10.7.10

Sobre les absències

Com vaig avisar en la darrera entrada, faré un intent per reproduir els pensaments en forma de post que van circular pel meu capet ara fa dues o tres nits. Ja sé que el resultat no será tan lluit com el “post” original, però em sembla que això ens ha passat a tots (i a totes) alguna vegada.

A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).

Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).

I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.

Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).

Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.

La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?

Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.

I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).

Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.

Ai! Vanitat de vanitats….


4 comentaris:

Arare ha dit...

Mira, de Marías només he llegit "Mañana, en la batalla, piensa en mní", em vaig comprar la trilogia de la que parles (ja ho saps) i no vaig poder passar de la pàgina 50 del primer volum. Allà s'estan. O sigui que tinc uns deures per fer i sé que els acabaré fent, però no sé quan (em passa això mateix amb altres llibres, en canvi n'hi ha d'altres que me'ls empasso sense adonar-me'n).

I ara, sense haver llegit Marías, em permeto respondre't al que em sembla que he entès de les absències, semi-absències o semi-presències. Aquí va:

Mira, jo penso que cada persona (viva o morta) és una presència. Quan aquesta persona és absent en el sentit material, no ho és ni ho serà mai, mentre visqui al teu pensament. Per tant, d'alguna manera, continua sent una presència. Hi ha persones que, pel que sigui, s'acaben oblidant, i no cal que siguin mortes. Llavors vol dir que no tenen ni han tingut mai, el dret de ser anomenades presències. No sé si m'explico... n'hi ha de les que mai més se'n recorda ni el nom. És trist (o no)

Quant a les absències-presències virtuals i vives, aquesta és tota una història sobre la qual podríem parlar i parlar i parlar i recontraparlar... i segurament tampoc no arribaríem a cap mena de conclusió.

Sobre "substitucions", no hi estic en absolut d'acord. A mi, les persones "presents" materialment, no em substitueixen cap altra persona material ni no material. Vull dir que puc sentir exactament el mateix que sentia per una persona morta, encara que tingui al costat una persona viva que no té res a veure amb la persona morta. O, en el cas que alguna vegada hagi canviat una persona viva per una altra persona viva, la segona persona no esdevé cap substitució. Senzillament: la primera va ser una, i la segona és una altra. I punto pelota. O punt i pilota.

En fi... potser dedueixes, de tot aquest rotllo, que no t'he entès (creus, realment que no t'he entès? eh? eh? eh?) doncs... potser no, hehehe! llavors, hauràs de fer un altre post i tornar-m'ho a explicar. O un email, o una conversa en viu i en directe, però sense esperar gaire temps, perquè jo tinc memòria de peix (però no oblido cap presència, ep!, ni viva ni morta)

Mil i pico de petonets entonant Els segadors (és el que toca, avui, wapu)

Vida ha dit...

Coincideixo amb l'opinió d'Arare quan diu que no hi ha substitucions de presències i t'entenc perfectament quan parles de mig presències, aquesta sensació (i aquesta realitat) d'estar-se'n allunyat de persones estimades.
Pens que quan estimes algú, el que estigui present o absent és circumstancial. Sí, ho passam fatal, si es mor, si marxa, des de la percepció del nostre ego humà, però l'amor sentit és el mateix i res -tal volta només la nostra pròpia mort- llevarà a aquestes persones la categoria de presents.
Post interessant, certament, l'havies d'escriure, està clar.
Feliç diumenge ple de presències estimades!

Albert ha dit...

Anem a pams, Arare. Encara que no vas ser l'única aencoratjar-me a escriure els meus pensaments nocturs (de matinada, vaja), em penso que ja t'imagiunes que és un post que t'està força dedicat. Ja sabia, més o menys, quina seria la teva opinió al respecte. La meva no és ben bé la meteixa. Potser sóc més "remolon", o no deixo les coses en blanc i negre, o no sóc tant "legal", o... No ho sé. Jo "noto" determinades absències i sé que, poc o molt, alguns rols/persones han o els he, involuntàriament, estat substituïts o a punt de substituir. No sé si m'explico. El que més gràcia em fa de tot plegat, és que una absència concreta d'aquestes, només un parell de dies després de penjar el post, em va trucar per anara dinar plagts i deixar de ser, per unes hores, una absència.

Quan torneu a casa amb el blauet, truca'ns i baixa'ns a veure! El piratilla i jo estarem molt contents!

Vida, potser tanbé arribaria a estar d'acord amb tu, havent-ne parlat una estona, però és que hi ha tantes categories d'amor, d'absències i presències, que tot plegat, és un embolic. ;-) Un beset.

Arare ha dit...

Company "Il·legal":
Hi ha presències absents que de tant en tant es deixen veure. Jo també en tinc, d'aquestes. I llavors et preguntes "i ara, en aquest moment, per què?"... i si ets sincer/sincera amb tu mateix/mateixa, t'adones que tu també, de vegades, actues com a absència present o presència absent en determinats moments de la teva vida. I que l'altre també es pot preguntar: "i ara, en aquest moment, per què?"

De les absències ja immaterials ja en parlarem un altre dia, eh? jo tampoc no ho veig tot tan clar com pugui semblar. No,no ho veig tan clar.

En canvi, continuo veient clar el tema "substitució"/ "no substitució".

Buf, l'Alberto Contador s'està deixant el fetge al Tourmalet. Vaig a fer-li costat, animant-lo, encara que sigui per la tele, hehehe...i encara que m'estiguin donant la transmissió en alemany!

petonets al piratilla (vaaaaaaaaaaale, si, home, si, a tu tambéeeeeeeeee)