29.12.08

Apunts

Arrel de la instal·lació al menjador de casa d'un fantàstic castell imperial de playmobil, una arca de Noé de tamany considerable i d'altres andromines derivades del Tió (o potser també per d'altres raons, ara no hi entrarem), la meva compi està patint una nova onada de la síndrome del niu i, ella al capdavant, estem buidant armaris i racons diversos del pis.

Entre d'altres coses que he llençat a les escombraries hi ha revistes de rugbi, diverses agendes meves dels anys noranta, un impermeable, alguna ampolla, apunts de cursos diversos i uns quants etcèteres més.

D'entre els papers que s'havia de decidir si es quedaven a fer-nos compayia i prendre'ns espai una temporada més o no, he salvat uns apunts incoherents, o no, escrits en un tovalló de paper una nit davant uns quants gots de whiskey, segurament bourbon, ara fa uns vint anys.

Els apunts fan així:

Desitjar cossos bellíssims

Buscar el joc de la mirada

inquiet, assegut a la barra.

Escriure i deixar-me sentir

Beure, com en Bohumil

que ho diu, no se n'amaga,

Beure per viure

Beure per treure

Beure per sentir

Perquè no sempre és fàcil sentir

Perquè sovint és confús

I no passa res. Divagar.

Luxe i compromís. Pensar.

I deixar-ho escrit, per a vergonya d'un mateix,

si cal. Deixar-ho escrit.

Al costat de la finestra. Plou.

És la mateixa plaça de sempre.

I va passant el divendres.

Fa una mica de vergonya i tot, penjar-ho en un post, però les coses eren així.

Qui ha dit changing?

27.12.08

Abduït

Visc bastant abduït en el dia a dia; bàsicament descendència, feina i sobreviure (i el cap a Sant Joan de Déu).

Tant distret estic que en els darrers dies se m'han escapat coses com ara:

  • Felicitar el Nadal, en particular i en general.
  • Comentar que fa dos posts, vaig escriure el meu post número tres-cents d'aquesta segona època.
  • Adreçar-vos al blog següent, http://eulaliallopart-blog.blogspot.com, encara en construcció, però ja interessantísim.
  • Saber que a Catalunya hi ha hagut un temporal (mireu fotos i vídeos al blog d'Arare).

  • Explicar-vos els intringulis del muntatge del castell imperial de playmobil.

  • Comentar que ja he començat, i gairebé acabat, el nou Auster (ja us en posaré una parellde fragments).
  • Acomiadar-me d'un amic de lluita política (mala sort, company, aquest càncer ha anat molt massa ràpid).
  • Agraïr el vostre suport al meu darrer post.

I, n'estic segur, moltes altres coses que se'm continuen escapant de la punta dels dits.

La cançó d'avui, de Manà: http://www.youtube.com/watch?v=qOJ7ukixwY4&feature=related.

No us l'agafeu al peu de la lletra, però una mica potser sí.

20.12.08

Una molt mala notícia

Aquest havia de ser un post poti-poti divertit. Fa uns dies que l'anava gestant.

Havia pensat comentar alguna de les darreres frases cèlebres del grandolàs de casa i de les rebequeries de la princesa. Us havia d'apuntar bones notícies sobre la salut dels progenitors de casa nostre que s'han esdevingut aquesta setmana. Volia comenatr-vos que tinc la llàgrima fàcil i que, comprant joquines, escoltant una cançó de manà o cantant Roberto Carlos al concert de Nadal del xicarró de casa, se m'ham omplert els ulls de llàgrimes. Havia d'explicar-vos el conte del pirata Barbamec i la seva estimada Julieta i discutir la conclusió a la que arriba el conte (es pot enganyar una miqueta si la mentida no fa mal i més aviat fa bé?). Havia de comentar que he passat a fregar de Palau-Solità (gràcies per la felicitació, amor).

Tenia previst explicar-vos aquestes i alguna altra odissea d'aquesta setmana, però avui hem sabut que Y, el xiquet d'una meva companya de feina a qui m'aprecio i que té només un anyet més que el grandolàs de casa, ha estat derivat per la neuròloga que l'estava tractant cap a la unitat d'Oncologia.

Estic bastant afectat. Avui no he plorat de felicitat.

No puc dir al xiquet que lluiti perquè no crec que arribi a entendre ben bé què passa, però abraço molt fort a la seva mare i al seu company, els encoratjo en la lluita que s'esdevindrà i em poso a la seva disposició pel que convingui.

17.12.08

Dues terceres parts

Si tenim en compte que els meus dos progenitors van morir a l'edat de 63 anys, avui he encetat l'any que representa el final de les meves dues primeres terceres parts de vida.

Ja sé que diuen que, en general, vivim més que els nostres progenitors, però ja sabeu que no es pot confiar gaire en les estadístiques....

14.12.08

Entrelligant



Transcric un fragment de la presentació feta per Pep Codó al catàleg de l'exposició.

"L'Eulàlia Llopart fa tota la sensació de viure en aquesta particular necessitat de comunicar. Les seves inquietuds, la fan capbussar-se en els seus pensaments per descobrir idees i extreure'n els elements indispensables per nodrir la seva obra plàstica. D'aquesta manera ella, amb el seu personal llenguatge, ens ensenyarà a valorar petits accidents i incidents que ens passen per davant i potser no ens n'adonem.

El treball de l'Eulàlia Llopart és un minuciós seguit de gravats, fets amb recursos propis que frega l'arte povera per l'absència de sumptositat, i que tenen la virtut d'apropar-nos als diferents materials que ella conjuga delicadament. Aquests treballs ens familiaritzen amb el paper, la tinta, el fil, la fusta, el metall, etc. En la seva obra hi podem percebre la mentalitat d'una escultora, és a dir: una persona que utilitza la matèria en el seu estat més genuí i que fabrica objectes tridimensionals. Ara, en aquesta exposició, ens mostra el seu imaginari lligat amb el fil comú de la història, la història de tots."




L'Eulàlia i jo ja fa uns quants anys que ens coneixem, aviat en seran divuit, tot i que vam perdre el contacte durant una bona temporada.

Vaig ser a la inauguració de la seva exposició a finals de novembre i vaig fer unes quantes fotografies de la seva obra que podeu veure al meu flickr (encara estic aprenent com funciona la càmera nova).

L'exposició de l'Eulàlia m'agrada més enllà de la nostra coneixença. Crec que "Entrelligant" és un desenvolupament de l'exposició que fa uns mesos vam anar a veure a Vic, "El fil d'Ariadna", crec que es deia, i a la qual ja vaig dedicar un post en el seu moment.

La comunicació és, per a mi, no només una necessitat de l'Eulàlia, sinó l'argument de l'exposició.

Si passeu per Sant Cugat durant aquestes festes de Nadal, no us perdeu l'exposició (i si no hi heu de venir, però teniu una estoneta lliure, passeu a veure-la).

