20.12.10

Una nostàlgia?



Doncs això, que me'n recordo de tu i de tots els petons que mai ens vam fer.

P.S. Especialment allà on diu "todo cambia y sigue igual"


18.12.10

Del canvi subtil

Ahir podia haver repetit parcialment el mateix post d'ara fa quatre anys:

"Com va passar a Bitxo ara fa uns dies, jo també canvio un tres per un quatre (en el meu cas, el primer dels dos dígits)."

Bitxo, ahir no va canviar un tres per quatre (tot arribarà, bonica) i, en el meu cas, ahir, el nou quatre era el segon dígit.

En fi, que les coses canvien, però només subtilment.


16.12.10

L'horòscop i aquestes coses

Deia el meu horòscop d'avui que "Un problema con alguien que tiene poder no se soluciona como deseas . No le ataques, no es un buen sistema".

A part d'agrair el consell, que seguiré fil per randa, em pregunto: u, com pot ser que me l'endevinin tan sovint; i dos, de quina esfera de la meva vida parlem?

La resposta a u em serviriria per aparcar uns quants meus agnosticismes.

La resposta a dos m'ajudaria a saber com actuar en algun àmbit concret de la meva vida.

Em penso que és millor deixar-ho aquí.

2.12.10

Han passat vint anys....

Han passat vint anys de temps viscut
a repèl i de rebot.
Han passat vint anys,
marginals i marginats
del concert del món.
Constantment devaluats,
harmonitzats, televisats.

I són vint anys de pors i de silencis,
vint anys passats.
I són vint anys d'intents de sobreviure,
vint anys passats.
Vint anys de moral enemiga.
Sense encant ni desencant
he construït el cant
de rigor cantellut
i de raó oprimida.

Han passat vint anys de temps viscut
a repèl i de rebot.
Han passat vint anys.
Han passat vint anys de temps viscut.
Quin gran moment per reprendre,
per reprendre la nostra vida.


Raimon


Han passat vint anys des de que vaig a entrara treballar aquí.

Em quedo, sobretot, amb els dos últims versos.

25.11.10

Passeig pel passat

Els dilluns a la tarda porto la descendència a la seva única extraescolar setmanal: música. Entre que els deixo i els recullo, tinc mitja hora per a mi solet que, ja es veu, no dóna per gaire res.

Dilluns passat vaig fer un breu passeig fins a la casa on vaig viure els meus primers tretze tendres anys, que és ben a la vora.

Quan vaig arribar a la porta de l'escala, me l'havien canviat. Ara m'hi han posat un vidre d'aquests més aviat blancs que no deixen veure l'interior.

Una mica sorprès, vaig anar fins a la cantonada més propera on comença el carrer, la Rambla, hauria de dir, i vaig un repàs de com han canviat les coses.


A la cantonada ja no hi ha aquell supermercat de tota la vida (el del Santi, el Felipe i el Rafa). Ara hi ha un parell de botigues de roba més o menys "pijes".

Els dos bars que hi ha a continuació continuen essent bars però, evidentemnt, ja no hi ha els mateixos amos (ai, els fankfurts de l'Hamburg i la brutícia de Can Joan!).

Les tres entrades d'escales que hi ha a continuació, entre les quals hi ha "la meva", han canviat la porta d'entrada i, sobretot, han convertit els baixos en botigues, perruqueries, tintoreries, etc.

I, a l'altra vorera, reconec els vuit edifics de Can Villà. Des del balcó del nostre pis véiem Can Villà, una masia abandonada amb un bon terreny, per on recordo haver vist pasturar xais.

Tornant a la nostra vorera, la torre dels Busquets ja no hi és. Ara hi ha un edifici d'apartaments amb més botiguetes als baixos. No trobo a faltar tant la torre en qüestió i el seu jardí, com la porta del seu pàrquing, on un servidor i amics de l'escala havien practicat maratonianes sessions de xuts amb pilota.

A la cantonada següent, l'edifici de pisos blau i marró ja no ho és i, una mica més enllà, l'escola de monges s'ha ampliat amb un edifici actual quen o té res a veure amb la resta.

Passo una altra cantonada i l'oficina de Banca Catalana ja no hi és. Això sí, el seu lloc el continua ocupant una altra entitat del sector bancari.

Fins al final carrer, edificis relativament nous, amb una papereria i un bar també relativament nous.

Dic relativament perquè han passat quaranta anys i el canvi ha estat gradual.

M'ho miro amb una certa incredulitat i una mena d'enyorament.

Les coses han canviat, d'acord, però què se n'ha fet de tot aquest temps?

19.11.10

Lectura particular d'una xerrada de Dolors Camats

Crec que en aquest blog, no acostumo a parlar de política en excès. No ho faig, d'una banda perquè crec que no és un tema que generi gaire inetrès, ara mateix, i que, a més a més, ja té els seus espais informatius i comunicatius propis. D'altra banda, i encara més important que tot això, he de reconèixer que jo mateix n'estic una mica desvinculat.

Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.

Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.

I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".

A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.

I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.

L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.

Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.

A part d'aixó, força Dolors!

1.11.10

Sobre les normes

Assisteixo a una festa d'aniversari amb la meva descendència. L'homenetjat, avui feia sis anys.

