21.12.11

Reflexions


Intento reflexionar sobre diverses coses amb la canalla que corre per casa esperant l'ordre de passar al llit..

I no me'n surto gaire, no cal dir-ho.

Després d'uns dies de desconnexió (el controlador de la pantalla s'havia sublevat i he acabat canviant la targeta gràfica), intento recuperar un cert ordre (i no puc).

Divago sobre Orestes i Electra (que s'ha de fer amb una mare que ha matat un pare que, segurament s'ho mereix), penso en la representació ministerial del col·lectiu de sociòlegs nacional (i respiro lentament i en profunditat), reviso les notes que he deixat al m`bil en les darreres setmanes ("necesidad de adscripción identitaria, Cultras 434, pàg 8, traçabilitat, etc., i no en trec aigua clara), penso en l'absurditat de la meva feina, com a mínim, en determinats moments (i recordo al poeta "vosaltres no sabeu que és carregar epxedients a l'Administració...").

Ja es veu que no tinc el dia, però pensava que era bo deixar un apunt aquí, niq ue sigui perquè d'aquí a un any, recordi per on passava (és una mica una broma de mal gust).    

8.12.11

Passen coses diferents

Amb la mitja taronja a ultramar per uns dies i la descendència a casa d'uns seus cosins, les coses es veuen diferents.

Concreto.

Deixo la progènie a casa dels seus cosins i vagarejo, en cotxe i sense cap mena de pressa, per Barcelona. Admiro la Sagrada Família il·luminada, el Passeig de Sant Joan, el TNC i l'Auditori, els contrastos de les llums dels cotxes i els semàfors de l'Av. Meridiana,...  Escolto el CD històric de Nawja Nimri i Carlos Jean que repeteix "I like to feel those roses on my skin...". Tinc la sensació de conduir i estar enregistrant una pel·lícula alhora.

Quan arribo a casa, surto a sopar al Viena perquè he aprofitat per quedar i avançar en la definició del nou blog de l'AMPA de l'escola de la nostra descendècnia. Tot i que l'especialista en blogs no es presenta a la cita/reunió/spoar, avanço en el disseny de continguts. I escolto, sense voler, la conversa de la taula del costat, on una mare educa els seus dos descendents, preadolescents, en la necessitat d'assegurar-se que la porta de l'ascensor queda ben tancada perquè hi ha veïns, gent d'edat avançada, que el necessiten. Em fa gràcia aquesta mena d'educació familiar-trasnmissió de valors, a la que jo encara no he arribat. 

I tanco aquest petit "bucle" recordant que jo també m'he hagut d'assegurar que havia deixat la porta de l'ascensor tancada a casa dels nebots. No sé si per una qüestió d''educació, responsabilitat o culpa.

6.12.11

No era ben bé wabi-sabi

Un parell de posts abans d'aquest, als comentaris, nimue m'introduia en el concepte del wabi-sabi, com una possibilitat per explicar-se, positivament, el meu post.

No hi he aprofundit massa (vull dir que no he passat de la Viquipèdia) però em sembla que, tot i que alguna cosa hi pot tenir a veure, no és ben bé això.

L'exemple és d'avui mateix. Una mica per sorpresa he dinat amb una amiga a qui, tot i mantenir el contacte per mail i algun cop per telèfon, fa gairebé mig any que no veia.

L'entrada no podia ser més optimista. De camí, a la ràdio del cotxe, han posat una cançó dels Amics de les Arts que diu, literalment, "Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha".

I sí i no. No hem fet un shawarma, naturalment, però com jo ja sabia, he reconfirmat que m'agrada estar amb ella, fins i tot em poso una mica nervioset abans. Però jo també sabia que les seves "imperfeccions", em distreurien. I no és que les hi busqui, és que me les passa per la cara, per dir-ho d'alguna manera.

Avui, potser perquè feia tant de temps que no ens veiem, perquè s'aproxima Nadal o perquè ens anem fent grans, m'ha semblat que es suavitzava una mica en algun moment.

En fi, que per no allargar-ho més, potser el wabi-sabi no explica prou bé aquest mena d'estat contradictori que em suggereix la Humanitat, en general, i un munt de persones, en particular.