P.S. Amb les presses m'oblidava de felicitar l'Eulàlia per l'exposició i de recomanar-vos, i molt, el catàleg.

6.12.08

Moriria por vos

Aquesta tarda, enmig la sessió de pintura infantil de casa, han posat a la ràdio aquella cançó d'Amaral sobre Nicolas Cage i "Leaving Las Vegas".

Recordo haver vist la pel·lícula i haver quedat tocadet.

Per a qui en vulgui veure uns fragments: http://www.youtube.com/watch?v=K7BrF-41vw0

3.12.08

Més aniversaris

Deia, ara fa un any:

"Els anys passen volant.
Els petits es fan grans.
Sembla ahir que vas néixer.
I ja tens quar.... anys.

Cançó del grandolàs de la casa que avui dediquem a la seva mare".

Avui, evidentment, tornem a dedicar-li.

(Qui ha dit Changing?)

2.12.08

Canvis?

Arribo a l'escola del grandolàs de casa i escolto: "... everybody is changing and I don't feel the same...". Han canviat la cançoneta d'entrar a escola (o potser aquesta és la de tota la vida?!).

La princesa de casa ja té sobrenom poètic. "Plena de mocs" és a casa amb mi perquè aquest matí no podia ni obrir els ulls de tanta lleganya.

I la vida continua. Canvis? Qui ha parlat de canvis?

25.11.08

Vida escolar

Dos apunts relacionats amb la vida escolar del grandolàs casa.

En primer lloc, sapigueu que avui he estat tres horetes fent de pare enrrotllat a la mesa electoral dels pares i mares que hem d'escollir els i les nostres representants al Consell Escolar. A part de fer la feina, he conegut una mare força enrrotllada amb la qui ens hem anat explicant una mica la vida. Admeto que ella duia la inicativa, però m'estic superant....

Quan he arribat a casa, un quart de vuit, el grandolàs de casa m'ha anunciat que s'ha casat amb la MR. Es veu que ella ho va explicant als quatre vents i si ella ho diu.... Altra cosa és com fer compatible aquest nou estat civil amb el matrimoni que té amb la seva mare, i si això ha de ser per tota la vida, i si han d'anar a viure junts, i.... I què li he d'explicar jo?

A la resta de la meva vida, dins i fora, passen coses, però millor me'n vaig a llegir Marías que ja ho tinc força avançat.

17.11.08

Tant sí com no

És l’al·locució de moda a casa nostra.

El grandolàs de la família ens amenaça de forma continuada, no admet indicacions que s’allunyin ni un pam dels seus objectius i anuncia les seves intencions de forma irrevocable.

Hi haurà qui consideri que ens demana límits, dit en llenguatge políticament coorecte; o que ens busca les pessigolles, potser dit en un llenguatge no tan polítcament correcte.

Alguns exemples de frases que s’estilen per casa ara mateix són:

“Miraré X a la tele, tant sí com no.”

“Menjaré Y, tant sí com no.”

“Jugaré a Z, tant sí com no.”

“X” acostumen a ser dibuixos, “Y” gominoles o xocolatines, “Z” solen ser els playmobil.

De moment sembla que qualsevol combinació de X, Y i Z té solució, més o menys enrrevessada, però pot arribar a cansar....


Mentrestant, la seva mare, aquesta setmana farà una escapadeta a Andorra de dues nits per fer no sé quina mena de minicurset (uns ingressos són uns ingressos, per petits que siguin).


En un altre ordre de coses, us ha passat mai allò de que durant una setmana cada cop que tanques els ulls, la primera imatge que t’apareix és aquella abraçada que voldríes i que no pots fer? Tant si com no.

13.11.08

Slowly

Digueu-me diplodocus i jo us diré que no faig meva tota la lletra de la cançó, però....

http://www.youtube.com/watch?v=NEWU2bCHcUo&feature=related

9.11.08

Tankà

De Joan Casas i Feliu Formosa.


Busco la nota
de color que em retorni
a un món amable.

Tu, sobre el plom del vespre,
vas regant els geranis.

5.11.08

No, nosaltres no podem

Havia de ser aquest un post/comentari sobre el procés i el resultat de les eleccions americanes.

Havia pensat divagar una mica sobre les diferències entre el seu format electoral i el nostre, sobre la quantitat de diners esmerçats en la campanya i comentar d'on surten aquests diners, sobre fins a quin punt és possible o no traslladar els seus posicionaments polítics als nostres, sobre el marge de maniobra que té ara el guanyador, sobre la dificultat del repte que té ara per endavant Obama i sobre les expectatives que ha creat, etc.

Pensava acabar comparant-ho una mica amb el que tenim per aquí, amb la poca trempera, per dir-ho d'alguna manera, que genera el nostre món polític, amb la incapacitat de decissió (política, econòmica i d'altres menes) que patim (o gaudim) els catalans i les catalanes, etc.

Tot això ho anava pensant ahir a la nit i de matinada mentre seguia els programes televisius informatius sobre l'esdeveniment i aquest mateix matí a primera hora.

Però poc després d'arribar a la feina, hem rebut la notícia de la mort d'un company de la meva edat amb qui teníem poques, però algunes, amistats en comú. En Dani deixa aquí dona i una criatura molt petita.

I el cap se me n'ha anat cap a un altra banda i he pensat en allò del temps que passa, i amb el que deixes escapar i no viuràs mai més, i amb els compromisos que adquirim en la nostra vida, etc.

I no deixo de pensar que les coses, a un nivell molt general, social, m'importen molt; però que avui estic trist i que les coses a nivell individual, personal, íntim, també són importants i em demanen el seu espai.

1.11.08

Punt i principi

Ahir a la nit vaig estar passejant pel youtube buscant alguna cosa que expressés ben bé el que sento en aquest moment, però per un motiu o un altre, no hi vaig acabar trobant res que fos prou adient.

Em quedo doncs, amb una sola frase d'una cançó dels Antònia Font: "Punt i principi, de viure sense tu".

24.10.08

Final del Tot Poesia 2008

Diuen que tot s'acaba. El Tot Poesia 2008, també.

Aquesta setmana hem penjat una collita extra de poemes.

Si voleu veure tot el que ha sortit publicat durant aquestes darreres sis setmanes, passejeu pel bloc una estoneta.

Gràcies a tothom que hi ha partcipat i fins el proper any.

22.10.08

Ara fa dos anys

Avui mateix, ara fa dos anys, recordo perfectament que jugaven Barça i Real Madrid (o Real Madrid i Barça, això no ho sé).

Recordo nítidament que vam passar una bona part del matí a la platja amb el grandolàs de casa i que hi vam dinar un arròs.

Recordo també que cap allà les set de la tarda vam trucar la meva germana petita perquè vingués a fer-nos un canguratge extra.

Recordo molt bé que l'anestesista estava ben despistat i que la meva compi va parir força ràpid (sobretot si ho comparem amb la primera vegada) però bastant de viu en viu.

