29.5.06

Baudelaire

No és cap post de crítica literària. Això ho deixo per a d'altres, més entessos en la matèria. De fet, si us dic la veritat, Baudelaire em costa. Tinc l'edició de "Les flors del mal" de X. Benguerel, d'edcions Proa, com toca, però no me l'he fet mai sencer. Em costa. Suposo que es tracta d'una qüestió relativament senzilla. Diuen que Baudelaire és el primer poeta modern. És qui va "modernitzar" la poesia, a nivell de temàtica i ens la va situar més pròxima després del romanticisme i aqueles coses. Bé, ni idea. Ja he dit que no m'hi entenc. En tot cas, les seves flors, a mi em costen perquè, per molt modernes que siguin, una bona part d'elles continuen tenint formes clàssiques. A més a més de la forma, que no és poca cosa, suposo que jo ja petanyo a una sensibilitat més aviat posmoderna (Inglehart?), tant a nivell temàtic com de forma. Però la reflexió bàsica del post, i d'aquí el títol, si que és collita Baudelaire. Resulta que fa dies que vinc anunciant que visc escindit. En les darreres hores, la mort de la meva mare i les vint setmanes d'embaràs que portem, en són un bon exemple. No és només això. Tinc el cap a una banda i el cor a una altra. Em fastiguegen els polítics, però m'interessa la política. Vull llegir, però he d'estudiar. I en tinc un munt com aquestes. Baudelaire va dir allò de "l'horror de la vida i l'èxatsi de la vida". No he sabut mai si agafar-me aquesta dualitat dialècticament, però és que no se m'acaba d'acudir la superació de tot plegat (o vaja, la superació l'associo amb la mort, i ja es veu que no anem bé). En fi, que sense exagerar com Baudelaire (no penso caure en un beure desmessurat, el consum d'opi, l'enamorar-me un número excessiu de cops i no sé quantes coses més), em veig una mica atrapat. Suposo que amb el temps, tot s'anirà posant a lloc.

PS Avui, a la feina, m'han donat mòbil nou. Goita, ja tinc càmera al mòbil.

27.5.06

Coincidències

Només apunto un parell de "coincidències" dels darrers dies, ambdues en relació a la cerimònia/funeral de la meva mare. El mossén va escollir per llegir-nos un fragment de l'Evangeli segons Sant Mateu. Curiós. Fa temps que escolto, una vegada i una altra, fragments de la Passió de Sant Mateu (ja n'he parlat alguna altra vegada). Jo no escolto gaire música clàssica, però és cert que d'evangelis ortodoxes (deixeu-me fer la broma), només n'hi ha quatre. Podia passar. La segona és "millor". D'entre tots els fragments que podia haver escollit el mossén, va escollir la paràbola de Llàtzer. D'una banda, és de les parabòles que sempre m'ha arribat. Explicat "en bèstia", és allò de que els apòstols estan afligits perquè quan expliquen les petites bones obres que han fet, no n'hi cap directament associada a Jesus, i aquest els respon que tot petit bé que fem, el fem al conjunt (bé, la parabòla no diu exactament això, però trasllada als nostres dies i des d'una perspectiva no catòlica...). La coincidència és que ma mare va morir a l'Hospital de Sant Llàtzer. Amb el mossén, us ho ben juro, no hi havíem parlat i no ens consta que ningú ho hagi fet (potser des de la funerària?). En fi, casualitats, coincidències, digueu-ne com vulgueu. en aquest cas concret, el nom no fa la cosa. És només, suposo, que vaig amb el cap a mil connectant tot allò que puc. No em feu cas.