Ara, que tots sabem que això no em passa només a mi, precisament. 

30.11.11

Confiteor

Confesso que sóc dels que, d'una banda, ens deixem portar per les corrents i, quan se n'ha parlat força, jo també m'hi apunto. D'altra banda, confesso que, a aquestes alçades, agafar-me un llibre de mil pàgines, em feia una certa mandra.

Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.

Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.

Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.

Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.

Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.

Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.

Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi. 

Parlo de  "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.

Confiteor. Mea culpa.
  

19.11.11

De bipolaritats

Costa, segons com, això de reprendre un blog, encara que sigui amb un compromís mínim, com el meu; però això sí, tenir-lo en funcionament també m'ajuda a veure determinades coses d'una manera, diguem-ne, més "literària".

La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.

Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.

Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.

Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.

Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.

Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.

A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.

Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta. 
       

12.11.11

Lleugereses

Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.

Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.

Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".

Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?

Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
  

7.11.11

Egotista, Bernat Metge, Aurea Dicta i parabellum

En les darreres dues setmanes he tingut a la punta dels dits un parell de posts per animar una mica aquest blog abans no mori d'inanició; però resulta que quan tinc la idea, o la necessitat de comunciar, no he tingut el teclat a prop, o no he tingut temps per seure davant la pantalla.

Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).

Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.

Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.

I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.

Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).

Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".

La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.

Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?

8.9.11

Projecte M3

Aquest estiu, ja ho he explicat en el post anterior, he fet unes quantes lectures de poesia.

Una d'elles, la de Maria-Mercè Marçal, em va suggerir un petit i absurd projecte, que poso a la vostra disposició.

No hi busqueu gair res. El projecte no té cap altre objectiu que fer-me present els seus textos.

I potser a alguns o algunes de vosaltres. 

Trobareu el projecte aquí.

2.9.11

Lectures d'estiu

Aquest estiu, d'una forma una mica sorprenent per a mi mateix, les estones robades al meu quefer diari i dedicades a la lectura han estat, sobretot, dedicades a la poesia. Sense plantejar-m'ho gaire, he fet un breu recorregut per la poesia catalana (?) del segle XX. 

Vaig començar fort, barallant-me amb els "Quatre quartets" d'Elliot, en l'edició bilingüe de Proa (traducció d'Àlex Susanna). Ja es veu que la primera lectura no era gaire catalana, i sort de la traducció, perquè el meu anglès no és suficient per a una empresa d'aquesta magnitud, tot i que confesso que m'ha agradat força anar llegint els versos en anglès. Se suposa que és una de les obres poètiques més destacades del segle XX i no ho dubto, tot i que un servidor, excuseu les meves limitacions, no va entendre de la missa la meitat. 

Vaig continuar amb Salvat-Papasseït, que sempre em ve de gust, també per donar-me un descans. Vaig trobar-hi tot allò conegut i encara alguna nova perla. No m'interessen
especialment les seves formes, més o menys avantguardistes, però sí moltes d'altres coses.

Després vaig fer un salt mortal a Gil de Biedma i "Las personas del verbo". Ho vaig fer, en part, perquè el seu pròleg als "Quatre quartets" em va ajudar força a digerir el llibre, però també una mica per aquella mena de responsabilitat, de deute pendent, de disposar del llibre des de fa molt de temps, i no haver-m'hi posat. Els poemes de Biedma però, no són el meu punt fort, tot i que amb alguns coneixements sobre la seva vida personal, s'entenen i s'aprecien molt millor.

També vaig fer un repàs de "Les dones i els dies", de Ferrater i aquí, he de dir, no hi vaig trobar gaire res de nou. Suposo que no he estat prou de filis jo, però reconec que ha estat una relectura poc engrescadora.

Per anar tancant el segle, em vaig dedicar a repassar diversos poemaris de Maria-Mercè Marçal. I aquí sí, com sempre, cada relectura m'aporta novetats: fragments que recupero, imatges que se m'havien escapat, sentiments a dojo.