Quan passai un quart d'hora de la mitja nit, farà dos anys que va nèixer la petita de casa.

Com passa el temps!

19.10.08

Dissabte

No, ara no parlaré de fer endreça, netejar i altres meravelles associades als dissabtes.

Parlaré d'un dissabte concret, del darrer, que va ser un dissabte llarg i profitós.

Cap a les vuit del matí arribava a l'aeroport amb la descendència per recollir la seva mare i meva compi que tornava d'una estada transoceànica d'una setmana.

L'avió va arribar puntual però algú es va descuidar la maleta de la compi amb la qual cosa ens van fer esperar una bona estona abans no vam poder tornar cap a casa sense les maletes on, tot sigui dit, hi venien alguns regals.

Un cop a casa i després d'un temps de gaudi maternal que consdero apropiat, miro d'arrencar la descendència de les cames de sa mare perquè ella pugui descansar una mica. És un intent fallit.

Després de dinar, això sí, tots tres dormen un parell d'hores. Jo aprofito per organitzar-me i fer alguna trucada. A la tarda sortim a comprar quatre coses urgents (blolquers del número cinc, perquè us en feu una idea) i juguem una bona estonada.

Els deixo sopats i mig adormits per anar cap a la Nit de Poesia que es fa al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Arribo amb el temps just per fer un mos i una cervesa amb d'altres blogaires coneguts i apreciats (gràcies per la convidamenta, aprofito per dir).

Passo ràpid cap al teatre on saludo una blogaire més i trobo la persona a qui havia convidat a l'espectacle. I dic espectacle perquè la Nit de Poesia ha canviat de format. En les seves sis o set edicions anteriors es tractava de reunir entre sis i viut poetes i/o poetesses que recitaven els seus poemes amb una mínima posada en escena. Enguany, tres actors professionals, un director del ram, un grup musical i l'autor homenatjat han posat en escena una mena d'antologia de l'obra de Feliu Formosa (molt ben triat l'autor si es tractava de teatralitzar la Nit de Poesia).

Faig una valoració bastant positiva del resultat. Veure segons quins poetes recitant la seva obra no era d'allò més atractiu i, la veritat, és que no hi havia gaire fil conductor de l'espectacle. Això ha canviat radicalment ara. Em faltarà veure quins són els futurs poetes homenatjats pel Festival i, per tant, el joc teatral que donen i, des del meu punt de vista, també s'han de milorar els deu minuts finals amb els agraïments i l'entrega d'una escultura al poeta en qüestió.

Quan sortim del teatre decidim anar a prendre una cervesa allà on, a mitjanit, ha de començar un after-hours poètic amb quatre joves poetes. Aquest és el segon any que es fa aquesta activitat. L'any passat, ho vaig explicar aquí mateix, l'activitat em va servir per redreçar un dia molt torçat que havia tingut i per congraciar-me amb la poesia que tenia bastant abandonada en aquell moment. No és que en aquest darrer any m'hi hagi pogut dedicar gaire, però alguna coseta hem anat fent. En canvi, l'espectacle d'aquest any, sense ser decebedor, no va ser tan potent com el de l'any passat. En bona mesura ho atribueixo a la sensació (crec que es més que una sensació només) de paràmetres estandarditzats sobre com s'han de llegir els poemes avui si vols estar a la page. Els textos interessants, potents; ja em va passar l'any passat: ser jove, en aquest sentit, no és sinònim de no tenir coses interessants a dir o a estar per sota d'altres propostes teòricament més madures i, ni molt menys, sobre la forma. Ja ho deia Jaume Cabré en el seu "Viatge d'hivern": "a l'estil, hi ha l'ànima" (cito de memòria, ho dic per la coma) i em sembla que l'ànima d'en Casassas plana excessivament damunt les noves generacions poètiques de casa nostra.

A la mitja part, quan se suposa que ha de começar la part de lectures de poemes d'espontanis, per dir-ho d'alguna manera, marxem. M'acomiado dels darrers blogaires que han resistit fins aquí, i d'una exalumna del meu avi que en guarda un molt bon record. Quan arribo a casa, reorganitzo la disposició dels dorments, col·laboro en l'execució del pipí de mitjanit del grandolàs de casa i dormo, a batzegades, entre algun vòmit i neteges posteriors fins a les set del matí, quan n'hi ha que ja tenen ganes de gresca.

Reproduiré, sense permís, espero que ningú em castigui, alguns dels versos que considero més destacats de Feliu Formosa i que es van sentir ahir a la nit.

De "Capclaredat no dorm", i dedicat, jo diria que diafanament a Xurri i un dels seus darrers posts sobre la pluja, "Darrere el vidre".

Darrere el vidre veig
Com de sobre s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terassa immersa
En un silenci gris.

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
D'un deure no buscat.

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris.


De, "Cançoner", 1976.

Cançoner, 20

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf. Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

Una part de l'espectacle que va ser especialment interessant per a mi, va ser quan els tres actors anaven recitant alguns dels versos/poema del llibre "Immediacions" i Feliu Formosa els repetia amb la seva pròpia entonació. Evidentment, no recordo quins es van llegir i quins no, però en tinc uns quants seleccionats des de fa uns anys i us en deixo un tast (si heu arribat fins aquí, ara no us vindrà d'uns quants versos més...).

I.

45. Hi haurà vent a les veles del que voldria dir-te?

85. M'agarda que els fanals lluitincontra el capvespre.

89. No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

111. Gest de buscar una mà. No sé afegir res més.

115. Acumular finals fins al final final.

124. Camino a la recerca del racó fet per mi.

II.

10. Em cansa viure dins de tants parèntesis.

37. Que onegin els vestits, no les banderes.

51. El teu silenci el guardo dintre meu.

83. Neix el dia i m'esforço a recobrar-te.

84. Tens dues vides: una dintre meu.

110. Et sé a la vora, oblido l'espectacle.

Premi per qui hagi arribat fins aquí.
I m'he deixat tantes i tantes coses.

17.10.08

Tu rostro mañana 2

Ja he acabat el segon llibre de la trilogia de Marías.

Em reservo la possibilitat de fer-ne un post valoratiu quan acabi el tercer volum.

Mentrestant, us en deixo un fragment extret de la pàgina 166.

"Sí, todo es ridículo y subjetivo y parcial hasta extremos insoportables, porque todo encierra su contrario, se depende excesivamente del momento y el lugar y la vivencia y la dosis, según cuáles sean éstas hay enfermedad o hay vacuna, o hay muerte o embellecimiento, al igual que todo amor lleva en su seno su hartazgoy su saciedad todo deseo y su empacho todo anhelo, y así las mismas personas en las mismas posición y sitio se aman y no se aguntan en diferentes periodos, hoy, mañana; y lo que en ellas era afianzada costumbre se vuelve paulatinamente o de pronto -tanto da, eso es lo de menos- inaceptable e improcedente, y el tacto o roce tan descontado entre ambas se convierte en osadía u ofensa, lo que gustaba y hacia gracia del otro se detesta y estomaga ahora y se maldice y revienta, y las palabras ayer ansiadas envenenarían hoy el aire y provocarían naúseas y no quieren más oírse bajo ningún concepto, y las dichas un millar de veces se intenta que ya no cuenten (borrar, suprimir cancelar, y haber callado ya antes, a eso es a lo que aspira el mundo, lo sepa o no, esté o no al tanto)."

