25.5.06

Imma Sust, periodista

Ahir em van passar, mig en broma, mig en serio, una fotocòpia d'un article titulat "¿Hijos? No, gracias" d'Imma Sust, periodista, publicat en un diari d'aquests gratuïts (metrodirecto?). L'article té tres paràgafs. Al primer, la senyora Sust, em va arrancar un somriure, que donades les circumstàcies... Hi explica una impressió que un servidor ha arribat a compartir amb ella (tot i que sóc mascle). És quan sents que et miren "malament"/"pobret" que no tens nens. Això agreujat en el cas de la meva compi, que és femella, i vivint a Sant Cugat, que és, ja se sap, la ciutat dels infants. Després explica com va quedar d'esgotada després de passar tres dies amb la seva fillola i els seus pares. Recomanació: no tenir nens després dels 25 anys o tenir molts diners per "niñeras". Al segon paràgraf, la periodista, passa a l'atac i defensa que els pares (per cert, Imma, i les mares?) són uns mentiders quan et diuen que tenir un nen és el millor que els ha passata la vida, que això és fals, que això de tenir nens no és vida i que així no es pot viure. De pas, ens recorda com són d'inútils la immensa majoria dels trastos que tenim i ens envaeixen la casa. Per no fer curt, parla de no dormir, de no sortir, de no menjar, de no veure la tele, de la roba plena d evòmits, etc. Aquest segon paràgraf ja no m'ha fet riure. He pensat, pobra noia, o pobres pares que coneix. Com de malament s'ho deuen estar passant, tots plegats. Al tercer paràgraf, Imma ens descobreix la veritat. El problema és el comandament a distància. Es veu que la nena de la casa li va prendre. Ella, l'Imma Sust, periodista, no ho va poder soportar i va haver de sortir i se'n va anar a un bar amb uns amics solters i s'hi va passar una de les millors nits que recorda. Acaba l'article recordant-nos les bondats de ser una persona independent i, falta dir, sense aquesta mena de compromís. Doncs endavant, guapa. Riu tant com vulguis dels qui, i de les qui, hem decidit ser pares i mares, malgrat tot. Però, carinyo, de la mateixa manera que tu reclames el teu dret a ser independent, menjar a les quatre de la tarda i llevar-te a migdia els diumenges, deixa'm ser feliç a la meva manera i no cal que em diguis mentider perquè penso que ser pare (ara concreto en el meu cas, però estic convençut que la meva compi pensa d'una forma molt semblant) té coses més bones i més dolentes, però que n'estic contentíssim i, segurament, és una de les coses que considero més "importants" que he fet a la vida i de les que crec que m'han fet més feliç. Ei, quedi clar que cadascú prengui la seva opció, però sense menysprear. Potser estic un pél sensible.

No sé qui haurà arribat fins al final d'aquest meu post, però com quesempre poso les coses que em semblen més importants al final... Gràcies, Ego, pel post i per la xerrada. El primer m'ha emocionat. La segona m'ha deixat treure alguna cosa que encara no porto ben païda d'aquests darrers dies. Petonàs.

14 comentaris:

Arare_ ha dit...

Jo hi he arribat, al final d'aquest post i et puc dir amb coneixement de causa, com a mare de família nombrosa, que aquesta opció és una de les millors que m'he topat a la vida. M'hi he topat perquè no estava calculat...
Com era, aquella faula de la guineu i el raïm? em sembla que la guineu despreciava el raïm perquè no hi podia arribar... una cosa així.

Jo et felicito de tot cor per la vostra opció.
Un petó blau.

egotista ha dit...

M'ha començat a sortir un comentari tan llarg al teu post que, potser que el reservi per a un post propi i no et dóni aquí la tabarra :-) Resumim-ho en que subscric al 100% el que hi dius.
Les gràcies no es mereixen :-) Petonets.

Hanna B ha dit...

ostres, a mi la imma sust em cau bé, però el tema, reconec que és impossible de consensuar (perdona, que estic a prop dels exàmens)... hi ha els que estan a favor de la descendència i els que no, i cap d'ells pot convèncer els altres de la seva postura.... i totes dues són respectables, opino, i cap ha de ser millor que l'altre, i tal, i tal...
n'hi ha com jo que no hem trobat el moment i potser ens perdem l'experiència, però no en vull fer pas cap drama ni cap mancança tampoc.. espero que es comprengui el que vull dir..

nimue ha dit...

jo no tinc criatures i de moment és una opció personal. Això no vol dir que em semble poc interessant la maternitat. Simplement sé que ara no és el meu moment. No se'm passaria mai pel cap criticar a la gent que sí que en té! ni tan sols pensar que la meua vida és millor que la seua.

