28.10.06

Ferrater 2007

Com que no sóc capaç de penjar un pdf a blogger (potser no es pot fer) comento i facilito el fil d'Ariadna per aribar a les bases completes del sisè premi de poesia de Sant Cugat 2007 a la memòria de Gabriel Ferrater.

www.santcugat.cat - gaudeix - premis i concursos

En destaco tres coses. Una. Que està ben dotat econòmicament (7.250 EUR). Dues. Que hi ha temps per presentar l'obra fins el 28 de febrer de 2007. I tres. Que les bases evolucionen amb el temps. Si aquest any, algú, vol utilitzar fragments d'altres autors, per exemple de Litus, ho ha de citar específicament (punt tercer de les bases).

Els primers anys, el premi va anar a parar a mans de persones bastant desconegudes. Fa un parell d'anys, ja no tant. I l'any passat, tinc la sensació que es va intentar assegurar el tret. No és motiu per a desanimar ningú. Al contrari, penso que algun/a de vosaltres, reuneix els "requisits".

Hi hagi sort si decidiu presentar-vos-hi.

Aaaahhhhh, i visca Irlanda!

25.10.06

Diversitat cultural

Si fos una mica més espavilat, ara penjaria aquest post (amb els retocs oportuns) a la tertúlia, però encara no he demanat el permís i la informació procedimental pertinents (ho faré més tard, si no m'adormo abans).

Per què m'agradaria penjar-ho allà? Bàsicament, a part de perquè em cauen bé els bloggers que hi escriuen (us estic fent la pilota?), perquè m'agradaria rebre algun comentaris sobre el tema que exposaré a continuació i amb la possibilitat de comentar extensivament.

La base és un cas real. Un servidor va ser pare abans d'ahir. Com que la mare i el pare de la criatura creuen (fixeu-vos que dic "creuen") en l'Estat del Benestar, les polítiques de redistribució (sí, ja sé que hauríem d'arribar a no haver de redistribuir res...), la reducció de les desigualtats d'ordre social, etc., etc., etc., creiem i utilitzem l'Educació i la Sanitat públiques. És una opció. Segurament potser no som excessivament esquerranosos i radicals, però...

En fi, que a l'hospital on hem tingut la nena (cap queixa del personal i del tracte rebut en general, que consti) les habitacions per a les mares són dobles. I la meva compi està compartint habitació amb una senyora originària Nigèria. Fins aquí, evidentment, cap problema.

El problema apareix quan els costums i funcionaments d'aquesta senyora, amigues i parentes no lliga massa amb els nostres. Per exemple, quan en una habitació que és prou gran, hi entren cinc senyores més amb les seves cinc respectives criatures i xerren en un tó de veu força elevat. O quan la senyora que acaba de parir, pica al seu fill que deu tenir uns tres anyets amb una certa contundència perquè fa soroll (el nen va estar ahir nou hores a l'habitació, ja em direu què ha de fer). O quan la meva compi va haver d'esperar una bona estona per anar al lavabo de l'habitació perquè les vistes l'utilitzàven (quan hi ha un cartellet quje diu que només poden utilitzar aquell lavabo les "residentes" a l'habitació...).

Bé, suposo que és un cas com tants d'altres de petit xoc cultural i aquesta és la posició que hem intentat prendre, tot i que, com que les infermeres no ho van fer, ni quan els ho vam demanar, va arribar el moment que la meva compi va haver de dir un parell de coses amb un cert convenciment, en castellà i anglès (i ha funcionat).

La meva reflexió no és només: què hem de fer, en general? Avui ha vingut una companya de la feina a veure'ns i ens ha deixat molt clara la seva visió: aquí, que s'adaptin! De fet, aprofitant que el proper any marxen de la ciutat on viuen, ens ha dit que ja ha matriculat la seva nena a l'escola d'aquest nou poble i que n'estava molt contenta perquè la seva nena era l'única que parlava català a la classe...

M'agradaria escoltar/llegir les vostres opinions.

Vaig a preguntar si em volen a la tertúlia i que me n'expliquin normes.

23.10.06

Cèlia

Ahir al vespre, la compi es va posar de part i només cinc hores més tard, cap allà les 0.45 h d'aquesta nit, neixia la Cèlia.

Aquest matí volia escriure un post que em va suggerir la conversa de després de la Nit de Poesia a Sant Cugat i algun altre tema que tenia pendent, però em penso que s'entén que ho deixi per un altre dia.

Cèlia pesa 3.300 kg i, tant la seva mare com ella, estan bé.