26.5.06

La meva posició sobre l'Estatut

Serà aquest un post no-simpàtic als ulls de molta gent, imagino. I ho serà per una de les dues següents raons: perquè hi ha moltíssima gent tipa del debat sobre l'Estatut i, sobretot, crec, de les giragonses de tot el procés; i perquè no compratiré, finalment, l'opció que tanta gent en el món blogaire sembla que ha pres o la que dona suport. Tampoc vull fer un post massa llarg amb gràfics, taules compratives, etc, etc. En corren a patades per la blogosfera i per tants fòrums com vulgueu. El que intento respondre'm és: què he de votar el proper 18 de juny: sí o no. No anar a votar és una possibilitat, legítima, però que no va amb mi. Si m'ofereixen l'oportunitat de fer constar la meva opinió, penso fer-ho, com pràcticament sempre ho he fet fins ara. El pas següent, per a mi, és entendre què votaré. Crec qe la pregunta, en el fons que no en la forma, és: aquest Estatut sí o aquest Estatut no. I aquí surt la part pragmàtica del meu ésser (ara estic exagerant). En la meva opinió, l'Estatut que se'ns proposa és clarament millor que l'actual. Crec que facilitarà l'accés a més recursos, establirà uns capítols de drets i deures clars, la situació de la llengua millorarà, es detallaran competències, etc, etc, etc. Per tant la meva opinió és sí. Que aquest no és l'Estatut que va sortir del Parlament amb el no sé quant per cent de suport, d'acord; que hi falten competències importants, d'acord; que és un menyspreu per a les nostres institucions i per a nosaltres com a poble/nació, segur; que els partits se'ns rifen, o dit d'altra manera, que cadascú ha jugat segurament més pels seus interessos que no pas pels del conjunt de la ciutadania, d'acord també; però sóc com sóc, pràctic. Treballo a l'administració pública local i em menjo, us ho asseguro, molta merda (i que ningú s'ofengui, amb els uns i amb els altres, l'he menjada la merda, vull dir). Però continuo pensant que, a part del sou que no és poca cosa, jo tinc una certa capacitat d'incidència. Puc millorar determinades coses. Puc vetllar perquè una sèrie de programes no s'oblidin, per exemple, dels més desafavorits. Això vol dir col·laborar també en el panem et circem, però és un preu que estic disposat a pagar. Amb aquesta proposta d'Estatut em passa una mica igual. No és el que voldríem molts, però crec que ofereix més eines, i m'agradaria aprofitar-les, o que s'aprofitin (pel bé del conjunt, això no caldria ni dir-ho, oi?). No sé massa quina és la proposta concreta d'ERC: tornem a començar? Em sembla que ja n'hem tingut ben bé massa prou. Que s'aprovi, que es facin noves eleccions al Parlament i que la majoria de govern que es conformi (Déu ens agafi confessats), desplegui les noves competències, les noves polítiques, i ja anirem avançant mentre tot plegat avanci. Ei, és només una opinió i no massa formada i molt menys definitiva; però ja n'estic una mica cansat de veure tants focs d'encenalls i de no haver opinat mai, encara.

25.5.06

Imma Sust, periodista

Ahir em van passar, mig en broma, mig en serio, una fotocòpia d'un article titulat "¿Hijos? No, gracias" d'Imma Sust, periodista, publicat en un diari d'aquests gratuïts (metrodirecto?). L'article té tres paràgafs. Al primer, la senyora Sust, em va arrancar un somriure, que donades les circumstàcies... Hi explica una impressió que un servidor ha arribat a compartir amb ella (tot i que sóc mascle). És quan sents que et miren "malament"/"pobret" que no tens nens. Això agreujat en el cas de la meva compi, que és femella, i vivint a Sant Cugat, que és, ja se sap, la ciutat dels infants. Després explica com va quedar d'esgotada després de passar tres dies amb la seva fillola i els seus pares. Recomanació: no tenir nens després dels 25 anys o tenir molts diners per "niñeras". Al segon paràgraf, la periodista, passa a l'atac i defensa que els pares (per cert, Imma, i les mares?) són uns mentiders quan et diuen que tenir un nen és el millor que els ha passata la vida, que això és fals, que això de tenir nens no és vida i que així no es pot viure. De pas, ens recorda com són d'inútils la immensa majoria dels trastos que tenim i ens envaeixen la casa. Per no fer curt, parla de no dormir, de no sortir, de no menjar, de no veure la tele, de la roba plena d evòmits, etc. Aquest segon paràgraf ja no m'ha fet riure. He pensat, pobra noia, o pobres pares que coneix. Com de malament s'ho deuen estar passant, tots plegats. Al tercer paràgraf, Imma ens descobreix la veritat. El problema és el comandament a distància. Es veu que la nena de la casa li va prendre. Ella, l'Imma Sust, periodista, no ho va poder soportar i va haver de sortir i se'n va anar a un bar amb uns amics solters i s'hi va passar una de les millors nits que recorda. Acaba l'article recordant-nos les bondats de ser una persona independent i, falta dir, sense aquesta mena de compromís. Doncs endavant, guapa. Riu tant com vulguis dels qui, i de les qui, hem decidit ser pares i mares, malgrat tot. Però, carinyo, de la mateixa manera que tu reclames el teu dret a ser independent, menjar a les quatre de la tarda i llevar-te a migdia els diumenges, deixa'm ser feliç a la meva manera i no cal que em diguis mentider perquè penso que ser pare (ara concreto en el meu cas, però estic convençut que la meva compi pensa d'una forma molt semblant) té coses més bones i més dolentes, però que n'estic contentíssim i, segurament, és una de les coses que considero més "importants" que he fet a la vida i de les que crec que m'han fet més feliç. Ei, quedi clar que cadascú prengui la seva opció, però sense menysprear. Potser estic un pél sensible.