Albert ha dit...

Exacte, nimué. El que em va acabar posant nervioset de l'article, no és si tens fills o no per convicció o per les circumstàncies o pel que sigui; sinò l'acusació de mentiders als qui creiem que és una de les coses maques que hem fet a la vida, per més sacrificada que, en alguns moments, ens pugui resultar (o pugui semblar a d'altri). Per la resta, cadascú és lliure (parcialment) de prendre les seves opcions, però que em respectin les meves.

Xurri ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Xurri ha dit...

Sembla que a l'Imma Sust els arbres no li deixen veure el bosc. Pensar que tenir fills és una nosa és obvi, però pensar que NOMÉS és una nosa és un error de judici, un menyspreu dels milers de persones que (com estúpids segons ella?) opten per tenir-ne, i en definitiva una manca de perspectiva.
Alguna cosa més que una alienació ha d'explicar que tanta gent "s'equivoqui"; més aviat deu ser que ella no ha entés res??

Albert ha dit...

Jo m'ho explico de dues meneres: no ha entès res o encara s'ha de menjar alguna cosa. Bé, també pot ser una provocadora o també, creure, d'ella mateixa, que és molt cínica i molt punyent i molt....

Hanna B ha dit...

consti que jo també m'haig de sentir dir que no sé el què m'estic perdent de part d'una de les meves amigues mares més abduides per la seva funció biològica, m'ho diu constantment, i ja li he dit clarament que potser em perdo coses però també en tinc d'altres. coi, el que passa és que hi ha gent molt pesadeta en l'autoafirmació...

Albert ha dit...

Segurament es tracta d'això HannaB. Si enlloc de donar la tabarra a la resta del món sobre com són o deixen de ser, i ens centressím més en nosaltres mateixos/eixes, estaria tothom més centrat i menys molest amb la resta del món.

Sergio ha dit...

Estic d´acord amb el comentari fet per l´Albert i, malgrat que no he pogut trobar l´article mencionat per poder llegir-lo, si he tingut l´oportunitat de llegir un altre de l´Imma Sust anomenat: "Un hombre de verdad", on he pogut comprobar que el registre que empra en la seva redacció és simplista en el contingut, radical en les afirmacion i ple de tòpics masclistes i feministes. Quan llegeixes l´article de l´Imma tens la sensació d´haver estat escrit o per una persona a la que encara li falta molta experiència vital o per una periodista fan incondicional de Carrie, la protagonista de "Sex on the city"...les persones i les relacions humanes son tan complexes que no poden ni generalitzar-se ni banalitzar-se.

Salutacions a tots/es

Cristina ha dit...

Jo porto molts anys intentant ser mare i podria posar-me a favor de l' Imma (que per cert, conec molt bé).

Però jo crec que aquest article, és una justificació del seu modus vivendi a falta de trobar una parella estable. (dime de lo que presumes y te diré de lo que careces...)

I com que conec l'Imma, ser que també li agradaria trobar una parella i sentir-se estimada. A qui no? Desitjo que tard o d'hora ho consegueixi, jo crec que ara ja va per bon camí. Anims!

Drake ha dit...

L'Imma Sust té una mena d'humor que sempre va a trencar, així que no és extrany que reaccioni així. Ara bé, em sembla que cal que tingui en consideració un punt bàsic. Segurament és cert que la seva qualitat de vida es veurà afectada a pitjor quan tingui criatures segons el seu varem. Però què passarà quan en faci 45, o 50, o 60 o 70? Llavors és possible que com a tots li deixi de venir de gust sortir, i en canvi, li vindrà de gust tenir una família que no haurà fet quan li tocava.

Anònim ha dit...

Però que no ho veieu que és pura provocació? La Imma diu el que pensa, però no pensa el que diu... Viu el moment i aquest és el seu moment. La seva realitat en aquests moments és sortir de festa i no tenir altres preocupacions que ella mateixa. Evidentment que si tingués una parella estable es passaria immediatament a l'altre bàndol...algú ho dubta?