Un altre dia torno a les cabàles. Avui no.

15.10.06

Contra la insignificança

Un post de pere de fa uns dies em va portar al cap, una altra vegada, un debat que hauria de tenir superat (quan s'arriba a unes edats, crec que és fàcil tenir la sensació d'haver d'haver (!) superat unes etapes...).

pere acabava citant els (i les) imparables. No hi tinc res a veure, que consti, tot i que en conec un. Mig en broma, mig en serio, vaig deixar escrit un comentari on copiava l'inici de la proclama d'aquest col·lectiu, "Contra la insignificança".

Tot i que poèticament parlant no em diu gaire res, la proclama em va de perles per "contestar" un comentari que klaralluna feia fa uns dies a un post de mar. Consti també, perquè després hi ha qui em malentén, que la resposta no és "contra" klaralluna ni contra ningú en particular.

Passa només que em rebela la idea que els humans som poc originals, que les històries d'amor són quatre i la resta variacions, que tots plegats som ben poca cosa, etc. L'argument no és només de klaralluna (i consti que el respecto i fins i tot el puc arribar a compartir en el marc del que ella explicava). A mi em dol.

Ara em podria perdre per múltiples viaranys pseudointel·lectuals (que sí els mestres de la sospita, que si la fenomenologia, etc.). M'ho estavio (us ho estalvio) perquè ja vaig amb el sac ben ple de vanitat i més aviat m'és sobrera.

Per tant, faig meu el crit inical del manifest: contra la insignificància! Per més que m'assembli a la resta dels humans, i tampoc em desagrada la idea (un altre dia explicaré perquè), estic convençut que el que em passa a mi i al meu voltant, no és insignificant!

Ho deixo aquí. Crec que klaralluna també signaria la meva declaració.

14.10.06

Endevinalla


Avui ho poso fàcil. On hem passat el dia, avui dissabte, el petit, la seua mare embarassadíssima i un servidor?


11.10.06

El petit té tos

Aquesta nit dormiré poc.

El petit indi té una bona tosseta. Feia massa dies que anava a l'escola i tornava sa i estalvi.

M'he estirat amb ell una estona i se m'ha enganxat com un koala.

Me l'estimo tant!

És de les poques coses que ara mateix sento amb nitidesa.

La resta... (quina resta, em deia Arare fa uns dies?).

PS Els qui no ho hagueu fet ja, passeu per casa de gri-gri

8.10.06

Cendres volades

Ara fa uns dies que vaig acabar el llibre de John Berendt, "La ciudad de los ángeles caídos", i vaig fer-ne el comentari pertinent. Mentrestant, a la meva llibreria preferida (ja veurem quan dura aquesta preferència), enlloc de trobar-me i portar-me el llibre que havia demanat a mitjans d'agost, anaven venent llibres de text.

Per fi, dimecres o dijous de la setmana passada vaig tornar a passar-hi a remenar llibres i em van avisar que ja tenien el poemari de Júlia Zabala, "Cendre Volades", que els havia demanat. En sortir de la llibreria em vaig entaular a la terrassa de bar de davant, em vaig demanar una cervesa i em vaig fer la primera part del llibre. A la nit, a casa, vaig atacar la segona part.

Cendres volades és un relat d'experiència, crec. Ens parla de moltes coses (l'autora ja decidirà si m'equivoco o no). Una de les constants és l'exili, però també em remet a l'amor, la maternitat o la responsabilitat, la solidaritat, el desert, la companyonia... A nivell tècnic, Júlia utilitza diverses formes lliures que van des dels versos llargots fins a la prosa poètica.

A l'hora de situar "l'acció" he tingut les meves dificultats. Els noms em suggereixen ràpidament el món àrab, però després m'ha costat especificar més. Potser el Sàhara? Palestina? Argèlia? Suposo que l'espai físic deu ser molt concret i deu tenir molta importància per a l'autora, però els sentiments que trobem al poemari, crec que són molt més universals.

Sempre m'agrada triar un vers. Aquest cop m'ha estat realment difícil. Crec que s'entenen molt millor i són molt més suggerents en el context global de l'obra. Però m'he acabat decidint per: "No moriré a l'ombra de casa teua". Enteneu-hi el que vulgueu, evidentment.

Com a resum, us diré que trobo que és una sort per a l'autora viure tan intensament i ser capaçde traduir-ho en textos. Per a nosaltres, la sort és que l'autora deicideixi compartir-los amb nosaltres. M'ha agradat molt.