13.10.08

eighties

O més concretament l'any 84.

Jo estava una mica massa ocupat en una meva adolescència endarrerida, o tardana, o llarguíssima.

Mentrestant, la meva banda sonora hauria d'haver estat:


http://www.youtube.com/watch?v=Vw5Vcnjv5Bo

o

http://www.youtube.com/watch?v=rf36v0epfmI&feature=related

o

http://www.youtube.com/watch?v=yMW1loCBKcs&feature=related


Hi ha coses, com ara l'estil, que milloren amb el temps.

El missatge però, és el que sempre ha estat.

8.10.08

Es cerca

Es cerca substituta de mare per a la propera setmana.

Horaris i honoraris a negociar.

Raó: aquí mateix.

4.10.08

Oficis

De tant en tant, "avaluem" el progrés del grandolàs de casa.

Ahir va respondre una mena de qüestionari sobre els oficis.

- I què fan els metges i les metegeses?

- Curen nens (resposta políticament incorrecta, però s'accepta)

- I els bombers?

- Apaguen focs.

- I els mestres i les mestres?

- Ensenyen els nens.

- I les secretaries?

- (Rumia) Guarden secrets (!)

- I les monges?

- No fan res.

Test superat.

2.10.08

Autonomia musical?

Pujo cap al Berguedà amb "The boatmasn's call" de Nick Cave and the bad seeds de fons.

Baixo amb el "Black market music" de Placebo bastant més alt.

Des de Terrassa i fins a casa escolto el Let down i el No surprises de l'OK Computer dels Radiohead.

És un exemple de poca autonomia, pero molt aprofitada.

21.9.08

Últimes hores free

Gaudeixo de les últimes hores de llibertat abans no aparegui la família per la porta.

Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.

Per exemple:

- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.

- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).

- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.

- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.

- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).

18.9.08

Mini poupurri

1. Anuncio al grandolàs de casa que durant el mes d'octubre estarem una setmana sense mare. Espero una reacció més aviat desolada, inconformista, revolucionària. Em contesta: "Ja està bé, així podrem beure unes cerveses, i vi,....". Em sembla que no l'estic ben educant.

2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.

3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com

15.9.08

Tot Poesia 2008

I ja ha arribat l'edició 2008 del Tot Poesia amb el blog corresponent.

"Activitat adreçada als centres educatius i a la població en general que s’ofereix en col·laboració amb el Tot Sant Cugat i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi.

Només cal que envieu les vostres creacions poètiques a teatre-auditori@santcugat.cat.

Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat (revista local) i al blog http://totpoesia2008.blogspot.com/ al que podeu accedir, també, a través del web del Festival: http://www.poesia.santcugat.cat/ (quan estigui operatiu).

Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "Teatre i Poesia", dirigit per Oriol Broggi, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el dissabte 18 d’octubre, a les 22 h.

Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o en castellà, a partir del 5 de setembre i fins al dimarts 14 d’octubre. És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail".

Animeu-vos a participar-hi!

8.9.08

Marías (2a part)

Passo encara per la meitat del segon volum de "Tu rostro mañana" de Javier Marías, però ja fa dies que tinc el text d'aquest volum triat.

“Uno se conforma con lo que le va llegando y hasta bendice que le llegue aún algo o sobre todo alguien, por rebajadas versiones que sean de lo suprimido o interrumpido o de los añorados; es difícil, cuesta mucho suplir a las figuras perdidas de nuestra vida, y se va eligiendo poco o nada, se precisa un esfuerzo de convencimiento para cubrir las vacantes, y qué mal nos resignamos a que se reduzca el elenco sin el cual no nos soportamos ni apenas nos sostenemos, y aun así se reduce siempre si no morimos o si no muy rápido, no hace falta llegar a viejo ni tan siquiera a maduro, basta con tener a la espalda algún muerto querido o algún querido que dejó de serlo para convertirse en odiado u omitido nuestro, en nuestro aborrecido o borrado máximo, o con serlo nosotros de alguien que nos puso la proa o nos expulsó de su tiempo, nos apartó de su lado, y de pronto negó conocernos, un encogimiento de hombros al vernos mañana el rostro o al oír nuestro nombre que susurraban anteayer muy suavemente sus labios. Sin decírnoslo, sin formulárnoslo, percibimos esa dificultad enorme de reemplazamiento, así que a la vez nos prestamos todos a ocupar vicariamente los lugares vacíos que otros van asignándonos, porque comprendemos y participamos de ese mecanismo o movimiento sustitutorio universal continuo de la resignación y la mengua, o del capricho a veces, y que al ser de todos es el nuestro; y así aceptamos ser remedos, y vivir cada vez más rodeados de ellos.”

Podria dir en honor a una amiga amb certa vocació de suicida que es tracta d'un fragment més de realisme exacerbat.

A una altra amiga li podria preguntar si es tractava d'un avís abans d'hora o molt havent passat l'hora.

Ho deixo aquí. Continuo llegint, molt poc a poc, això sí.

26.8.08

Marías (1a part)

Aquest estiu he començat a barallar-me amb la trilogia "Tu rostro mañana" de Javier Marías.

Del primer volum, n'he seleccionat dos fragments, però abans, la primera frase i l'última de la introducció (per dir-ho d'alguna manera, pàgines 11 i 20): "No debería uno contar nunca nada,..." i "No, yo no debería contar nunca nada, ni oír tampoco nunca nada". A continuació tres volums d'unes tres-centes cinquanta pàgines cadascun.

Primer fragment (pàgina 303): "Sabe cómo es ella en un aspecto, y que en ese tan crucial no habrá enmienda: mal lo tendrán quines la contraríen, pero no mejor quienes la complazcan ('Hay personas que simplemente resultan ser imposibles, y lo único sabio es paratarse de ellas y mantenerlas lejos, y no existir para ellas').

Segon fragment (pàgna 368): "Ya te he dicho que el mayor problema es que no solemos querer ver, no nos atrevemos.Casi nadie se atreve a mirar de veras, y menos aún a confesarse o contarse lo que ve de veras, porque a menudo no es grato lo que se contempla o vislumbra con esa mirada que no se engaña,.... Es así generalmente, tanto lo que se refiere a los otros como a uno mismo, y la mayoría necesita engañarse y ser un poco optimista para seguir viviendo con algo de confianza y calma, yo no sólo lo comprendo sino que a lo largo de mis numerosos días he echado eso muchísimo de menos, el sosiego y la confianza: es desagradable y áspero, vivir sabiendo y no esperando."

