5.11.08

No, nosaltres no podem

Havia de ser aquest un post/comentari sobre el procés i el resultat de les eleccions americanes.

Havia pensat divagar una mica sobre les diferències entre el seu format electoral i el nostre, sobre la quantitat de diners esmerçats en la campanya i comentar d'on surten aquests diners, sobre fins a quin punt és possible o no traslladar els seus posicionaments polítics als nostres, sobre el marge de maniobra que té ara el guanyador, sobre la dificultat del repte que té ara per endavant Obama i sobre les expectatives que ha creat, etc.

Pensava acabar comparant-ho una mica amb el que tenim per aquí, amb la poca trempera, per dir-ho d'alguna manera, que genera el nostre món polític, amb la incapacitat de decissió (política, econòmica i d'altres menes) que patim (o gaudim) els catalans i les catalanes, etc.

Tot això ho anava pensant ahir a la nit i de matinada mentre seguia els programes televisius informatius sobre l'esdeveniment i aquest mateix matí a primera hora.

Però poc després d'arribar a la feina, hem rebut la notícia de la mort d'un company de la meva edat amb qui teníem poques, però algunes, amistats en comú. En Dani deixa aquí dona i una criatura molt petita.

I el cap se me n'ha anat cap a un altra banda i he pensat en allò del temps que passa, i amb el que deixes escapar i no viuràs mai més, i amb els compromisos que adquirim en la nostra vida, etc.

I no deixo de pensar que les coses, a un nivell molt general, social, m'importen molt; però que avui estic trist i que les coses a nivell individual, personal, íntim, també són importants i em demanen el seu espai.

8 comentaris:

Violette ha dit...

Em passa exactament igual que a tu... Serà la tardor? La inestabilitat del temps? La llum de la tarda?
En tot cas, mira al teu voltant. Segur que tens molts motius per somriure.
Una abraçada, Albert!

aiguamarina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
aiguamarina ha dit...

I l'important que és aturar el món al voltant, per atendre aquestes petites coses... però més properes.

Petó!

nimue ha dit...

Sí... és molt més important això que us ha passat. Sense dubte...

Albert ha dit...

En tinc, violette, en tinc, no pateixis. potser sé que el temps ens hi porta una miqueta....

Totalment d'acord, aigua, que no vol dir aparcar res.


Gràcies per l'abraçada, nimue (ja t'ho havia dit, oi?) ;-)

Montse...Arare ha dit...

que s'acabi la vida, inveitable. Però que ho faci ben lluny... en el temps!

Un petó.

Xurri ha dit...

Només podem pensar en gran quan les coses petites ens ho permeten. Per això els grans pensadors eren gent molt independent - gairebé egoïsta - o tenien al darrere algú que cuidava que les coses petites no els destorbessin. Però, en realitat, tot el que és petit és realment important. El més important, m'atreviria a dir.

Albert ha dit...

Ben lluny, arare, ben lluny.

Ai, les coses petites, ai....