Com que es veu que no sóc gaire sociable, he xerrat poc amb la migrada representació de pares i mares de les criatures assitents a l'acte, he jugat i enraonat força amb una xiqueta fantàstica i he observat.

En un moment determinat, el pare i la mare del nano que avui creixia, han organitzat un joc. Un joc on els participants (només hi havia una noia de la classe en qüestió) s'havien de posar en cua per, després, fer una prova i obetnir un premi (un xupa-xup).

Observo, preocupat, com el meu grandolàs fa cua ordenadament. Pràcticament és l'últim de fer el joc i no es queda sense obsequi perquè la mare organizadora del joc, en l'últim moment, ha anat a buscar gominoles que tenia en reserva.

He observat una mena de lluita interior dins del meu xiquet entre fer la norma de fer la cua com toca i veure com s'estava quedant sense xupa-xup. M'he hagut de mossegar la llengua per poder veure com responia a la situació.

La part bona de tot plegat és que, havent obeït la norma, al final, ha tingut premi.

La part que em deixa dubtòs és: no li hauré d'ensenyar, contra tots els meus principis que, de vegades, quan la situació pot ser clarament injusta, també cal saber-se saltar una norma?

I, qui valora quan la situació és clarament injusta?

27.10.10

Nocturns

Llegeixo els Nocturns d'Ishiguro. Cinc novel·les curtes que, d'alguna manera, tenen un punt comú en la música i, segons els editors, en determinats altres plantejaments. Em costa Ishiguro. Ja fa temps vaig intentar "Els inconsolables", i no me'n vaig sortir. Per sort, "Nocturns" és molt més assequible. De totes maneres, digueu-me justet, no puc catalogar aquest text com una de les brillants lectures que he fet a la meva vida. Aixòo sí, aquest cop, com a mínim, m'ha fet dibuixar un somriure en un parell d'aquestes novel·les breus, la qual cosa, agreeixo públicament.

4.10.10

Tornant a Montaigne

En un breu interludi de crits i jocs infantils, m'agafo el segon volum dels assaigs de Montaigne i començo la lectura del capítol VIII, sobre l'afecte dels pares als fills (molt oportú, diria jo).

Deixant a banda la dedicatòria del capítol, i per entrar en matèria, trobo el següent fragment de disertació.

"Al costat d'això, aquesta altra consideració aristotèlica: aquell que beneficia algú l'estima més del que és estimat; i aquell a qui se li deu estima més que el qui deu; i tot artesà estima més la seua obra que aquesta l'estimaria si l'obra tinguera sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en moviment i acció. Per això cadascú és en certa manera en la seua obra...."

Un parell de llumetes vermelles s'encenen al meu caparró: ara ja sé perquè vaig ben marejat per la vida i estic ben arreglat si sóc, en certa mesura, la meua obra.

27.9.10

Frases cèlebres

Ho sabieu que al món mundial hi ha una colla de poetes i filòsofs (evidentment, mascles i femelles) dels qui, si escolteu amb un xic d'atenció, en podeu aprendre molt, sobre això de la circulació per la vida? Només cal tenir la oïda atenta. En deixo uns quants exemples recents .
  • A la llarga, li aniria bé refer la seva vida (a la curta, em penso que també).
  • Si el dia tingues dos minuts més, el 90% no hi arribaria (quants dius que hi arriben sense aquests minuts extres?)
  • La gent, quan es reaparella, busca la joventut perduda (no et fot)
  • Si no m'ajudes explotarà el món (radical, oi?)

Deixant de banda la darrera aportació, feta per un activista de sis anys que viu a casa nostra, la resta són frases d'una mama parlant pel mòbil a crits amb una altra mama en un parc mentre la seva patuleia corria per allà, el cap d'un servei municipal de per allà on treballo i el cambrer i propietari d'un bar on esmorzo molt de tant en una conversa amb un altre client.

Tot són retalls de converses on jo no era emissor ni receptor, però un cop intercepat el missatge, s'ha d'aprofitar. O no?



17.9.10

Cornudella, Íbic, Kosovel i el boreàs (una mica revisat)

Dubto entre repassar els blogs que més o menys segueixo, o escriure alguna cosa.

Al final, decideixo intentar escriure alguna cosa, no tant perquè em senti amb ganes, forces i la necessitat de fer-ho, sinó pequè els posts que he escrit mentalment en aquest darrer mes, es van podrint dins meu, els vaig oblidant i si ja els normals i immediats em semblen més aviat justets, aquests que tinc emmagatzemats a la memòria, quan m'acaben sortint, em semblen deplorables.

El paràgraf anterior és un avís. N'estava molt satisfet jo del desenvolupament mental d'aquest post, però ha passat tan de temps des que el vaig imaginar...

Total, que per començar per algun lloc, diré que aquest estiu he llegit, entre d'altres, però tampoc han estat tantes, el llibre de Jordi Cornudella, "Les bones companyies". Vaig conèixer, molt per sobre i per motius professionals, en Cornudella ara fa un parell d'anys i em va semblar un personatge interessant. Aquest llibre m'ho confirma.

"Les bones companyies" és un assaig que ha guanyat el primer premi Palau i Fabra d'assaig i, per molt resumir-ho, diré que és un passeig per algunes lectures clàssiques (alguns clàssics de les beceroles de la nostra civilització i uns altres clàssics de la nostra llengua) acabades de condimentar amb algunes aportacions més de caràcter personal de l'autor i del seu món.