Ja he començar el segon volúm, però com a mínim de moment, m'abstinc de fer-ne cap altre comentari.

16.8.08

Dues desolacions rodoredianes

A mig camí entre el sud i el nord del país, passem per casa unes hores i gaudeixo de connexió.

D'una de les últimes lectures d'aquests dies, "Viatges i flors", de Mercè Rodoreda, he seleccionat dos fragments que són, per mi, paradigmes de desolació.

De "Viatge al poble de tota la pena":

"... La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrassven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir."

De "Flor disfressa":

"... Et diu a l'orella que no hi ha ningú al món com tu i que tot el que t'envolta és ple d'engany. Només tu ets pur i altíssim. no hi ha res net. Tot és corcat: el germà, la dona, els amics. I cada nit et fa la mateixa. fins que ho detestes tot, fins que no pots viure sense ella, fins que glateixes per ella, fins que esdevens solitari amb la teva ànima i la flor. Quan ets ben seu, d'una estrebada es desarrela i desapareix. L'única manera de salvar-te'n és saber-la veure a temps i regar-la amb salfumant."

Agraeixo a nimue lectora la seva "recomanació". Encara que jo he escollit aquests dos fragments perquè sóc així, em sembla una lectura molt recomanable. El llibre vessa màgia.

3.8.08

La parada de l'autobús

Extret de "A ulls clucs", de Gianrico Carofiglio.

"Em vaig sentir trist i vell. Em vaig sentir com un individu que mira passar el temps; com un que mira els altres com canvien, bé o malament es fan grans i marxen. Prenen decisions. Mentre ell es queda sempre al mateix lloc, fent les mateixes coses i deixant que l'atzar decideixi per ell. Un que mira passar la vida."

D'adolescent vaig escriure un conte curt (l'he perdut, no feiem servir ordinadors aleshores) sobre una noia, i la tenia molt present específicament, que deixava "escapar la vida" perquè no acabava de decidir quin era l'autobús on havia de pujar de tots els que passàven davant la seva parada de l'autobús ("parada" tenia un doble sentit fàcil d'endevinar).

Diuen que la novel·la negra no és d'allò més profunda, que és de lectura fàcil, que utilitza tòpics, llocs comuns. Touché. Em sembla que, ara mateix, ja en tinc ben bé prou amb les superficialitats.

19.7.08

Declaracions vitals

Passem el matí a Barcelona fent temps mentre s'acaba no sé quin congrés.

A l'hora del pica-pica ens hi atansem a recollir la mare de la descendència.

El grandolàs de casa, aclaparat per la magnificència de l'edifici, exclama:

"Estic molt content perquè durant la vida ens ho passem molt bé."

Dilluns marxem deu dies de vacances a Llançà. Si no em veieu gaire per aquí, disculpeu-me.

17.7.08

Presentisme

Crec en la inexistència del passat, en la mort del futur i en les infinites possibilitats del present.

J.G. Ballard

Alegria - Wa yeah

15.7.08

Exposició

Vegeu l'exposició dels artistes de casa al meu flickr.

11.7.08

El diari

Una bona part dels meus dies laborables esmorzo al mateix bar. Una de les raons és que hi tenen disponibles tres o quatre diaris del dia. Vaig variant. Avui he agafat "el Periódico", en català.

Segons quin diari, el miro del començament cap al final, a l'inrevés, o a partir de l'índex.

Avui he començat ab una entevista al meu alcalde que, francament i amb tots els meus respectes, no m'ha fet ni fu, ni fa. A continuació he llegit sobre la tragedia de la darerra pastera recollida mar endins i no me n'he pogut estar: llàgrimes a dojo han lliscat galtes avall.

Suposo que estic sensible per a segons què. O potser és que tots plegats estem una mica insensibles per a segons què.

Va com va, diu l'heureu de casa.

7.7.08

Entrades Bruce Springsteen

Per un error de càlcul incomprensible, vaig comprar dues entrades de més pel concert de Bruce Springsteen de diumenge 20 de juliol que ara em sobren. Cada entrada em va costar 66 EUR. Si a algú està interessat en aquestes entrades, al mateix preu, que m'ho faci saber a través del correu electrònic: albertsoria@hotmail.com.

5.7.08

En homenatge, amb tristesa i esperança

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
...
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
----------------------------
Maria-Mercè Marçal (1952-1998)

15.6.08

Sobre la nostàlgia

Ara fa uns dies, llegia i comentava amb tenblog alguna coseta relacionada amb com vivim la nostàlgia.

Ahir em va venir al cap un vers adient d'Anna Aguilar-Amat.

"Cada formiga m'és un record de tu".

No diré més.

10.6.08

Doble Nacional

Per celebrar que he acabat els exàmens, de moment, vam agafar unes entrades "obertes" que ens van portar els Reis i les vam bescanviar per dues entrades per dissabte al vespre al Teatre Nacional. Concretament, vam anar a veure el Lear del Centro Dramático Nacional (CDN), mentre les dues reines que ens van portar el regal, ens feien de cangurs de la progènie (que en això consistia el regal, tot sigui dit).

Anar a veure un Lear ja se sap que és anar a veure un dels Shakespeares més enciclopèdics (ho diu el tríptic informatiu) que hi ha, a nivell humà (passions, amor, egoisme,..) i a nivell teatral (gèneres, estils, personatges,...). A banda del que ja ens diuen al fullet informatiu, el Lear és un dels classics més atractius que hi ha; però cal fer-lo molt bé per no caure en la repetició.

Gairebé dues hores i tres quarts d'obra sense interrupció que, a nosaltres, no se'ns van fer gens llargues. La versió del CDN manté el ritme molt bé. Nota alta per l'escenografia i diversa pels actors (Edmond i Lear, excel·lents; les filles de Lear, regulars; algun secundari, fora).

Al Rei Lear hi ha diversos temes interessants. Un dels que més m'agrada a mi és aquell de la naturalesa de les persones i de si és posible, i mereix l'esforç, el canvi. Si us he de dir la veritat, no acabo d'entendre si en aquesta obra hi ha cap conclusió al respecte. Pràcticament tots els personatges són blanc o negre, amb l'excepció de Lear i Gloucester (però aquest segon, només perquè és enganyat). De fet, sembla que tothom accepta bastant que és com és i poca cosa més s'hi pot fer.

Potser hauré d'anar canviant el títol del bloc (si torno a anar a teatre abans de tres mesos...).

6.6.08

Exàmens, llibres i Shrek

Ja he fet els dos exàmens. El primer, técnicas avanzadas de investigación social (part qualitativa) em va anar força bé, crec; el segon, sociología del conocimiento, més justet, però espero aprovar. Si tot va bé, d'aquí a tres setmanes ja seré un llicenciat en Sociologia més.