No sé qui haurà arribat fins al final d'aquest meu post, però com quesempre poso les coses que em semblen més importants al final... Gràcies, Ego, pel post i per la xerrada. El primer m'ha emocionat. La segona m'ha deixat treure alguna cosa que encara no porto ben païda d'aquests darrers dies. Petonàs.

22.5.06

Aquest matí

Aquest matí, a quarts de nou, ha mort la meva mare. Fa dies que havia iniciat la davallada i el final s'ha accelerat. Hi erem jo i les meves dues germanes. Des d'ahir a la tarda que ja no era conscient de res. El final ha estat suau; simplement ha respirat més fluixet durant deu minuts, i després, ha deixat de respirar. Havia de descansar.

Si en sabés, ara penjaria alguna música del castpost. Com que no en sé, apunto que ara em sento bastant com els moviments 3, 15 o 25, per exemple, de la Passió de Sant Mateu, de Bach.

Acabo agraïnt la feina d'una de les infermeres de Sant Llàtzer, Teresa, que ens ha ajudat molt durant les últimes hores.

20.5.06

Molt breu

Molt breu, però la vida continua. Aquests darrers dies, la meva compi ha patit algunes molèsties de l'embaràs. Per sortir una mica de dubtes i saber que tot va bé, vam passar per l'hospital. A part de saber que tot va bé, ara sabem que és una nena. Cèlia o Núria? S'admeten opinions i, fins i tot, altres propostes.

Tot i que ara no tinc el link a mà, faig saber de forma oberta que s'ha reconvocat el dinar blogaire pendent. Hi ha temps, perquè la convocatòria és pel dissabte 1 de juliol. De moment, crec que som tres "impulsors" (pere, mar i albert), però confio que s'hi sumaran unes quantes persones més. Ara ja ho sabeu, podeu anar reservant la data i apuntant-vos-hi.

9.5.06

A voltes amb les roselles


Ara fa uns dies comentava alguna cosa sobre les roselles. Sense arribar a "sentar" càtedra i sense haver acabat de confeccionar el meu pensament al complet sobre l'assumpte, us passo quatre reflexions sobre perquè m'agaraden (l'ordre de les reflexions no indica res).

1) Perquè són vermelles, molt vermelles. Diria que d'un roig encès. Ja ho hem discutit alguna altra vegada, però tot i que tinc fama (tant des de dins com des de fora) de ser una persona relativament centrada (normalment); m'agrada viure intensament. Els colors pàlids em posen malalt. Algunes opcions a la vida, potser han de ser més pàlides (i no passa res); però renunciar, d'entrada, a viure intensament, ni parlar-ne. Els colors: forts, i el roig, ben intens.