A part de dir que vaig comprar el llibre a través del Cercle de Lectors (això és bo, dolent o irrelevant?), apunto dues coses.

La primera fa referència a una mena d'envegeta que m'ha despertat l'autor. És a dir, no renego de la meva vida de treball a l'adminstració per guanyar-me les garrofes, de la família amb criatures petites que m'absorbeix i poca cosa més, però aquesta mena de coneixement dels clàssics i de les formes i els fons de l'escriptura són una mena de bé preuat del qual m'agradaria disposar. Mala sort. Potser en una altra vida.

La segona reflexió té més a veure amb el títol del post. Cornudella presenta a l'assaig alguna de les seves idees sobre la poesia (i sobre el funcionament del món en general, crec). Una de les que més em va agradar (ja parlo en passat) és la idea que, des dels primers poetes mínimament documentats, algunes idees o imatges, evolucionen però es mantenen en el temps. Així, per exemple, Cornudella (no m'atreveixo a dir "en Jordi") busca des dels primers poetes fins a Carner, i es podria continuar més endavant, la utilització de les estacions de l'any per referir-se a les edats de les persones.

La lectura de llibre em va agradar, i poc temps després vaig entreveure que havia penetrat més en el meu interior, d'alló que m'havia semblat inicialment. Uns dies més tard, a finals d'agost, vaig patir una nit d'aquelles on em costa dormir. Per casualitat, abans de l'estiu, havia seleccionat algunes lectures a casa i me les vaig emportar d'estiueig (bàsicament per omplir una mica una prestatgeria...).

D'entre aquestes lectures havia agafat "La barca d'or" de S. Kosovel, dels llibres del Mall (una col·lecció que m'encanta i que em recorden que prové de la meva mitja taronja). No sabia qui era Kosovel, ni d'on era (tot i que la sonoritat del nom ja ens en diu alguna cosa), ni res de res. És més, quan vaig acabar el llibre i vaig entendre que la traducció dels poemes al català, són una versió dels poemes de Kosovel a partir d'altres versions en francés o en anglès de l'escriptor eslovè, vaig al·lucinar.

Kosovel, podeu buscar a la Wikipèdia perquè em sembla que hi ha poca o gens cosa més traduïda d'aquest autor al català, va ser un poeta eslovè dels anys vint del segle passat, molt prolífic i que va morir molt jove. Els seus temes podríem dir que són la mort, la desolació i la seva terra.

Al poema de la pàgina 43, hi vaig descobrir una referència al que hom va traduir com a "bora", un vent del Nord desolador. Un vent semblant, "boreàs", és citat per Cornudella a partir d'Íbic, a la pàgina 30 del seu llibre. Vaig buscar referències d'ambdòs vents a internet amb el supòsit que són el mateix.

I sí i no. El "bora" de Kosovel és un vent del Nord que colpeix especialment alguna regió del seu país (Eslovènia, és a dir al nord-oest de l'antiga Iugoslàvia). Concretament, sembla que la regió en qüestió s'anomena "Karst". El "boreàs" d'Íbic també és un vent desolador del Nord, però que fueteja la Tràcia, per allà l'antiga Macedònia, és a dir a l'altra punta i una mica més enllà, de l'antiga Iugoslàvia.

Tot i aquestes diferents ubicacions, vaig decidir fer un petit salt mortal més i, simplement (i en la línia que s'apunta en el primer i de moment únic comentari a aquest post), vaig veure clara una altra mena de connexió poètica. Hi ha un vent del Nord que, més a l'est o més a l'oest, assota les terres, i els homes i les dones que hi viuen, fins a la desolació.

No em direu que no estava connectatiu a finals d'agost.

Per cert, també a finals d'agost, vaig veure que el tercer apartat de "Les bones companyies" no havia tingut greus repercussions en la relació d'amistat entre en Cornudella i en Perejaume (hihihi...).

14.9.10

Tot Poesia 2010

Penjo al bloc amb una mica deretard, l'anunci del tot Poesia 2010, una iniciativa poètica a la que estic, diguem-ne, força vinculat.

Activitat adreçada als centres educatius, i a la població en general, s’ofereix en col·laboració amb el setmanari Tot Sant Cugat, i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi. Alumnat, professorat, pares, mares, avis, àvies, només cal que envieu les vostres creacions poètiques a l'adreça electrònica, teatre-auditori@santcugat.cat

Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat, al web del Festival www.poesia.santcugat.cat i al blog: http://totpoesia2010.blogspot.com/ on podreu rebre i deixar comentaris.

Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "He mirat aquesta terra", basada en l'obra de Joan Maragall, amb "La locomotora negra", la "Coral Sant Jordi" i l'actriu Carme Sansa, al Teatre-Auditori (divendres 22 d’octubre, a les 22 h).

Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o castellà, a partir del divendres 10 de setembre fins al dimarts 19 d’octubre.

És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail.

Animeu-vos a participar-hi!


7.9.10

Diversos posts pendents

Que no resumiré ara. Només apuntaré el tema central, com a mínim l'inicial, per no oblidar-me'n.
  • Les vacances, la desconnexió i el flickr
  • Les poques lectures que he fet
  • Tot Poesia 2010
  • Cornudella, Kosovel i el boreàs
  • Grans pensaments

Au, vinga, que hem d'anar agafant el ritme!