Tant si aprovo com si no, que és important però no ho és tot; m'he tret un bon pes del damunt. Ara em toca dedicar-me una mica més a la feina i molt a la descendència, perquè la seva mare pugui dedicar-se a preparar un altre combat universitari, finalment, per una plaça.

En veient que l'estiu s'aproxima i que necessito tornar a llegir, m'he fet una llista de possibles.

- "El port de les aromes", de John Lanchester.
- "La plaça del diamant", de Mercè Rodoreda.
- "Estambul", d'Orhan Pamuk.
- "Tu rostro mañana" (trilogia), de Javier Marías.
- "Incerta Glòria", de Joan Sales.
- "Madame Bovary", de Gustav Flaubert.

Tinc a mitges el segon volum dels "Assaigs" de Michel de Montaigne i "Vida y destino", de Vasili Grossman.

Com que sé que no triomfaré en tots i cadscun d'ells i que em falten coses, s'admeten comentaris i suggeriments, tant sobre les lectures triades com sobre les que em recomanaríeu.

No sé pas si ja el tens "controlat", però aquest link és, especialment, per nimue: http://www.youtube.com/watch?v=0MHPrfF4R7k Espero que t'agradi.

1.6.08

Del got mig buit i mig ple

Em remeto, només de refiló, a un post de Xurri titulat "No me rayes", on l'autora del bloc descriu brillantment algunes coses de la condició humana.

La meva compi em recomana el llibre que acaba de llegir de David Trueba, "Saber perder". Als agraiments, Trueba esmenta una màxima que, diu, s'esforça a seguir. En italià, diu: "non piangere, coglione, ridi e vai...". La traducció al català que n'he fet, potser completament equivocada, diu: "no et planyis, collons, riu i per avall...". No sé si algú amb uns mínims coneixements d'italià em verificarà l'encert de la traducció. Independentment de la seva exactitud, quan veig el got mig ple, és una frase que resum prou bé una meva cosmovisió.

Paral·lelament, veig per enèssima vegada amb l'hereu de casa, el primer Shrek. No reconec qui és l'intèrpret del fragment de la versió de l'Hallelujah del Cohen que hi surt, però reflecteix també molt bé un altre meu estat d'ànim que més aviat coincideix amb l'apreciació del got mig buit. Us en deixo un enllaç youtube per qui vulgui escoltar-ne la versió de Buckley que m'agrada: http://www.youtube.com/watch?v=6Nppm-hKQxw&feature=related.

De vegades yin, de vegades yang, suposo.

31.5.08

De l'Agència Tributària i de metges

Aquesta setmana i després d'intentar-ho diverses vegades, he parlat fins a tres cops amb personal d'atenció telefònica de l'Agència Tributària. El primer cop vais aconseguir fer unes rectificacions al meu esborrany, però em faltava el número del compte corrent des d'on volia pagar el que em toca pagar. El segon cop, no els funcionacen bé els ordinadors. A la tercera va la vençuda i ahir divendres vaig aconseguir "entregar" la meva declaració de renda.

Totes tres vegades vaig sol·licitar que m'atenguéssin en català i cap de les tres vegades ho he aconseguit. Em consta que a d'altres persones del meu entorn els ha passat el mateix i que, com jo, han decidit tirar pel dret, perquè per un cop que aconsegueixes que t'agafin el telèfon....

Resumint, ja sé que a nivell econòmic l'idioma no deu ser allò més important, però si el servei no el poden donar en català, potser no cal que en facin propaganda.

I els metges. Dijous vam portar a "revisió" la progènie d'aquesta casa. L'hereu contnua estable en el seu creixement. N'hi ha tants de la seva edat més alts i que pesen més que ell. com de baixos i més lleugers. Aquest no el veiem precisament com el més desenvolupat de la seva classe, pero no ens preocupa gaire. Les bones notícies es refereixen a la pubilla de casa, que comença redreçar pes i alçada i es va aproximant lentament cap a les mitjanes corresponents (és que estava força per sota del que toca...).

L'altra visita medica d'aquell mateix dijous al matí no té res a veure amb la meva família, però em vaig alegrar molt de saber, ja t'ho vaig dir, que tot va bé.

Continuo estudiant per l'exàmen del proper diemcres, que podria ser l'últim.

25.5.08

Patum remullada

Divendres al migdia vaig recollir progènie i compi i cap al Berguedà sense perdre temps.

Quan arribàvem a plaça sonaven els "turcs i cavallets". Vam veure el ball de l'àliga, els nans (els nous i els vells) i el ball de gegants. Entremig va fer un bon xàfec i vam quedar força remulladets, però vam aguantar.

Vam aguantar fins que la meva descendència i jo ens vam estrenar en un salt de plens.

El grandolàs de quatre anys, el seu tiet i la seva mare berguedans, ho van seguir, tot plegat, des de la plaça. La nostre petita, jo mateix i l'àvia de la menuda, ho vam seguir una mica més apartats, de les escales estant.

Acabat el salt de plens, una mica bastant xops, vam retirar-nos cap a casa pensant que diumenge ja faríem Patum de lluiment.

Dissabte al matí, quan vam acosenguir posar-nos en marxa, vam anar un tomb. Vam anar cap a Casserres, des d'on el "gps" privilegiat que és la meva compi, pensava anar fins a Prats de Lluçanès. Hi vam anar, però fent un fotiment de quilòmetres i no per massa bones carreteres, mentre plovia que Déu n'hi dó.

Això sí, la visita ser reeixida; no només pels paisatges que vam veure, sinó per l'embotit que en vam treure. Si mai passeu o us deixeu caure per Prats, pareu a la plaça del poble i compreu alguns embotits a Cal Janet. Són excel·lents.

A la tarda vam fer una altra mena de Patum. Heu estat mai al "Vall" de Berga, passeig de la Indústria, quan hi monten la Fira? Nosaltres no som massa de fires, però als petits els va agradar i, finalment, van fer unes quantes voltes en un cotxe de bombers, un autobos escolar i un caminó. La petita s'estrenava. I el gran, en va sortir una abella Maia amb la qui compatreix llit ara mateix.

No vam esperar fins al començament del pasacarrers de dissabte al vespre perquè anàvem una mica justos de forces.

Diumenge però, desil·lusió. Ha plogut tot el matí i d'una manera força intensa i, enlloc de pujar fins a Berga, hem arreplegat els trastos i hem baixat cap a casa que hi tenim més "eines" per entretenir la quitxalla.

En fi, una Patum remullada...

23.5.08

En format breu

I passen coses...

Dimecres em vaig aturar en un bar de l'autposis i vaig esmorzar al costat d'una taula amb mitja dotzena de Mosos d'Esquadra. Entre ells (i elles), xerraven en català. Van entrar dos mossos més, motoristes ells. Un d'ells es va adreçar en castellà a un dels is primers Mossos i la resta de la conversa va ser en castellà. Ara potser quedaré retratat però, vaig tenir la sensació que van mal dades.

