Si fos una mica més espavilat, ara penjaria aquest post (amb els retocs oportuns) a la tertúlia, però encara no he demanat el permís i la informació procedimental pertinents (ho faré més tard, si no m'adormo abans).
Per què m'agradaria penjar-ho allà? Bàsicament, a part de perquè em cauen bé els bloggers que hi escriuen (us estic fent la pilota?), perquè m'agradaria rebre algun comentaris sobre el tema que exposaré a continuació i amb la possibilitat de comentar extensivament.
La base és un cas real. Un servidor va ser pare abans d'ahir. Com que la mare i el pare de la criatura creuen (fixeu-vos que dic "creuen") en l'Estat del Benestar, les polítiques de redistribució (sí, ja sé que hauríem d'arribar a no haver de redistribuir res...), la reducció de les desigualtats d'ordre social, etc., etc., etc., creiem i utilitzem l'Educació i la Sanitat públiques. És una opció. Segurament potser no som excessivament esquerranosos i radicals, però...
En fi, que a l'hospital on hem tingut la nena (cap queixa del personal i del tracte rebut en general, que consti) les habitacions per a les mares són dobles. I la meva compi està compartint habitació amb una senyora originària Nigèria. Fins aquí, evidentment, cap problema.
El problema apareix quan els costums i funcionaments d'aquesta senyora, amigues i parentes no lliga massa amb els nostres. Per exemple, quan en una habitació que és prou gran, hi entren cinc senyores més amb les seves cinc respectives criatures i xerren en un tó de veu força elevat. O quan la senyora que acaba de parir, pica al seu fill que deu tenir uns tres anyets amb una certa contundència perquè fa soroll (el nen va estar ahir nou hores a l'habitació, ja em direu què ha de fer). O quan la meva compi va haver d'esperar una bona estona per anar al lavabo de l'habitació perquè les vistes l'utilitzàven (quan hi ha un cartellet quje diu que només poden utilitzar aquell lavabo les "residentes" a l'habitació...).
Bé, suposo que és un cas com tants d'altres de petit xoc cultural i aquesta és la posició que hem intentat prendre, tot i que, com que les infermeres no ho van fer, ni quan els ho vam demanar, va arribar el moment que la meva compi va haver de dir un parell de coses amb un cert convenciment, en castellà i anglès (i ha funcionat).
La meva reflexió no és només: què hem de fer, en general? Avui ha vingut una companya de la feina a veure'ns i ens ha deixat molt clara la seva visió: aquí, que s'adaptin! De fet, aprofitant que el proper any marxen de la ciutat on viuen, ens ha dit que ja ha matriculat la seva nena a l'escola d'aquest nou poble i que n'estava molt contenta perquè la seva nena era l'única que parlava català a la classe...
M'agradaria escoltar/llegir les vostres opinions.
Vaig a preguntar si em volen a la tertúlia i que me n'expliquin normes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Caram, quin compromís encetar la tanda de comentaris...!!
Jo crec que aquí hi ha dos nivells de discussió.
Per un costat està el de si volem/creiem que els immigrants han d'adoptar la nostra manera de viure i costums. Sobre aquest punt la meva opinió és que no. Que no cal.
Això de que pegués el nen de 3 anyets és una cosa que ens pot semblar una bojeria. Però potser tampoc cal atribuir la reacció al fet de que siguin d'un altre país. Jo he vist fer coses semblants a mares/pares nacionals (per dir-ho d'alguna manera). O també pares que potser no peguen però sí insulten als seus fills. Que no sé què és pitjor...
Però l'altre nivell, i el que per mi és més important, és que entre les persones, independentment de raça, llengua, origen, etc.. hi hauria d'haver respecte. I aquí és on falla l'assumpte. Amb educació i respecte viuriem tots bastant més bé. No trobes??
El gran problema és que la falta de respecte és un problema "transnacional" o "transracial" (si se'm permet treure'm el mot de la butxaca!), no atén ni tan sols a la classe social ni a la religió ni a l'afiliació política. Depèn de cada persona.
Quan ens toca relacionar-nos amb els nostres semblants no saps mai què et trobaràs. Estem acostumats a uns tarannàs i actituds dins el nostre entorn que són similars als nostres. Però quan fugim del nostres cercle d'amistats/familiar, hi ha de tot i força! Et pot tocar de tot.
Bé, no sé si he dit tot el que volia dir o si ho he fet de manera clara... estic encara mig adormida i sense esmorzar res.. I les neurones em treballen a baix rendiment!!
Hola Albert,
Et puc contar que aquest sistema familiar tan intens també lel tenen els turcs. En aquest cas, quan visiten algun familiar a l'hospital no tenen cap consideració respecte el malalt o pacient que pot compartir l'habitació perquè el seu món social careix d'aquesta connexió de sensibilitat per l'individuo. Per a elles el clan familiar ho és tot, i aquest va més enllà del pare-mar-fills.
Tanmateix, depèn en aquest cas de vosaltres i encara més de les normes establertes per l'hospital o la clínica. Jo sé que aquí no ho deixen fer, a no ser que la persona companya d'habitació n'estigui d'acord.
Jo, particularment em queixaria i de forma masiva simplement perquè seran els "únics" dies en els quals la teva companya podrà descansar abans de tornar a casa.
Per una altra banda, us vull felicitar i me n'alegro que tot hagi anat molt bé. Teniu la parelleta com jo, i si us passa com a mi, pobret nen.... elles són molt determinants! ;-)
Permeteu-me que em reiteri una mica, però repeteixo que no és exclusiu ni de turcs ni de nigerians. Quan el meu pare va estar ingressat va tenir uns acompanyants autòctons, i de la mateixa població, que es comportaven de la mateixa manera que descriviu.
