24.2.10

Sobre l'elegància de l'eriçó

I una lectura més.

No sé si trobaré el punt just per poder fer un comentari d'aquest llibre. D'una banda, i vagi per davant, és un llibre que he trobat interessant, que m'ha agrdat llegir. De l'altra, i potser és buscar-li un excès de peus al gat, m'he quedat amb una sensació de que a quí hi passa alguna cosa, que tinc unes quantes coses que no m'han acabat de quadrar.

M'explico. A la contraportada del llibre se'ns anunica que l'autora, Muriel Barbery, és professora de filosofia a no sé quin institut del Nord de França. El llibre, realment, té, o pretén tenir, molta reflexió filosòfica. La part positiva és que ja està bé, de tant en tant, llegir llibres amb una mica de pensament darrera, tot i que crec (per això ho deia, Arare, l'altre dia) que li resta potenmcials lectors. De totes maneres, sóc del qui creu que a l'hora d'escriure, s'ha d'escriure el que es vol, o el que surt, i notant el que el lector voldrà. Per tant, això no és precisament una crítica.

A més a més, tapoc no és parlar del sexe dels àngels (com de vegades pot semblar-nos que fa Montaigne, encara que sigui per la descontextualització) perquè és una reflexió força aplicada. Altra cosa és que alguns fragments concrets, com la divagació sobre la funcionalitat de l'Art, et puguin interessar més, o menys. Jo, ja he perdut el bon costum de subratllar els llibres. En aquest cas, me n'hagués fet un tip.

De totes maneres, alguna cosa no m'acaba de lligar. Els tres personatges principals, sobretot dos, em semblen inversemblants. potser sí que deu existir alguna portera (entenenguis, persona de molt baixa extracció social i econòmica) amb la Cultura de la Renée i alguna nena de dotze anys, molt, però que molt, aventatjada, com la Paloma. Potser el menys inversemblant dels tres és el japonès, però fins i tot ell... En fi, la conjunció d'aquests tres personatges té una probabilitat tan baixa de donar-se que... Ja ho sé. Les novel·les són novel·les, i no han de ser necessàriament un retrat de la realitat, però...

Un altre però. Si ja sé des de la contraportada que aquests tres pesonatges s'han d'acabar creuant, la qual cosa dona sentit al text, com pot ser que això no es comenci a sospitar que ah de passar fins passada la meitat del llibre, com a mínim. Em sembla una mica de dilació volgudament exagerada.

Però torno al principi. El llibre, en línies generals, m'ha agradat. Una meitat del final era previsible, però l'altre meitat, a mi, m'ha agafat per sorpesa. Tot i que el llibre, i suposo que segons el lector o la lectora, ens diu unes quantes coses, jo em quedo amb dues idees: la d'intentar viure plenament el moment perquè, entre d'altres coses, tampoc sabem quan durarà; i la de perseguir la bellesa, generalment fugisera, en aquest món (i aquí, em remeto a Seifert).

3 comentaris:

Arare ha dit...

Totalment d'acord amb tu, però una de les coses per les quals m'ha agradat aquest llibre és precisament aquesta: que té tots els ingredients per ser una història fora de la realitat, però també els té tots per dir-te internament "i per què no?"... o sigui: és prou real i prou irreal alhora, tenint en compte que a mi el que m'agrada són les novel·les on passen coses normals en un món normal i amb gent normal (una portera culta és possible. Una nena superdotada i marginada, també. I un japonès vidu que s'enamora d'una portera culta, també)... no trobes?

aix, potser ara ho he embolicat més, jo!

Albert ha dit...

No ho sé gaire. A mi m'ha smeblat un pél excessiu, però serà que jo sóc molt massa previsible i normalet.

A mi, entre d'altres coses, m'ha agradat l'apologia de la reflexió, dels silencis, de l'observació, de les petites coses, etc.

Mua.

Grigri ha dit...

m'heu fet venir moltes ganes de llegir-lo! de fet, fa temps que el tinc comprat i a la pila dels pendents de llegir...
prometo que serà el primer que agafaré després del d'ara. i ja us diré el què.
M'atrau la idea que apunta l'Arare de que el llibre combini tanta realitat com irrealitat a l'hora...
Tot i que jo també disfruto més amb històries minimalistes de persones ben normals (o ben especials de tant normals..).
No sé si heu llegit el "Juntos Nada más" d'Anna Gavalda... potser us agradarà força veient el què dieu aquí..