28.8.10

Un mes més tard...

Vam començar l'estiu amb les últimes actuacionscom a Diablons i a partir d'aquí...

Hem après, en un càmping de la Garrotxa, a anar en bicicleta sense rodetes (i ja anem a tope i els Reis ens hauran de portar una bici més gran i amb canvi de marxes).

Al Maresme, hem après a aguantar-nos a l'aigua del mar i, al Berguedà, a atravessar una piscina ben ample (i aquest proper curs millorarem la tècnica perquè els dimarts anirem a la piscina amb l'escola).

Hem fet una primera excursó a la muntanya de la Cerdanya i hem pujat fins al coll del Perafita (tres hores i mitja anar i tornar, no és broma).

Hem rebut visites d'amics i d'amigues, de parents, hem pres el solet i estem ben morenos, hem ballat, cantat i rigut (també hem plorat alguna vegada, naturalment).

No hem llegit gaire i no hem escrit gaire res, però per això, ja tenim la resta de l'any...

26.7.10

Sobre estats d'ànim, paisatges, músiques i sentiments

Avançava lentament en el llibre de Jordi Cornudella que tinc entre mans hores d’ara, “Les bones companyies”, quan vaig topar amb unes reflexions sobre uns versos d’Horaci que m'eren comuns (les reflexions, no els versos, quedi clar). Unes pàgines més endavant, ja avisat, vaig tornar a trobar la mateixa o una reflexió semblant, a partir d’uns versos de Carner.

Com que del llibre en qüestió, només me n’he fet la primera de les quatre parts en que es divideix, m’espero a acabar-lo per fer-ne algun comentari més general, si és que aconsegueixo tancar-lo (em sento una mica superat per aquest text, des de la terminología emprada, passant pels textos clàssics escollits, fins a una bona part de les reflexions sobre els versos o poemes analitzats).

No em puc estar però, de deixar-vos els dos fragments que us anunciava i afegir-hi alguna nota discordant, meva, més.

El primer fa així:

“L’epístola II del llibre primer la dedica sencera al mateix motiu, que resumeix en un hexàmetre memorable: caelum, non animum, mutant qui trans mare currunt (27: “és de cel que canvien, i no d’ànim, els que travessen la mar”). Amb aquesta formulació, com en l’epode 13, Horaci ens deixa veure fins a quin punt és conscient que un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen. Els lectors de Carner sabem bé de què ens parla”.

Encara no vint pàgines més endavant, tot parlant de Carner, trobem el paràgraf següent:

“Les tres estrofes centrals de “Serenor” desenvolupen una idea que subjau a tota la poesia de Carner: que allò que ell mateix, en el pròleg a l’Antologia poètica de Maria Antònia Salvà, va dir-ne “cooperació o fins compenetració del sentiment i del paisatge” depèn només, en darrer terme, de la nostra mirada. Percebem per analogia , atribuint a les coses de fora el que pròpiament tenim a dins, per bé que solem experimentar-ho com si passés exactament al contrari. I no: l’espectacle que el món ens ofereix als nostres ulls el veiem sempre en funció del nostre ànim, no és el nostre ànim que canvia en funció del paisatge; som nosaltres que hi projectem, sense ser-ne conscients gairebé mai, els sentits que ens fem la il·lusió de descobrir-hi”.

Em sembla raonable creure que els paisatges són com són, i atribuir-los la capacitat d’operar en nosaltres és, segurament, dotar-los d’una força i d'una voluntat que no tenen. Ara bé, també em sembla raonable pensar que, davant de determinats paisatges, determinades persones es puguin sentir més així, o més aixà. Probablement, no totes les persones per igual, ni cada persona per igual en funció del seu estat d’anim previ, ho admeto. Però potser una mica més de terme mig, dialèctic, s’escauria millor a la meva representació del món.

Però mentre llegia aquests textos recordava, no tant paisatges, sinó algunes converses recurrents a la blogosfera, que he mantingut en aquests darrers anys amb alguna de vosaltres. Les converses giraven sobre una relació de reciprocitat, o no, semblant: qui arrosega a qui? els nostres estats d’ànim ens arrosseguen cap a unes músiques concretes, o unes músiques determinades ens menen cap a un estat d’ànim concret?

La diferècia que jo hi veig amb la qüestió anterior, pot centrar-se, simplement, en que les músiques (i les lletres, s’entengui) són una producció, més o menys, cultural humana. És a dir que, en aquest cas, és evident que darrere la música i de la lletra, hi ha unes voluntats i uns sentiments.

Vist així com jo ho veig, em sembla que, tot i qus és probable que projectem els nostres estats d’ànims en unes determinades músiques (i per això les triem quan ens calen), també determinades músiques poden influir en el(s) nostre(s) estat(s) d’ànim.

En aquest segon cas, (les músiques, vull dir), crec que encara és més clar que en el primer, (els paisatges), aquest doble modus operandi, tot i que, he d’admetre que en tots dos casos, si m’hagués d’inclinar per només una de les dues opcions (o donar més pes a una que a l’altra), prendria l’opció d’en Cornudella (i de Carner i d’Horaci, digues-me neci).