També dimecres vaig fer l'exàmen del segon parcial d'un assignatura que es diu "Técnicas avanzadas de Investigación Social". Crec que l'aprovaré. Em podria quedar només un exàmen per llicenciar-me. Per motius que no vénen gaire al cas, tinc una mica de vertígen.

Dimecres també va començar la Patum. Nosaltres hi pujarem demà al migdia. Si passeu per la plaça de Sant Pere, saludeu els dos grandolassos de casa.

Acabo. Ahir dijous va fer dos anys de la mort de la meva mare. Hi penso molt sovint, però des d'una perspectiva positiva diria jo (no sé com expressar-ho millor i tinc una mica de pressa).

19.5.08

Fragments

Ara fa dies que no transcrivia cap fragment d'una conversa entre els dos grandolassos (africa!) de casa.

Dos de molt breus.

Un servidor es feia càrrec de la mainada aquesta tarda-vespre que hi havia sessió de màster. Com que un és generós de mena i més aviat pactista, pregunta:

- I tu què vols sopar avui?

Resposta:

- Una mica de sopa de gallina matada...

He acabat fet una mena de plat combninat amb diverses rampoines i una mica de sopa de la gallina aquesta...

Segon fragment. El xiquet estava avui una mica més esvalotador que de costum i li ho he fet saber.

- Estàs esverat avui...

La resposta s'ha de llegir en clau exculpatòria (mai res és culpa seva...):

- És que la J. em posa boig...

En fi, què hi farem, és fill de son pare....

16.5.08

Un altre aniversari

Nou anys, ja! I la vida continua!

11.5.08

De roselles i despistats (confirmacions)

U. Confirmo que les roselles són aquí un any més (i nosaltres també, per veure-les).

Dos. Confirmo que no sóc l'únic una mica despistat. Divendres em vaig trobar un cargol absolutament despistat a la vorera a tocar de la feina, lluny de qualsevol verd.

5.5.08

Cap de setmana llarg

Dimecres al vespre em vaig quedar sol a casa. Vaig sopar una pizza i vaig dormir!!!

Dijous, vaig fer mil i una endreces i vaig aprofitar per estudiar una mica (em queden quinze dies pel primer exàmen i, el més calent, a l'aiguera...).

A la nit vaig sortir cap al Berguedà en missió humanitària. El grandolàs de casa volia tornar a dormir al seu llit (tenia motius, no dic res més).

Divendres al matí vam passejar per la nostra ciutat i vam fer una mica de parc (de sorra, vull dir).

Al migdia vam agafar els trastos i ens vam convidar a fer un cafè aquí (gràcies):



Després vam anar a la platja a jugar i, abans de tornar a casa, a conèixer els racons d'una coneguda embarcació.

Dissabte ens va costar llevar-nos i organitzar-nos. Amb els meus macarrònics anglès i francès, vaig baixar a BCN a buscar una familia quebecois (s'escriu així?) i, després de recollir la resta de la família (la meva, vull dir), vam anar a passar la journée a aquest altre lloc:

Diumenge no penseu ni per un moment que vam descansar. Al matí, vaig poder estudiar una horeta i mitja i a la tarda vaig sortir amb la descendència a passejar i ensorrar-nos en un altre parc.

Avui dilluns no cal que ho expliqui, oi?

P.S. Les fotos són de mòbil. Em vaig deixar la càmera a casa tots dos dies...

P.S. 2 I demà dimarts és l'aniversari del grandolàs de la casa. I ja en fa quatre...

P.S. 3. He trigat a dir-ho, però et tinc present.

1.5.08

Despistat

Gaudeixo, en principi, d'unes quantes hores de llibertat. Mentre em dedico als quefers domèstics (rentadorades i endreces diverses) i entre lectures d'estudi, escolto música una mica a la babalà. La Miranda de Nyman, l'Hysteria dels Muse i el Rèquiem de Brahms, per exemple. Ja es veu que no estic gaire concentrat.

23.4.08

Sant Jordi Boixaderas

Conversa entre el rei i Sant Jordi, després d'haver mort el drac.

- Us dono la meva filla i la meitat del meu regne - li va proposar el rei.
- Gràcies - va respondre el cavaller - moltes gràcies, però no puc pas acceptar el vostre generós oferiment. He de seguir el meu camí. He d'anar pel món a continuar ajudant els qui lluiten per la llibertat. Sigueu bons i estimeu-vos. Adéu!

Igualet, igualet que jo.

18.4.08

From Placebo's "Black Market Music"

I'm careful not to fall
I have to climb your wall
'Cause you're the one
Who makes me feel much taller than you are
I'm just a peeping tom
On my own for far too long
Problems with the booze
Nothing left to lose
--------------------
I'm weightless... I'm bare
I'm faithless... I'm scared
--------------------
The face that fills the hole
That stole my broken soul
The one that makes me seem to feel much taller than you are
I'm just a peeping tom
On my own for far too long
Troubles with the gear
Nothing left to fear
--------------------
I'm weightless... I'm bare
I'm faithless... I'm scared
I'm weightless... I'm bare
I'm faithless... I'm scared
--------------------
With every bet I lost
And every trick I tossed
You're still the one who makes me feel much taller than you are
I'm just a peeping tom
On my own for far too long
Problems with the booze
Nothing left to lose
--------------------
I'm weightless... I'm bare
I'm faithless... I'm scared
I'm weightless... I'm bare
I'm faithless... I'm scared
I'm weightless... I'm bare
I'm faithless... I'm scared
--------------------
I'm scared
I'm scared
I'm scared
I'm scared.
--------------------

14.4.08

Des de "Vida y destino", de V. Grossman

"!Qué triviales eran los pensamientos sobre las botas, sobre el perro abandonado, sobre la isba en un perqueño pueblo remoto, sobre el odio hacia un compañero que te ha arrebatado una chica...! Sin embargo, en aquello estaba la esencia.

Las agrupaciones humanas tienen un propósito principal: conquistar el derecho que todo el mundo tiene a ser diferente, a ser especial, a sentir, pensar y vivir cada uno a su manera.

Para conquistar ese derecho, defenderlo o ampliarlo, la gente se une. Y de ahí nace un prejuicio horrible pero poderoso: en aquella unión en nombre de la raza, de Dios, del Partido, del Estado se ve el sentido de la vida y no un medio. !No, no y no!. Es en el hombre, en su modesta singularidad, en su derecho a esa particularidad donde reside el único, verdadero y eterno significado de la lucha por la vida".

Més enllà de les visions més o menys hobbesianes o roussonianes que cadascú comparteixi o tingui sobre el viure en societat, m'interessa especialment la reflexió sobre l'essència i la ridícula singularitat humana.

12.4.08

Sobre el temps i les paraules

Crec que era dijous que vaig assistir a una reunió al Casal Pere Quart de Sabadell.

Hi vaig trobar un raconet agradable, gens sumptuós, que animava a iniciar una reflexió sobre el temps i les paraules.




