs on puguis estar sol i no faci massa calor
46. Crees que el amor puede durar eternamente: potser sí, però s'ha de ser molt "campeón/a"
47. Te gusta conducir: a estones sí, perquè estic sol i escolto la meva música, res més.
48. Qué hora es: 23:04

24.10.05

Show must go on. No tinc massa clar que aquesta sigui la frase adient, però és com la recordo. Si fa no fa, era a mig camí entre el show-business i la vida entesa com un show. Deixant de banda una mica el primer significat possible, em penso que tothom estarà d'acord que la vida, d'una manera o una altra, és una mica un espectacle. I si no, mireu quina conversa més xula he "interceptat" aquesta tarda al parc infantil de torn. Per cert, hi he arribat una mica més aviat per mirar d'integrar-me una mica (eh, Xurri?). Es tractava de dues mares, diguem que la rossa i la morena, que competien a veure quin dels seus dos marits s'estava més dies fora durant la setmana. Una el tenia fora fins dimecres a la nit. L'altra fins dijous. I dels nens qui se'n fa càrrec? Elles, naturalment. Fins aquí pot passar. Hi ha gent que la feina obliga a anar d'una banda a l'altra, viatjar i ser fora durants uns dies. Res a dir. Però la mare morena, quan s'ha vist en desaventatge (i és que a sobre la rossa en tenia dos i un d'ells molt petit) ha reblat el clau i ha continuat "y cuando está en casa, le digo que no llegue hasta pasadas las nueve y así la niña ya se ha ido a dormir y no me lo desorganiza todo". Ha seguit un petit circumloqui sobre aquelles mares que fan que els nens esperin als seus pares desperts fins passades les 10 de la nit perquè si no, només els veurien els diumenges, i no tots, que també hi ha feina, i han arribat a la conclusió que es tractava de males mares. Suposo que quan he arribat al parc (sis mares, dues canguros sudamericanes, una iaia, un iaio i jo, a part dels petits), m'hauria d'haver imaginat de quin pal anaven les coses, però sóc un inconscient. Com que les coses, en el meu ambient més proper, són força diferents, em costa pair determinades expressions de masclisme. Ai, m'oblidava de la conversa de la rossa i la morena quan marxàven. La morena: "¿Y tu en que le hablas a tus niños?" Francament, no entenc massa la pregunta, perquè els nens eren per allà a la vora i bé que es podia sentir en quina llengua s'hi dirigien. Respon la rossa. "Uy, yo en castellano, porque el catalán ya lo hablan en la escuela y con sus abuelos". I el circumloqui posterior anava dedicat a les meravelles que ofereix el castellà com a llengua de comunicació universal i tal i tal. Sort que la rossa estava de força bon veure i he pogut distreure una mica el cap de les meves cabòries.... Qui em mana a mi, continuar vivnt aquí?

22.10.05

Avui dissabte al matí, al Clínic, la tieta ha deixat de patir. Suposo que la frase més adient és "descansi en pau".