Com sempre, m’explico regular per no acabar dient gaire res de nou. Oi, Àfrica?

Per cert, no he demanat permís al Jordi per utilizar els seus dos paràgrafs. Per sort, dubto que arribi fins aquí….

10.7.10

Sobre les absències

Com vaig avisar en la darrera entrada, faré un intent per reproduir els pensaments en forma de post que van circular pel meu capet ara fa dues o tres nits. Ja sé que el resultat no será tan lluit com el “post” original, però em sembla que això ens ha passat a tots (i a totes) alguna vegada.

A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).

Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).

I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.

Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).

Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.

La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?

Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.

I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).

Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.

Ai! Vanitat de vanitats….


7.7.10

Nota curta

Aquesta matinada he estat donant voltes al tema de les absències i les presències i m'ha sortit un post molt xulo.

Com que no tinc connexió (sóc a la feina) només apunto que, un dia d'aquests, m'agradrioa escriure sobre el tema.

Ja sé que no em sortirà tan rodó com em passava pel cap aquesta nit, però per poc que trobi l'estona...

5.7.10

Força desconnectat

Reubicats parcialment des de Sant Joan, encara no gaudeixo de connexió a internet.

Ja veurem si ho arreglarem abans del setembre...


19.6.10

Comunicació i emoció

Diuen que, per comunicar, el que és més important de tot, és fer-ho amb sentiment.

Si jutjo la meva comunicativitat pel número de comentaris als meus darrers missatges, estic arreglat.

A veure si aquest us agrada més.

16.6.10

Goodbye....

Per variar, a la ràdio posen cançons que em diuen coses.

La d'avui no la subscric gens ni mica en tota l'extensió de la seva lletra, però algunes frases concretes i el sentiment general...

En deixo un link a youtube amb la traducció al castellà incorporada per als (i les) qui tinguin un nivell d'anglès justet, com el meu.

11.6.10

No ens deixen...

Entro per la porta de l'edifici on treballo i em trobo un exresponsable polític del meu servei, xerrant amb un company. Els saludo amb presses.

Dos o tres minuts més tard, torno a passar per la mateixa porta en sentit contrari. Només hi trobo el company de feina.

Molt breument, em pregunta si sé que la dona de l'exresponsable ja citat, una senyora gran, s'està morint de càncer. M'explica, tangencialment, que, malgrat que hi està conformada, ha de fer tractament.

I continua: "No ens deixen anar, ni venir; ni casar, ni estudiar; ni viure, ni morir". I em desitja un bon cap de setmana.

En general, jo sóc dels qui creu que les coses, endreçadetes i reglamentadetes, estan molt millor; però de vegades....

4.6.10

Això importa? (*)

Marxo cap a Patum amb el cor una mica encongit.

Ahir va morir una coneguda. Encara no tenia la quarentena (*). Deixa dues filles: una de petita i l'altra ja adolescent (*). Se'ns l'ha endut un càncer (*). No era pas una meva gran amistat, però me l'apreciava (*).Ha viscut la vida, en molts aspectes, intensament (*).

Suposo que ara toca dir allò de que descansi en pau, o qualsevol cosa d'aquestes (*).

A reveure, S.

31.5.10

La descendència (tres en un)

Passem una part del cap de setmana a la platja, el Maresme.

La Cèlia és amb els seus dos progenitors, fent sorretes, quan de cop i volta, sense cap explicació raonable, s'aixeca, es gira cap a son germà que és uns quants passos més enllà lluitant amb l'onatge i el crida, "Albert", amb una potència de veu insospitada. L'Albert es gira i puja cap a nosaltres ràpidament. La petita de casa ens veu, a sa mare i a mi, amb els ulls desorbitats, s'encongeix d'espatlles i ens diu amb un to de veu d'alló més raonable: "és la feina d'un germà".

Som a la platja, encara. El grandolàs de casa està encantat de la vida. Surt de l'aigua i se'm llença al damunt i, a cau d'orella, em diu: "espera que t'abraço una mica, però aguanta les idees". A continuació, em demana que li expliqui un conte de pirates.

Quan tornem a casa, hi ha males notícies al mail. Una mare de l'escola ha perdut el que havia de ser el seu segon fill, només unes hores abans del part. Com que el germanet, R, va a la classe de l'Albert, avui n'han parlat a escola, abans R no es reincorpori a les classes. Quan el meu primogenit ha sortit de classe estava ben afectat i m'ho ha explicat com un secret. M'ha parlat del germanet d'en R que "s'ha morit" abans de néixer, de la pena que deu tenir R per no haver conegut al seu germà, i de la pena del germà "per no haver conegut la vida". Unes hores més tard, hi ha tornat a reflexionar i ha considerat però, que el germanet en qüestió, com a mínim, havia "conegut el líquid dins la panxa de la seva mare" i després ha dit que potser, fins i tot, havia conegut el Tibidabo des de la panxa de la seva mare perquè l'R hi havia anat fa poc temps.

Siguin quines les conclusions d'aquest darrer apartat, sembla que l'espècie millora, i que el grandolàs de casa sabrà desenvolupar alguna mena de capacitat empàtica que el seu progenitor té molt poc activa.


26.5.10

El meu/seu primer conte

El primer conte que arriba a casa, pensat i escrit, per ell mateix.


