17.9.10

Cornudella, Íbic, Kosovel i el boreàs (una mica revisat)

Dubto entre repassar els blogs que més o menys segueixo, o escriure alguna cosa.

Al final, decideixo intentar escriure alguna cosa, no tant perquè em senti amb ganes, forces i la necessitat de fer-ho, sinó pequè els posts que he escrit mentalment en aquest darrer mes, es van podrint dins meu, els vaig oblidant i si ja els normals i immediats em semblen més aviat justets, aquests que tinc emmagatzemats a la memòria, quan m'acaben sortint, em semblen deplorables.

El paràgraf anterior és un avís. N'estava molt satisfet jo del desenvolupament mental d'aquest post, però ha passat tan de temps des que el vaig imaginar...

Total, que per començar per algun lloc, diré que aquest estiu he llegit, entre d'altres, però tampoc han estat tantes, el llibre de Jordi Cornudella, "Les bones companyies". Vaig conèixer, molt per sobre i per motius professionals, en Cornudella ara fa un parell d'anys i em va semblar un personatge interessant. Aquest llibre m'ho confirma.

"Les bones companyies" és un assaig que ha guanyat el primer premi Palau i Fabra d'assaig i, per molt resumir-ho, diré que és un passeig per algunes lectures clàssiques (alguns clàssics de les beceroles de la nostra civilització i uns altres clàssics de la nostra llengua) acabades de condimentar amb algunes aportacions més de caràcter personal de l'autor i del seu món.

A part de dir que vaig comprar el llibre a través del Cercle de Lectors (això és bo, dolent o irrelevant?), apunto dues coses.

La primera fa referència a una mena d'envegeta que m'ha despertat l'autor. És a dir, no renego de la meva vida de treball a l'adminstració per guanyar-me les garrofes, de la família amb criatures petites que m'absorbeix i poca cosa més, però aquesta mena de coneixement dels clàssics i de les formes i els fons de l'escriptura són una mena de bé preuat del qual m'agradaria disposar. Mala sort. Potser en una altra vida.

La segona reflexió té més a veure amb el títol del post. Cornudella presenta a l'assaig alguna de les seves idees sobre la poesia (i sobre el funcionament del món en general, crec). Una de les que més em va agradar (ja parlo en passat) és la idea que, des dels primers poetes mínimament documentats, algunes idees o imatges, evolucionen però es mantenen en el temps. Així, per exemple, Cornudella (no m'atreveixo a dir "en Jordi") busca des dels primers poetes fins a Carner, i es podria continuar més endavant, la utilització de les estacions de l'any per referir-se a les edats de les persones.

La lectura de llibre em va agradar, i poc temps després vaig entreveure que havia penetrat més en el meu interior, d'alló que m'havia semblat inicialment. Uns dies més tard, a finals d'agost, vaig patir una nit d'aquelles on em costa dormir. Per casualitat, abans de l'estiu, havia seleccionat algunes lectures a casa i me les vaig emportar d'estiueig (bàsicament per omplir una mica una prestatgeria...).

D'entre aquestes lectures havia agafat "La barca d'or" de S. Kosovel, dels llibres del Mall (una col·lecció que m'encanta i que em recorden que prové de la meva mitja taronja). No sabia qui era Kosovel, ni d'on era (tot i que la sonoritat del nom ja ens en diu alguna cosa), ni res de res. És més, quan vaig acabar el llibre i vaig entendre que la traducció dels poemes al català, són una versió dels poemes de Kosovel a partir d'altres versions en francés o en anglès de l'escriptor eslovè, vaig al·lucinar.

Kosovel, podeu buscar a la Wikipèdia perquè em sembla que hi ha poca o gens cosa més traduïda d'aquest autor al català, va ser un poeta eslovè dels anys vint del segle passat, molt prolífic i que va morir molt jove. Els seus temes podríem dir que són la mort, la desolació i la seva terra.

Al poema de la pàgina 43, hi vaig descobrir una referència al que hom va traduir com a "bora", un vent del Nord desolador. Un vent semblant, "boreàs", és citat per Cornudella a partir d'Íbic, a la pàgina 30 del seu llibre. Vaig buscar referències d'ambdòs vents a internet amb el supòsit que són el mateix.

I sí i no. El "bora" de Kosovel és un vent del Nord que colpeix especialment alguna regió del seu país (Eslovènia, és a dir al nord-oest de l'antiga Iugoslàvia). Concretament, sembla que la regió en qüestió s'anomena "Karst". El "boreàs" d'Íbic també és un vent desolador del Nord, però que fueteja la Tràcia, per allà l'antiga Macedònia, és a dir a l'altra punta i una mica més enllà, de l'antiga Iugoslàvia.

Tot i aquestes diferents ubicacions, vaig decidir fer un petit salt mortal més i, simplement (i en la línia que s'apunta en el primer i de moment únic comentari a aquest post), vaig veure clara una altra mena de connexió poètica. Hi ha un vent del Nord que, més a l'est o més a l'oest, assota les terres, i els homes i les dones que hi viuen, fins a la desolació.

No em direu que no estava connectatiu a finals d'agost.

Per cert, també a finals d'agost, vaig veure que el tercer apartat de "Les bones companyies" no havia tingut greus repercussions en la relació d'amistat entre en Cornudella i en Perejaume (hihihi...).

7 comentaris:

anna g. ha dit...

m'has fet venir al cap les nits que, a Andorra, hi bufava el torb, un altre vent que duia fred i neu. i he recordat aquella dessolació de la que parles al teu post. amb nostàlgia, però :)

Albert ha dit...

He revisat el post des del punt de vista de la llengua i també, fent referència al teu comentari. M'agrada aquesta nostàlgia.

anna g. ha dit...

ups! entre tant assot i tanta desolació, he confós les esses sordes i les sonores :)

Albert ha dit...

És culpa meva, Anna. Tot i que el tema de la desolació és un dels meus "prefes", confonc les esses conmtínuament i ho vaig escriure malament. ésa dir, que probablement et vaig confondre (aviso que diuen que és una de les meves especialitats). Mua.

Tenblog ha dit...

solo vine a leerte y dejarte un besito por aquí....sin nada interesante que comentar...

Africa ha dit...

a mí també em passa aixó de que els posts mentals es van podrint dins meu, potser reciclem massa informació i triguem molt en anar al container virtual?? es sólo una idea...

Albert ha dit...

Ten, les coses interessants ja les dius al teu blog (o, millor, les fas). Besote.

Potser no tenim temps per a tot, Africa, i fem el que podem. Un altre besote per a tu.