I també conec el cas d'un amic nostre que, acabat d'operar d'un tumor cerebral va anar a espetegar a una habitació amb company també autòcton, amb família d'aquella que es presenten en massa (mai menys de 5), i que s'estan a l'habitació fent festa fins a altes hores de la matinada.
Jo també crec en l'Estat del Benestar, però em pago una mútua privada en part per evitar situacions surrealistes d'aquest tipus. Un luxe per la nostra economia familiar, que no ens deixa gaudir de moltes altres coses. Però que ara per ara pago gustosament...
No volia entrar en detalls socio-ètnics; tanmateix és el que he observat. Possiblement es tracta al cap i a la fi de la pròpia definició de família que cada "família" té i per extensión també la relevància o magnitud de l'esdeveniment.
És cert que en altres actes festius familiars si no es convida fins al "cosí-cosí-tercer" -en molts dels casos desconegut- hi pot haver una crisi familiar, tot i perquè les "aliances" existeixen des de temps anteriors.
És el que dic jo, de vegades la família és un "accident"....
Hola enhorabona!!!!!!!!!!!!!
En quant al tema que planteges, si el company d'habitació molesta (i solen molestar) queixa't. Ja sigui nigerià, andalús o de gràcia. Jo també per desgràcia he estat moltes hores a l'hospital d'acompanyant i m'he fet un fart de demanar que apaguèssin mòbils, que parlessin en veu baixa, que respectessin horaris i número de visites, etc a gent d'aquí i d'allà.
Jo crec que el tema és aquest, si fan coses que molesten se'ls ha de dir sense por a que ens diguin racistes (que ens ho diran) però s'ha de dir tant als de fora com als d'aquí.
Una abraçada!
Seria tan llarg (ja em coneixes) que no m'atreveixo a dir res a través de la virtualitat del comentari al bloc. Potser n'haurem de parlar a la tertúlia ... si som agosarats. Ja has vist les bases? No? Doncs és que encara no les hem concretat.
Benvingut quan vulguis, i tant!
Serem imparables, o no, quina importància té?
Grigri, opino, crec, una mica com tu. Altra cosa és la pràctica. I tens/teniu raó, el post parlava d'un cas concret, perquè és el que m'ha tocat ara amteix, però tinc antecedents "nacionals" (i que s'entenguin els "nacionals" com cadascú vulgui o pugui). Tot i que respecto la vostra decisió, a mi em costa renunciar a un servei comú.
Ars, gràcies per l'enhorabona. El nostre xiquet va arreglat. La seua geramana ja ha començat amb un 10/10, al primer test de la seva vida. Per cert, si t'expliqués jo de la meva família... (per cert, n'hi ha una que, especialemnt, no s'adapta gens bé al canvi).
Benvinguda, Abogada, i gràcies per l'enhorabona. Sí, ja sé que és una qüestió de concrets i de fer-ho saber; però fins on s'ha de ser "tolerant", independentment de l'orígen de la molèstia? És que jo (o la meva compi) potser tenim la pell molt fina.
pere, ja saps que la mida dels teus posts i/o comentaris no em molesten, ans al contrari. Jo, encantat de la vida que m'hi vulgueu a la tertúlia, és només que no sé què he de fer per poder-hi escriure i, ja que ho dius, quines regles, de funcionament vull dir, us marqueu. Per cert, no he fet el meme perquè ningú m'ho ha demanat directament i, en qalsevol cas, em sembla que em passaria com crec que et passa a tu (molts dubtes sobre les preguntes, poca musicografia disponible,...). De totes maneres, jo hagués fet servir Raimon (la meva segona opció seria Paco Ibáñez, goita).
hola albert, tertulià de pro i proper ídem :)
tema delicat el que comentes, ja se sap que a casa nostra impera la correcció política, cosa que s'acostuma a confondre amb la permissivitat i el respecte i aquí ja s'embolica tot...
el conficte és resultat de la barreja entre grup/individu i entre conceptes diversos sobre la intimitat, i resoldre'l o dir qui te la raó em sembla injust. només estic d'acord amb la queixa si hi ha res que molesta o que cal reivindicar. si un malalt o partera o qui sigui no pot descansar a l'hospital, això cal denunciar-ho i se li ha de posar remei (coi!)
ai, que maco queda tot així a distància... me n'alegro de que la teva compi hagi actuat i hagi vist resultats.
el terme adaptació em causa angoixa, no sé perquè...
Mira, Albert, a mi des d'un dia que a l'Ajuntament li vaig dir a un negre que per què es colava quan davant seu hi havia una cua d'aquí t'espero, i em va respondre "es que yo soy un negro que tengo mucha prisa" i jo li vaig dir "y yo soy una blanca que también tiene prisa y además estaba antes que tú" em diuen racista. NINGÚ v fer ni moviment. TOTHOM el va deixar passar. EL FUNCIONARI el va colar. I JO vaig quedar com una impresentable. I ELL és el que es va colar.
I TOTS li van consentir. En nom de LA CORRECCIÓ POLÍTICA!!!
En fi... doncs si és això, jo sóc racista i per molts anys!
Hanna, comparteixo el teu anàlisi, però també comparteixos que davant de la situació concreta, és difícil d'actuar. El terme adaptació és perillòs, ja ho saps (a pocs metres de l'assimiliació, etc.).
Arare, no ho acabo de tenir clar del tot, però és com si hi hagués un xoc entre drets individuals i col·lectius, encara que "col·lectius" tampoc és la paraula. T'enentenc perquè és una mica el que ens va pssar a nosaltres, encara que la nostra senyora va respondre més adeuqadament (segons els nostres cànnons culturals...).
Publica un comentari a l'entrada