OLA AM DIC ALBERT

IABIA UNA BAGADA

UN CASTELL AM CABALLERS

SAGONA PAJINA PASA

ANX DASPRES I BA BE UNA LLUITA

ALS CABALLES BAN

ABE DA MAXA

I BAN RUBA UN LLOC

I BAN SE MOL FALISUS

BET AKI UN GAT I UN GOS

ADEU

I BAN BIURA MOL BE



La separació en "paraules" és meva, perquè s'entengui el conte.

Evidemtment, el tema ortogràfic el "tocarem" més endavant.


24.5.10

Tot desenvolupant el post anterior

Em passa sovint que els posts que penjo aquí no acaben de ser especilament entendors (críptics, em deia Violette, fa uns mesos).

Això em passa, potser, de vegades, perquè hi ha coses que no m'atreveixo a dir del tot, d'altres cops perquè penso que és millor que els lectors i les lectores del bloc, puguin jugar i interpretar el que s'hi diu a la seva mida o, en ocasions, perquè no m'explico prou bé o perquè ni jo mateix sé gaire què vull dir.

He decidit fer un esforç clarificador amb el meu darrer post sobre la cançó d'U2.

Diré que, resumint la cançoneta, el tema central és l'afirmació que "no puc viure amb tu, ni sense tu".

Per tant, un dels dos punts de vista que apunto al post és mirar la vida en relació AMB (1) la persona X que es consideri. L'altra punt de vista és mirar la vida SENSE (2) la persona en qüestió. No sempre és fàcil fer tots dos exercicis (normalment, és fàcil fer-ne un, el real, i no tant l'altre, l'imaginari).

Però la cançó té, com a mínim, una altra variable. El "you", que pot ser X, Y o Z (per no allargar-nos massa). Això ja começa a complicar la cosa, perquè ara, se'ns multipliquen els objectes sobre on posar el punt de vista. I, és evident, que imaginar cadascuna d'aqueste situacions es pot allargar molt.

La conclusió de tot plegat però, i per no allagar-nos excessivament, és que sí, que la cançoneta està molt bé, però que un servidor es veu altament capacitat per a les situacions següents: X1, X2, Y1, Y2, Z1, Z2 i així, ad infintum.

M'he explicat millor? Ei, consti que la cançó m'agrada molt ;-)

18.5.10

Una altra vegada U2

Surto de la feina. Pujo al cotxe i engego la ràdio. Un minut més tard, a RAC105, em posen, comme d'habitude, el "With or without you" dels U2. Avui, no sé ben bé el perquè, l'escolto des de l'altre costat i, malgrat l'"or" del títol, no és ben bé mateix.

17.5.10

Futbol

Som a la platja, el grandolàs de casa i jo, jugant un trascendent partit de futbol.

Després d'un gol, l'enéssim, pregunto pel resultat.

La resposta és: "seixanta a quaranta, guanyo de tres".

Ja es veu que no serem matemàtics...


3.5.10

Una recomanació blogaire

Ja sé que tampoc passaran per aquí aquells centenars de milers de persones àvides de bona lectura que hi ha en aquesta nostra, petita i refotuda terra (o era dissortada?). És igual.

Per a qui passi per aquí i encara no ho faci habitualment, es recomana, i molt, la lectura d'aquest bloc: per poètic, per intel·ligent i per bell, com a mínim.

I feliciteu una mica a la blogaire que n'és responsable (el proper any, ni finalista ni res; a guanyar el Ferrater!).

27.4.10

Sant Jordi, MMM, i la vida

Dimecres al matí porto jo la progènie a escola.

Quan estic sortint de l'escola, una mare em proposa de col·laborar en la representació de la llegenda de Sant Jordi que un grup de mares i pares estan preparant pels xiquets d'Educació Infantil i els galifardeus del primer cicle de Primària.

Dijous a la nit m'estreno, amb un CD-ràdio-cassette, com a tècnic de so i, divendres al migdia, després de tornar a assajar, ara ja amb taula de so, representem l'obra davant d'un públic entusiasta i triomfem.

Durant el cap de setmana, a la platja amb la descendència, em revé algun moment de satisfacció.

Ahir dillluns agafo el llibre de Maria-Mercè Marçal que em vaig fent. S'ha de pair a poc a poc, però de vegades trigo massa a tornar-hi i em perdo una miqueta.

Llegeixo el capítol "Papers privats de Sara T. (3)". Touché. A banda de la qualitat o espessitut del text i de fins on Sara T és un alter ego de MMM, o no, (ja hi entrarem més endavant), les reflexions sobre els vençuts (o les vençudes), sobre l'alternativa, el càstig i el preu, o la capacitat d'adaptar-se, em tornen a posar en òrbita.

D'una banda, em recorden alló de que la llegenda de Sant Jordi és la que és, però quina visió del món col·laborem a donar a la propera generació!

Avui, per exemple, el grandolàs de casa m'ensenyava que havia escrit una mena de conte, amb lletra de pal, sobre si ell fos..., per exemple, cavaller. Doncs salvaria princeses. I la petita de casa, aquesta tarda tenia clar que les nenes ballen, i m'ho demostrava, i els nens, no.

Més enllà de tot això, relativament puntual o petit, després del dinar d'avui, donava voltes a la nostra capacitat d'elecció.