2) Perquè són gregàries. A veure, una rosella ens pot fer gràcia; però el que és bonic, i em penso que hi estarà d'acord tothom, són els camps de rosselles. Per a mi això té diversos significats. D'una banda, i com diu una coneguda que em penso que és amiga meva, però no n'acabo d'estar segur del tot; perquè els individus som molt semblants els uns als altres, i el qui es pensi que és tan diferent i tan especial, no va bé (de fet, els simis i naltros, geneticament parlant, som d'allò més semblants; no cal parlar dels humans, tot i que n'hi ha uns quants que...). D'un altre costat, com que jo, malgrat no ser especialment sociable, m'estimo força el proïsme i la societat en general (ara no parlarem dels polítics...), crec en la bellesa del conjunt. Per fer un camp de roselles calen moltes roselles, com fer una societat cales moltes persones. No vull caure en una visió excessivament "comunista/totalitarista" malentesa i dir que no m'importa l'individu. Clar que m'importa, però ara mateix veig un excessiu individualisme que, per reacció, em porta a valorar el col·lectiu (deu ser això...).

3) Perquè són fràgils. Les roselles són de primavera. Res a veure amb un cactus o amb els arbres de fulla perenne. Tenen data de caducitat. A més a més, individualment són poca cosa. Res a veure amb les complexitats d'una rosa, per exemple. No cal fer grans olors, no cal grans complexitats; ser una mica simple (no he dit "simplón") però estar ben acompanyat tampoc és una mala política.

I crec que podria continuar una mica més, pero ja es veu per on vaig. Encara que no és massa bona, he decidit penjar-vos una foto perquè hi rumieu (és broma...).


PS1. Nimué, una mica va per tu.

PS2. No ho he explicat abans, però tinc un record personal molt potent associat a un camp de roselles i la frugalitat/fragilitat del temps.

PS3. A la meva mare, sembla que se li acaba el temps.

2.5.06

Crònica d'una cap de setmana llarg

Divendres tarda: xiquet, al parc i a fer encàrrecs per ma mare (bàsicament, al CAP).
Divendres vespre: el tiet del xicotet el passa a buscar i se l'endú cap al Berguedà. Sa mare i jo aprofitem per fer un sopar ràpid a una formatgeria (de fet, anavem a un frankfurt, però com que no hem pogut aparcar allà a la vora...).
Divendres nit. Treballo. Plego gairebé a la 1 de la matinada. M'espero despert a casa, llegint i mirant la tele, fins a rebre l'sms conforme s'ha acabat tot i ha anat bé.Tanco el mòbil i a dormir.
Dissbate matí. Esmorzar ben aviadet i de compres (m'arreglen el rellotge i capses, capses i més capses). Quan tornem ataquem la "síndrome del niu". Em quedo amb molta menys roba ,però amb espai en algun armari. Ja es tractava d'això, diuen. Continuarà.
Dissabte tarda. Descans després de dinar, estudiar (en el meu cas, "conflicte social i conducta desviada"...) i al vespre, cap al Berguedà.
Diumenge matí. Passa el matí sense fer gaire res. Alguna passejada pel riu amb el petit i aun seu cosinet. No hi ha grans camps tan a la vora del riu, però sí que hi ha moltes roselles (penso en alguna de vosaltres).
Diumenge tarda. Pugem fins a Fígols a veure com van les obres de restauració del cobert. El sogre era "paleta" i s'està arreglant la casa on va nèixer. Quan baixem, passem per la Nou a veure un amic meu (d'aquella glorisoa època del rugby), però no hi és. Llàstima, fa un any ben bó que no ens veiem (sort del correu-e).
Dilluns matí. Continuem de vacances. Passem per la Fira de Berga. El dia del treball ja se sap, al Berguedà toca Fira.
Dilluns tarda. Una estona a un parc amb el petit i una estona amb el CSCD....
Dilluns nit. Tornem cap a casa, tardet, que no volem fer cues.
Dimarts matí. No he anat a treballar. Avui tocava l'amnio. Ara ja som a casa, sense fer massa res, però mirant de tenir cura de la futura remare.
I ho deixo aquí. És un post "tonto", però volia explicar-me a mi mateix en què estic invertint LES HORES. Glups, també he llegit, of course.