20.10.05

Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Sembla el leivmotiv que arrosego des de fa força temps. Per començar diré que tenim la tieta ingressada al Clínic. Està a les últimes i poc conscient (de fet, ens sembla que només és conscient del seu dolor). Fa una certa por saber que som al segle XXI i en un pais "avançat" i que no es pugui controlar el dolor (ni amb tota la morfina del món). Encara no he pogut baixar a veure-la i estar una estona amb ella. Ho faré demà al migdia, si aguanta fins aleshores. De totes maneres, ella ja no ens reconeix massa. Si supera aquesta crisi li han donat unes setmanes de vida. Unes setmanes que haurem de mirar que pugui passar en una mena de centres que en diuen "de cures paliatives", per no dir que és el lloc on van a morir les persones que no tenen qui se'n pugui fer càrrec. I és que, ens sap molt greu, però a casa no som capaços de cuidar-nos-en. Necessita atenció constant i la meva mare no pot ja amb ella. Ahir, a part de l'ingrés de la tieta, la feina, el nen, la visita al centre associat de la UNED on em vaig matricular i em vaig descuidar el DNI el dia abans, etc, vam tenir sarau nocturn amb el xicotet. Es va despertar cap a la una de la matinada. Fins aquí res d'especial. Però no el vam aconseguir tornar a fer dormir. Es movia constantment, plorava; en resum, estava intranquil. La meva compi se'n va fer un fart. Tot això, fins a les tres de la matinada, quan jo el tenia als braços i erem al sofà del menjador i va fer la seva primera megavomitada de la vida. Tots dos vam quedar ben servits. El sofà també va rebre. Després de canviar-nos, desmontar totes les fundes del sofà i posar en marxa la rentadora, el xicotet no s'adormia, fins que a les quatre de la matinada, ara al llit (al nostre) amb la seva mare, va tonar a vomitar el suc de poma que encara tenia dins. Per sort, com a mínim, trenta segons després de cada vomitada es relaxava i somreia alleugerit. Total i en resum, ahir vaig dormir dues hores i mitja. La seva mare no gaire més. I aquest matí a primera hora no us explico les caques perquè ja seria de mal gust. De totes maneres a l'escoleta ha fet bon paper i al migdia ha menjat el seu arroset bullit. A la tarda, vida bastant normal. Aaaahhh! i me'n oblidava. Des de fa dos dies que quan fa caca avisa. Tot és començar. De la feina no n'exlpicaré gaire res, per no entrar en mals rotllos. Demà al matí la reunió de coordinació setmanal. Hi vaig amb una llista del copón. Però ja sé què m'espera: incompetència i aguantar. N'estic ben tip. Tres coses més per acabar. La primera: avui s'ha fet el xat del club de lectura virtual al que ja vaig comentar que m'he apuntat. Simplement, me n'he oblidat. A les 7 de la tarda erem al parc jugant amb el petit. El proper llibre és "La mujer habitada" de Gioconda Belli. No en tinc ni idea. Segona: tema poesia. Aquest divendres surt publicat el primer recull de poemes del TOT PO-e-Si-@ que vaig comentar fa unes dies. Com que no n'hem rebut gaires, passa sempre al principi, n'hem acabant posant un de meu. Per si algú hi està interessat/ada recordo l'adreça on s'han d'enviar (màxim 14 versos, en català o castellà) L'A/e és teatre-auditori@santcugat.org Dimarts al matí tanquem l'edició. Per tant, teniu temps fins dilluns al vespre per enviar alguna cosa i sereu obsequiats amb dues entrades pel Fstival de Poesia catalana del proper 19 de novembre. I tercera i última. Una mica de filosofia "senzilla" a la contraportada de LV d'avui. Tot plegat molt "banal", però amb aquesta idea al cap " Las grandes cosas de la vida son pequeñísimas: con mi humor persigo la inmensidad de la minucia". Pas mal. potser no és tan banal. I em podria continuar enrrotllant ad infintum, però jo diria que ja m'he passat tres pueblos. Ho deixo aquí. Bona nit.

17.10.05

Avui és dilluns i comme d'habitude (m'agrada aquesta expressió) aquesta nit la passarem amb el meu xiquet fent unes cerveses (és broma, quedi clar). La seva mare és a un Euroconcert al Palau de la Música i no vindrà a dormir. Total que els dilluns tarda i nit, el petit queda confi(n)at a la meves mans. Doncs a primera hora de la tarda hem sortit a passejar que feia solet i hem passat per davant la meva feina i hem saludat. Després hem anat a veure els gegants de la ciutat (Joan i Marieta) i hem xerrat amb una coneguda que ens ha explicat moltes coses de les seves nenes. Després hem anat fins a casa la meva mare. Allà les coses s'estan posant dures, però la presència del petitó anima al personal. Quan tornàvem ens hem trobat amb una amiga meva (bé, ens vam enfadar quan teníem divuit anys i ens vam estar tretze anys sense parlar-nos, però ara ja ho portem molt millor....) que també té una xiqueta. Ens hem estat a veure les moneries que feien tots dos. I continuem cap a casa. Quan hi arribem, berenar una mica, que ja era tard. Jugar i sortir una estona la parc. Com que ja era una mica fosc, no hi havia ningú més, laqual cosa agraim, públicament, el meu petit i jo. Ell, perquè pot jugar amb el que li vingui de gust. Jo, perquè n'estic tip de sentir com xerren les mares que hi circulen normalment (he dit mai que vivim a Sant Cugat?). Després hem tornat a casa tot xino-xano, i mira que fa pujada! Un cop a casa he preparat el nostre sopar; bé, els nostres sopars, i capa la banyera hi falta gent. Un merder d'aigua, xepi-xepi i pessigolles. Després, la crema i les fregues, el pijama nou i cap a sopar. Hem "xerrat" una estona i cap al llit amb el biberó de Tridrink (llet d'arrós, de soja i de no sé quina altra cosa més). El vailet s'ha ben adormit. Res especial, o sí?