La passió és la resposta?


26.4.10

Autoestima

El grandolàs de casa i jo, fem una cursa a l'espigó.

Quan arribem al final, exclama: sóc el rei mundial!

I tant que sí!

22.4.10

De celebracions i no-celebracions

S'acosta Sant Jordi a tota velocitat i, acompanyant-lo, un bon grapat d'aniversaris de naixements, de celebracions, d'aniversaris d'absències, de no-celebracions.

Cada any és un nou cicle que, pràcticament comença pels volts de Sant Jordi, i acaba per Sant Joan.

Diuen els entesos que, en el cas de les absències, la roda del primer any és la pitjor. Després, ens va quedant aquella sensació de mancança, de nostàlgia...


13.4.10

Insomnis

Són vacances i em costa poc patir insomni.

Arrecerat, repasso absències de tota mena i grau: familiars, amistats, amors...

De fons, el batec de les ones que juguen amb la platja.

I les hores passen.

7.4.10

Contradiccions internes (i externes)

Pel títol, ara, potser algú es pensarà que llegirà una divagació sobre l'essència de la humanitat o alguna cosa així, i no, em smebla que és, més aviat, una tonteria molt particular.

Un d'aquests dies de les vacances vaig passar una estoneta amb la meva descedència en un parc molt petit, vora l'estació de tren del poble on érem de vacances.

Mentre els xiquets corrien per allà, un xicot negre, em va semblar jove, alt i prou ben plantat, va jeure per allà a la vora.

Com que la meva descendència em reclamava aigua, vam entrar a l'estació a buscar-ne una ampolla.

El xicot negre ens va seguir i em va demanar diners per comprar-ne una, ell, també.

Vaig tenir un flaixback brutal.

Vaig recordar una coneguda meva, que es va suicidar fa ja una temporada, davant d'una situació semblant.

D'això ja fa molts anys però recordo clarament que estavem asseguts en un bar, i concretament la terrassa del bar en qüestió, fent una cervesa i un noi petit, gitano em sembla, li va demanar diners per a un entrepà.

Ella no li va donar els diners, però va demanar al bar que en preparéssin un i, evidentment, el va pagar.

Crec recordar que el xiquet aquell, més aviat es va sorpendre de la iniciativa de la meva amiga, però que va acceptar l'entrepà i se'l va menjar.

L'explicació posterior de la meva coneguda va ser que ella ja sabia que, sovint, els diners que els nens demanaven, se'ls quedaven els pares o germans grans, que havien de ser per allà a prop.

Amb aquest record molt viu al cap, i amb la meva progènie esperant la meva resposta al noi de color, em vaig dirigir al bar i vaig demanar dues ampolles d'aigua; una per nosaltres i una pel xicot que me l'havia demanat.

No sé gaire si va ser una actuació, la meva, "educativa", per treure'm un problema de sobre o una manera de retre un petit homenatge a la meva amiga.

Tampoc no importa gaire, oi?

5.4.10

Sobre el/la mar

Només amb dos dies de vacances arran de mar, el grandolàs de casa ja ha arribat a una sèrie de conclusions.

La primera: que ell ja sap parlar amb el mar. Parla amb el mar amb paraules i amb les mans. Per exemple, quan hem sortit de l'aigua, li ha dit adéu i el mar l'ha abraçat amb una esquitxada.

Segona: el mar són persones. No una, ni dues; sinó moltes. Concretament, molts nois i moltes noies. Per això podem dir: el mar o la mar.

I encara una tercera. I com que aquests nois i aquestes noies volen jugar amb les pedres i també volen fer força, doncs fan onades tota l'estona. Ergo, quan nosaltres, els grans, diem que el mar està enfadat és només que té ganes de jugar o de fer força.

Un filòsof, vaja.

7.3.10

Ser o no ser...


Aquest migdia he tingut una mena de revelació:
tornarem a brotar!
He pensat que, enlloc de brotar, millor un: "tornarem a florir"


1.3.10

De vegades

De vegades, a un servidor, li agradaria entendre les reaccions que sembla que provoca en d'altri.

No acabo d'entendre si és que sóc un elefant i no m'adono del que trepitjo; si la meva manca generalitzada d'empatia m'impedeix d'entendre els motius de la resta del món mundial o si, simplement, sóc tonto de mena i alguna persona, només ha deicidit obviar-me.

Com que sóc partidari, en general, de les explicacions multicausals, m'inclino per una barreja d'aquests tres arguments, i potser algun més.

24.2.10

Sobre l'elegància de l'eriçó

I una lectura més.

No sé si trobaré el punt just per poder fer un comentari d'aquest llibre. D'una banda, i vagi per davant, és un llibre que he trobat interessant, que m'ha agrdat llegir. De l'altra, i potser és buscar-li un excès de peus al gat, m'he quedat amb una sensació de que a quí hi passa alguna cosa, que tinc unes quantes coses que no m'han acabat de quadrar.

M'explico. A la contraportada del llibre se'ns anunica que l'autora, Muriel Barbery, és professora de filosofia a no sé quin institut del Nord de França. El llibre, realment, té, o pretén tenir, molta reflexió filosòfica. La part positiva és que ja està bé, de tant en tant, llegir llibres amb una mica de pensament darrera, tot i que crec (per això ho deia, Arare, l'altre dia) que li resta potenmcials lectors. De totes maneres, sóc del qui creu que a l'hora d'escriure, s'ha d'escriure el que es vol, o el que surt, i notant el que el lector voldrà. Per tant, això no és precisament una crítica.