Els textos, breus, de Joan Oliver, un sobre el temps i l'altre sobre les paraules i els llibres.











Independentment de la qualitat de les fotos, són de mòbil, qui vulgui, ja hi pot reflexionar.

P.S. Post tangencialment dedicat a Grigri, ella sap perquè.

9.4.08

Desconnexió

Treballo força a la vora de casa. Avui, des de que he pujat al cotxe i fins que he arribat a casa, a RAC 105 he pogut escoltar una cançó de Sabina de la que no recordo el títol, però sí la lletra "porque duele" (i aprofito per dir que el menú de cançons a la web de RAC 105 està equivocat) i el "Walking on sunshine" de Katrine and the waves.

Massa poc temps per canviar el xip. A la feina, per motius diversos, visc força estressat darrerament. Quan arribo a casa encara no he tingut temps de fer un "click" i aparcar l'adrenalina. I a casa, la petita, el grandolàs i la seva mare, que requereixen, cadascú a la seva manera, la meva atenció. Una atenció que em costa horrors de ben focalitzar.

El mateix em passa al bloc, i em sembla que no em passa a mi sol. Em costa trobar l'estona per posar-m'hi i, a més a més, em costa trobar "tema". Estic cansat. En fi, que això no és un avís de tancament del bloc, ni definitiu, ni temporal, però a partir d'ara m'eximeixo del compromís que tenia amb mi mateix de penjar un parell o tres de posts setmanasl. Fa temps que ja no hi arribo, però encara me'n culpo. A partir d'ara, una mica desconnexió, per organitzar-me!

31.3.08

From Shrek 2

...

- Escolta, no trobes que ja li has espatllat prou la vida?
- Només volia que fos molt feliç...

...

- Ja és hora que deixis de viure en contes de fades, Shrek. Ella és una princesa i tu, ets un ogre. Per moltes pocions que et prenguis, això no ho podràs canviar mai.
- Però..., jo l'estimo.
- Si de veritat l'estimes tant, sabràs renunciar a ella.

I comença una cançoneta de "Nick Cave and the bad seeds" que toca un melàncolic capità Garfi al piano.

Sort que això va passar fa molt i molt de temps en el país de lluny, lluny enllà...

27.3.08

sobre el zodíac

Em diu una K:

- ¿Y usted de que signo es?

- Sagitari

- Pues no pida milagros....

I em queda la cara una mica de tonto....

20.3.08

Incerta glòria

Ahir em va arribar a casa una comanda de llibres entre els quals hi ha "Incerta glòria" de Joan Sales.

Com faig sovint, sobretot quan els llibres han de posar-se a la cua, en vaig llegir la primera frase.

"La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malatissa."

Que bé! Com jo!

17.3.08

De vacances (i 2666-Rigola-Bolaño)

Bé, de vacances, més o menys, perquè arrossegar, segons com, o anar darrere, segons quan, la patuleia de casa tampoc és allò més relaxant del món. Però no se m'acudiria queixar-me.

Dissabte vam estar-nos a jugar i a comprar perquè al migdia vam tenir convidats (pare i mare d'una lluna, M, i un vailet encara més petit). A la tarda, més jocs.

Al vespre, la meva compi que algun dia serà wife, em va confirmar el permís per anar a teatre. Vaig anar a veure 2666, versió Rigola de l'obra de Roberto Bolaño. No havia avisat ningú, per no posar-me pesat, i perquè no em semblava prudent convidar ningú a veure una obra de teatre que dura cinc hores. I vaig triomfar. 2666 és l'obra monumental de Bolaño de la qual, un servidor, se n'havia fet la meitat un temps enrere. Va coincidir que passava una època on em costava concentrar-me especialment en textos extensos. Tenia jo la falera de buscar massa coses en els textos i no deixava que aquests em parléssin, al seu ritme, per ells mateixos. A més a més, influenciable com sóc, la meva aproximació a 2666 va coincidir amb la lectura d'un text crític sobre la literatura actual on, no recordo qui, es carregava els textos llargs acusant-los "d'escriure per escriure, per omplir pàgines, sense tenir res a dir" (les cometes són una aproximació).

Lluny en el temps de tot això, vaig anar al teatre a veure 2666 perquè és un Rigola i, encara que un servidor no és fervent admirador del seu estil, que és molt marcat, el valoro positivament. Doncs vaig fer curt. Els dos primers actes (o potser n'hauríem de dir parts, perquè és com Bolaño ho va deixxar escrit) em van sorprendre agradablement, d'una banda, perquè no recordava el text i, de l'altra, perquè no tenien gaire a veure amb el Rigola modus operandi que jo més identificava. El tercer ja va ser més com me l'esperava, però escenogràficament molt ben trobat. El quart, després d'un entrecate on vam picar una mica de menjar mexicà, ja us imaginareu el perquè, i de predre'ns una Coronitas, crec que va ser el plat fort de la nit. L'escena on es repassa amb llista el nom d'un número desorbitat de dones assessinades a l'estat mexicà de Sonora, precedit d'una explosió d'acudits misògins, però tan corrents, el crits d'una de les assessinades i l'estesa d'un número imprtant de creus a l'escenari, va congelar l'esperit de més d'un dels assistents. Llàstima potser del cinqué i últim acte, potser una mica un contrapunt. Jo crec que fins aquí l'espectacle anava creixent i, en canvi, el final és més fred. Crec que Bolaño no va deixar tanacda la novel·la de la seva vida, però això no crec que hi tingui molt a veure.

Quan va acabar l'obra, la sala que no era ni molt menys plena, va aplaudir de debó els actors i les actrius que van sortir a escena a saludar fins a quatre vegades. A mi em va saber greu no haver-ho compartit amb cap ningú més.

Quan vaig arribar a casa, les tres personetes amb qui cohabito, compartien el llit d'enamorats. Jo vaig anar a dormir a un altre llit més petit, però ja em convenia, que la nit abans havia estat llarga i difícil. A quarts de sis de la matinada em vaig fer càrrec de la petita, però encara vam continuar dormint a estones fins a les vuit.

Diumenge al matí vam dedicar-nos, bàsicament, a comprar floretes i plantar-les a la terassa que ja ve la primavera. En trobareu una mostra al flickr.

Diumenge a la tarda jocs al parc amb N, una sol, com el nostre grandolàs, la seva mare i una germaneta de cotxet.

Aquest dilluns al matí anàvem a passar un matinet de jocs de platja a BCN, però hi havia unes retencions brutals a l'autopista i hem decidit fer canvi de plans. Hem enfilat cap al Maresme però per l'interior. Hem menjat coca de forn, hem saludat un part important dels meus progenitors, hem jugat a la platja i ens hem mullat els peus. També n'he deixat una mostra al flickr.

La tarda ha estat més trauquila. Comprada de productes ecològics diversos, parc infantil, banyeres, sopar (amb DVD, ho reconec) i a dormir.

Demà més.