16.10.05

Ara fa una any, si fa no fa, vaig entrar a la blogosfera i vaig començar a compartir aquest univers amb vosaltres. I vaig començar comentant que s'aproximava una nova edició de "Poesia a Sant Cugat", quatre dies amb un munt d'activitats relacionades amb la poesia a la ciutat. Aquest any, Poesia a Sant Cugat ès farà del 16 al 19 de novembre. Quan la programació es faci pública ja us en faré saber alguns detalls i facilitaré el link oportú. Mentrestant, ho comento perquè els interessats i les interessades que ja coneixeu l'esdeveniment d'altres ocasions us pugueu anar reservant les dates, especilament la del 19, que és quan es fa el Festival de Poesia Catalana al teatre-auditori de la ciutat i perquè, des de ja, ha començat l'apartat "TOT PO-e-SI-@". Aquesta proposta, a part d'escalfar motors, pretén facilitar, molt a nivell local, la possibilitat de publicar a aquells poetes, homes i dones, que conrreen el camp d'una forma més aviat privada, íntima o que no han tingut mai l'opportunitat de publicar (en els setmanaris locals, ara tampoc us penseu que ningú salta a la fama des d'aquí). Com que "TOT PO-e-SI-@" ja ha començat i, a les primeres setmanes, sempre costa d'omplir, ho faig públic per si hi ha cap interessat o interessada. No cal ser ciutadà/ciutadana de Sant Cugat per a particpar-hi. El premi és tan senzill com veure publicat el teu poema, de 14 o menys versos, en català o castellà. Els autors i les autores dels poemes publicats reben un parelld 'invitacions per al Festival que he comentta abans. Per participar-hi només cal enviar el vostre poema a l'A/e: teatre-auditori@santcugat.org Es demana que, a part del nom, s'hi faci constar l'edat i un telèfon de contacte. De totes maneres, per publicar, sempre es poden fer serir pseudònims. Si algú s'hi anima, ja ho sap.

10.10.05

La frase del mes. Un servidor, com que es pensa no sé el què (aquesta frase és una adaptació d'un comentari de la meva compi al respecte), cada mes canvia la frase del salvapantalles de l'ordinador de la feina. La frase que hi he tingut instal·lada durant el mes de setembre prové de Xurri (gràcies, per la bassa dels mesquins). Ara fa deu dies que som a l'octubre, però no m'acabava de decidir i anava ajornant el moment. Fins que diumenge vaig trobar-la, més ben dit, hi vaig topar de morros. Hi ha qui comenta en els seus posts que el seu nivell cultural està fluixet. Ara veureu el meu nivell d'anglès. Un dels meus cantautors preferits és Nick Cave. Canta en anglès, of course. Normalment, mentre l'escolto, com a mínim el primer cop, em miro les lletres del CD per entendre, més o menys, què hi diu. De vegades però, no ho faig i em sembla que, si fa no fa, entenc què diu o, com a mínim, per on va. Total, que tinc un CD d'Ute Lemper, "Punishing Kiss", que canta temes que d'altres persones han compost per a ella. La primera cançó del CD, "Little Water Song" és de N. Cave. És una cançó preciosa. El que escriu això, que és tonto de mena, sempre havia entès que era una mena de cançó d'amor. D'altra banda, venint de N. Cave, no sé ni com se m'havia acudit, però és que és una melodia tan encisadora...., que fins i tot, jo havia "canviat" el sentit de la darrera frase. Allà on Cave va escriure, i Lemper va cantar, "hate", jo em pensava que deia "love". Així de bèstia. Potser l'he escoltada més de doscents cops... Diumenge, no sé perquè, em va sonar extrany. Vaig anar a mirar les lletres del CD i SORPRESA!. La frase, ara sí, ja hi hem arribat, diu: "And I glow with the greatness of my hate for you". Brutal. És la frase del mes al meu ordinador.
L'illa del tresor. M'acabo de quedar de pedra. Acabo de descobrir aquest programa de Joan Ollé i Joan Barril al 33. De veritat que no sé pas a quin món visc. Bé, de fet, l'he migdescobert. Quan en Vila-Matas, el "convidat" d'avui, ha acabat la seva primera disertació, un que jo em sé ha començat a plorar com un desesperat i m'ha trencat la soirée cultural. Vila-Matas estava explicant com va descobrir, cap als 18 anys, que les coses tenen un final, així, en general. El meu petit el deu haver escoltat i potser s'ha espantat (tranquil, noi, que de pare i mare en tens per una bona estona...). Bé, a part de les disertacions del convidat, el programa inclou diversos talls amb "reflexions" dels Joans. Tot plegat molt teatral, que d'això es tracta. Per cert, m'agrada com escriu en Vila-Matas i, per això, avui el programa em semblava interessant. Jo no m'he pogut estar a mirar-m'ho, però la primera impresió ha estat molt bona. Miraré si el proper diumnege ho tornen a fer i elaboraré una mica més el meu comentari. Mentrestant, aquí queda.