A més a més, tapoc no és parlar del sexe dels àngels (com de vegades pot semblar-nos que fa Montaigne, encara que sigui per la descontextualització) perquè és una reflexió força aplicada. Altra cosa és que alguns fragments concrets, com la divagació sobre la funcionalitat de l'Art, et puguin interessar més, o menys. Jo, ja he perdut el bon costum de subratllar els llibres. En aquest cas, me n'hagués fet un tip.

De totes maneres, alguna cosa no m'acaba de lligar. Els tres personatges principals, sobretot dos, em semblen inversemblants. potser sí que deu existir alguna portera (entenenguis, persona de molt baixa extracció social i econòmica) amb la Cultura de la Renée i alguna nena de dotze anys, molt, però que molt, aventatjada, com la Paloma. Potser el menys inversemblant dels tres és el japonès, però fins i tot ell... En fi, la conjunció d'aquests tres personatges té una probabilitat tan baixa de donar-se que... Ja ho sé. Les novel·les són novel·les, i no han de ser necessàriament un retrat de la realitat, però...

Un altre però. Si ja sé des de la contraportada que aquests tres pesonatges s'han d'acabar creuant, la qual cosa dona sentit al text, com pot ser que això no es comenci a sospitar que ah de passar fins passada la meitat del llibre, com a mínim. Em sembla una mica de dilació volgudament exagerada.

Però torno al principi. El llibre, en línies generals, m'ha agradat. Una meitat del final era previsible, però l'altre meitat, a mi, m'ha agafat per sorpesa. Tot i que el llibre, i suposo que segons el lector o la lectora, ens diu unes quantes coses, jo em quedo amb dues idees: la d'intentar viure plenament el moment perquè, entre d'altres coses, tampoc sabem quan durarà; i la de perseguir la bellesa, generalment fugisera, en aquest món (i aquí, em remeto a Seifert).

12.2.10

Dos llibres més...

Havent observat l'interés que desperten els meus "poemes", aprofundiré en el tema literari apuntant que abans d'ahir em van arribar els dos darrers llibres del "Cercle de lectors".

Un és "El factor humano", de John Carlin. N'he sentit a parlar bé des de posicions polítiques força diverses. En principi, és el llibre d'un periodista que explica la transició (per dir-ho amb un terme àmpliament reconegut a casa nostra) de Sud-Àfrica. Dues gràcies afegides: el món del rugbi utilitzat com a cohesionador d'una societat i els comentaris d'una tertúlia recent a Catalunya Ràdio sobre els moments on cal exercir, i què significa, el lideratge.

El segon és "La mort d'en Bunny Munro", de Nick Cave. Aquest segon l'he comprat contra uns quants dels meus principis que ara no enumeraré. En qualsevol cas, el barroquisme que respira el llibre des de la portada no és, precisament, un mar en el que jo navegui gaire. I el mateix Cave, ho és. Però com que m'agrada com i què canta, vull provar-ho.

Ho deixo aquí. Abans no em posi amb aquests dos, com a mínim, vull avançar en la meva lectura actual: "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery; un llibre molt interessant, tot i que no apte per a segons quins públics, em penso.

7.2.10

Un haikú

Feia temps que no em sortia res en aquest format (ni en gaire cap altre).

Ha estat aquest migdia, primera hora de la tarda, molt a la voreta de casa els sogres.


Pedres a l'aigua.

Ajaguts vora el riu.

No és temps perdut.


Més enllà d'alguna qüestió mètrica-formal, m'ha agradat aquest haikú-pensament perquè m'ha semblat que és força alló de la imatge, potser no excessivament de la natura, que porta a una reflexió una mica més general, que és, se suposa, el que, probablement, hauríen de ser els haikús (tot amb moltes comes, que no en sóc pas jo un entès).

A més a més, em/us permet més d'un nivell de lectura.

2.2.10

Conversa de pirates

Mantinc, de bon matí, la següent conversa amb el piratilla de casa, que honora la seva condició, tot s'ha de dir.

Jo, una mica mosca: "I tu on eres el dia que a classe us van ensenyar a posar-vos els mitjons?"

Ell, amb un somriure d'orella a orella: " A Beure cervesa i vi".

De debó que no sé pas com els estem educant....

8.1.10

Repassava...

Ara fa unes hores repassava, una mica al tum-tum, algun dels posts que vaig escriure ara fa tres anyets (ho faigde tant en tant, digueu-me nostàlgic, o potser, narcissista).

Mentre ho feia, m'adonava, no només de com he disminuit la cadència de publicació, cosa que ja sabia, si no de la "facilitat" per trobar tema que sembla que tenia.


Les "dificultats" actuals per publicar a la blogosfera les relacionava bàsicament amb la manca de temps i, parcialment, amb l'aparició d'altres mitjans d'expreessió (parlo del facebook) que cobreixen una part important del què vull dir i de com ho dir.

Però, després d'aquesta breu relectura de fa unes hores, em pregunto també, si no m'estaran passant menys coses per explicar...