Un últim apunt. Queda clar que d'aquestes cinc lectures, les meves preferides han estat les de JSP i MMM. Hi ha uns quants anys de diferència entre l'un i l'altra, sexes i gèneres antitètics, llenguatges diferents, etc., però sabeu que en un vers, JSP prén la lluna (rectifico) per muller? Jo ho vaig veure claríssim, n'hi ha més d'una de coincidència!  

Ei, a banda de les lectures de poesia, he continuat llegint el "Llibre del desassossec", de Pessoa, i els "Assaigs" de Montaigne, passo pel segon volúm, però la veritat és que només per vagarejar-hi. N'estic una mica cansat, tant de l'un, com de l'altre.  

I no explicaré gaire res de la resta de l'estiu perquè es pot resumir molt ràpidament: progènie, progènie i més progènie.

18.7.11

Expulsat

Aquest matí a primera hora, descobreixo el grandolàs de casa abraçat i fent-se carantonyes amb la seva mare al llit.

Li dic, al nano, que ja n'hi ha prou i que jo també en vull.

Ell contesta, tan tanquil, "tu quedaràs expulsat".

Au, nano, que t'envio de colònies!

8.7.11

Visita institucional


Ahir a la tarda vaig partcipar en una reunió de presentació, per dir-ho d'alguna manera, d'una associació de la que formo part, al Parlament de Catalunya.

Era el primer cop, que jo recordi, que entrava al tan nostrat Parlament.

L'apunt que deixo aquí no té res aveure amb els continguts de la reunió, la valoració que em va mereixer la reunió o el nostre amfitrió.

Us seré clar. Em va sorprendre, relativament és clar, la vestimenta del personal que circulava per allà dins.

Que ells vagin amb "traje i corbata", no m'acaba de sorprendre, i més perquè no tots ells anaven uniformats al 100%, però els vestidets d'elles, sí que em van sorprendre.

Que n'hagués vist algun, d'acord; però que hi hagués aquella coloraina, aquella uniformitat global en la diferència individual femenina, sí que em va sobtar.

La reflexió subsegüent va ser, potser, excessivament immediata i visceral: i vosaltres representeu la diversitat dels 7 milions de catalans i catalanes que diu que hi ha?

Sense comentaris.

4.7.11

Bremen

Revisava, un cop més, part de la literatura infantil que tenim a casa amb la descendència i vam anar a parar, un cop més, també, als "Músics de Bremen" i, especialment, a aquella frase que no sé si he esmentat alguna altre cop aquí mateix que diu: "Però, què en treuràs fer el ploricó? Vine amb nosaltres a Bremen!".

Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".

Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?

27.6.11

Darrere el vidre

Aquest migdia feia una lleugera sobretaula i llegia una mica de poesia.

Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.

Darrere el vidre

Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.

...

Feliu Formosa

No cal dir res més, oi?

Dues reflexions

Dues reflexions sobre la democràcia, un dia de bon matí de la setmana passada.

Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.

1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!

2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...

Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.

19.6.11

12è aniversari

No he pogut parar a rumiar-hi.

Ara fa un parell de dies vaig tornar a passar per una d'aquelles cites del calendari d'entre el mes d'abril i el mes de juny que han estat importants a la meva vida, però aquest cop ni tan sols he pogut dedicar una estona a pensar-hi.

La conclusió em sembla òbvia: endavant, i per avall, colloni.

De fet, ara que me n'adono, el temps que hi hauré dedicat és el que es triga en escriure i penjar aques ridícul post.    

8.6.11

D'alló del canvi

Avui, segons la meva agenda de paper, es veu que és Sant Heracli.

No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.

Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.

D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.

La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.

I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.

No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual. 

Vés-ho a entendre.

23.5.11

Reflexions improcedents... (no va de política, aviso)

Fa un parell o tres de dies que tinc aquest post a la punta dels dits, però no m'acaba(va) de prendre forma. Per tant, aviso ja d'entrada que, si no hi trobeu un fil conductor clar, un títol adient o unes conclusions com s'esperaria d'un post normal, estareu davant del resultat d'un post "precipitat".

La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).

Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.

I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.

A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).

L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera  part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil  de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament? 

Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo. 


P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona. 

14.5.11

Coses que no entenc

Parlo de blogger, només, quedi clar.

Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?

Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?

Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?

Per què no tot és una mica més fàcil?

D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.

23.4.11

Post número 400 d'aquest blog

Doncs sí. No estic gens organitzat mentalment per escriure res, però trobo que està bé fer-ho. Ja he arrribat als 400 posts en aquets blog i, si hi sumem els del primer blog i els d'alguns altres, crec que em dec anar apropant al miler de posts.

Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.

I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).

Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.

Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.

Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.

Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".

Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).


14.4.11

Qüestió de perspectiva

Fa uns quants dies que tornava a tenir el cuquet d'escriure alguna cosa al blog, però ara mateix, acabo de veure el sous de determinats responsables de bancs i caixes d'aquest país a no sé quin telenotícies, i m'he quedat entre indignat i amb cara de tonto. No sé gaire, a nivell personal, quina de les dues opcions és millor.

En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"

Està clar que em falta "perspectiva", oi?


6.3.11

Estereotips...

Imagina't que ets en un parc infantil a Sant Cugat del Vallès.

Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.

Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.

Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.

Imagina't de quin pal van.

Imagina't...


24.2.11

No es busca

Noia de 43 anys, alta i prima, guapa, morena i esportista; no busca, però sí que espera, creuar-se amb algun individu del sexe contrari que tingui interès per muntar alguna cosa en comú.

Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.


21.2.11

Malsons

La mestressa de casa va somniar, a la primera part de la nit, que tenia un càncer de pit, que li feien quimioteràpia, que estava feta pols. A la segona part, que la maltractaven a la feina, que ignoraven les seves aportacions, que li feien el buit.

Ell va somniar que l'Atlèthic de Bilbao havia empatat a dos el partit amb el Barça, amb un gol en el temps afegit.

Es tracta de malsons de gènere o no es pot generalitzar?

15.2.11

Tres lectures

Ara fa deu dies, més o menys, vaig assistir a la presentació a la llibreria Laie de Barcelona del darer poemari d'Anna Aguilar-Amat, "Càrrega de color".

Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.

Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.

El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.

I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.

Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.

Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.

El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.

Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.

Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.

De "Covava l'ou de la mort blanca".

"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."

L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.

Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.

El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".

Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.

El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.

Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.

3.2.11

La felicitat té forma d'U

Deixo la descendència a escola, pujo al cotxe, arrenco i poso la ràdio. Escolto una cançoneta enganxosa de no sé qui. Quan acaba la cançó, a traició, el locutor ens engega, com qui no vol la cosa, que s'ha descobert i comprovat científicament que la felicitat té forma d'U i que el punt d'inflexió s'estableix al voltant dels 46 anys.

Ara m'explico unes quantes coses.


19.1.11

D'uniformes

No em feu gaire cas perquè parlo sense coneixements específics, ni del què es diu, ni del món concret on s'hauria d'aplicar, però m'he fet una opinió molt ràpida sobre el tema i la vull compartir.

Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.

A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.

En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).

Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).

Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...

16.1.11

Una història avorrida

No. La meva intenció no és explicar-vos una hitòria avorrida, sinó fer una breu ressenya de la darrera novel·la que he llegit. Una novel·la, ja us ho avanço, curta, que m'hauria agradat que s'allargués una bona estona més.

Es tracta d'un Txèkhov (diuen a la contraportada que és el que dóna pas a la seva obra de maduresa), però que ningú s'espanti. Cap dificultat.

Es tracta "simplement" dels pensaments d'un home, metge, que s'està fent gran i intueix el final molt a prop.

El professor Nikolai Stepanòvitx va repassant amb cruesa les seves amistats, la ciència, les dones, la família; pe`ro sobretot, es va repassant a ell mateix i al seu caràcter.

Sense cap mena de pressa, el text flueix meravellosament. Qui sabés escriure com Txékhov!


6.1.11

Temps

No gaire res per escriure. Ni tan sols he refet la meva llista de bones intencions pels propers sis mesos. Temps? On és el temps? Qui se l'ha desat a la butxaca i no me n'ha deixat ni una engruna?