5.10.05

Amb un bon gripassso a sobre però aguantant el tipus tant com puc, escric aquest post, en principi, curt. He acabat la lectura de "Un matrimoni amateur" d'Anne Tyler, autora, entre d'altres, d'"Un turista accidental" (algú recorda la peli?). El llibre repassa la llarga vida d'una família, com s'enamoren els procreadors, com van tenint descendència, què els va bé, què no, com desapareix una filla, com la tornen a trobar al cap dels anys, com adopten el nét, com se separen, com ell es "reajunta", com ella mor, un retrobament final, etc. Tot plegat vist des de la perspectiva dels dos protagonistes, però també d'altres personatges emparentats a la novel·la. N'escullo, com sempre, un fragment que he trobat a la pàgina 314 de les 318 que té el llibre, i diu així: "Desitjava haver habitat més la seva vida, haver-la fet servir millor,...". Parla el prota, un tal Michael, quan ja passa pels 80 anys. El llibre m'ha recordat, per aquesta mena de visió d'auca familiar, no pel desenvolupament, "Afers de família" de R. Mistry. Aquest segon "passa" a l'Índia, si no ho recordo malament, i no té gaire res més a veure amb el primer que el "tema familiar". I, aprofitant que parlem de famílies, i per aquells i aquelles que hi estigueu interessats/ades, que passeu per aquí i que no en tingueu constància directament, sapigueu que Neris ja és a casa des d'ahir amb una mica de febre i "pachuchilla". La seva mare se'n cuida. Ho comento per si algú no en tenia notícies i s'ha preocupat, una mica, com jo ho he fet. RECTIFICO: NERIS JA S'HA RECUPERAT DEL TOT. VISITEU EL BLOG DE TRES QUE HA PENJAT UN POST NOMÉS UNA MICA MÉS TARD QUE JO AQUEST.

3.10.05

Nerviosisme.
Després de la segona cervesa de la nit, vaig pel post més delicat. I és que, tots plegats, estem una mica bastant nerviosos i nervioses. El començament de curs del nostre petit no ha estat fantàstic, cosa d'altra banda que ja podiem esperar. Encostipat, febreta, tristesa,... A casa meva, les coses estan com estan (concretament, la tieta s'està acabant), i nosaltres hi podem fer poc, però encara, de tant en tant, un cop de mà, o de cotxe, més ben dit. Sort de la tieta monja de l'altra banda de la parella i les seves germanes que ens donen un cop de mà a nosaltres cuidant-se del petit algunes estones. Però com que hem decidit, com a mínim ara, quan tot just comença el curs, que el xiquet no es quedi a dinar a l'escola, doncs ens hem d'espavilar perquè noslatres o la senyora que se'n cuida un parellde migdies, l'hem de passar a recollir a tres quarts de dotze (una hora fantàstica per plegar de la feina, ja es veu). La meva compi té un trimestre horribilis, vull dir que té molta feina, i un servidor tampoc va sobrat.... Total i en resum, aquest cap de setmana, a part d'agafar una mica la grip jo mateix, hem perdut els papers a casa. Diumenge al matí va ser com per agafar els trastos i desaparèixer una bona temporada (no seria el primer cop que ho faig), però ara les coses no són tan fàcils. Hi ha el petit. Però la vida no es pot acabar en ell, oi? Espero que això es vagi redreçant. Suposo que és típic: problemes de parella i nen petit, deu ser el títol del capítol del llibre que en parli. De moment, tocat. No m'enfonso tant fàcilment, jo!
Albert is changing. (waiting Tres news)
Molta poc a poc, però changing. Dissabte vaig comprar dos CDs, els últims de Tracy Chapman (Where you live) i de David Gray (Life in - Slow motion). El de la Tracy no mata, però com que a casa en som fans, doncs a fer-ne la cole. La cançó que sona no sé ben bé on (Flaix o RAC105, segurament) és la primera, "Change". S'hi pregunta alguna cosa així com "would you change?" unes quantes vegades. El tema és el tema, ja ho sabeu, però em sembla que, en aquesta cançó en concret, ho tenim magre això del canvi. El CD no m'ha semblat tan rodó com d'altres seus. El segon CD, de David Gray, ha sortit millor parat de la meva "crítica". Després d'uns quants treballs que considero especialment afortunats, en David va treure un o dos CDs que no ho eren tant. Em sembla que aquest darrer torna a ser dels bons. Atenció especial al tema 7, "Ain't no love", que enganxa. La lletra repeteix: "This ain't no love that's guiding me". Pues serà que no. Total que, a banda de fer-vos saber alguns dels meus gustos musicals comentats més àmpliament en el meme corresponent de ja fa uns mesos, he de dir, sobretot, que vaig trencant maleficis, que no em quedo aturat on era, que ja torno a comprar CDs i que, poc a poc, però vaig canviant.