26.7.10

Sobre estats d'ànim, paisatges, músiques i sentiments

Avançava lentament en el llibre de Jordi Cornudella que tinc entre mans hores d’ara, “Les bones companyies”, quan vaig topar amb unes reflexions sobre uns versos d’Horaci que m'eren comuns (les reflexions, no els versos, quedi clar). Unes pàgines més endavant, ja avisat, vaig tornar a trobar la mateixa o una reflexió semblant, a partir d’uns versos de Carner.

Com que del llibre en qüestió, només me n’he fet la primera de les quatre parts en que es divideix, m’espero a acabar-lo per fer-ne algun comentari més general, si és que aconsegueixo tancar-lo (em sento una mica superat per aquest text, des de la terminología emprada, passant pels textos clàssics escollits, fins a una bona part de les reflexions sobre els versos o poemes analitzats).

No em puc estar però, de deixar-vos els dos fragments que us anunciava i afegir-hi alguna nota discordant, meva, més.

El primer fa així:

“L’epístola II del llibre primer la dedica sencera al mateix motiu, que resumeix en un hexàmetre memorable: caelum, non animum, mutant qui trans mare currunt (27: “és de cel que canvien, i no d’ànim, els que travessen la mar”). Amb aquesta formulació, com en l’epode 13, Horaci ens deixa veure fins a quin punt és conscient que un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen. Els lectors de Carner sabem bé de què ens parla”.

Encara no vint pàgines més endavant, tot parlant de Carner, trobem el paràgraf següent:

“Les tres estrofes centrals de “Serenor” desenvolupen una idea que subjau a tota la poesia de Carner: que allò que ell mateix, en el pròleg a l’Antologia poètica de Maria Antònia Salvà, va dir-ne “cooperació o fins compenetració del sentiment i del paisatge” depèn només, en darrer terme, de la nostra mirada. Percebem per analogia , atribuint a les coses de fora el que pròpiament tenim a dins, per bé que solem experimentar-ho com si passés exactament al contrari. I no: l’espectacle que el món ens ofereix als nostres ulls el veiem sempre en funció del nostre ànim, no és el nostre ànim que canvia en funció del paisatge; som nosaltres que hi projectem, sense ser-ne conscients gairebé mai, els sentits que ens fem la il·lusió de descobrir-hi”.

Em sembla raonable creure que els paisatges són com són, i atribuir-los la capacitat d’operar en nosaltres és, segurament, dotar-los d’una força i d'una voluntat que no tenen. Ara bé, també em sembla raonable pensar que, davant de determinats paisatges, determinades persones es puguin sentir més així, o més aixà. Probablement, no totes les persones per igual, ni cada persona per igual en funció del seu estat d’anim previ, ho admeto. Però potser una mica més de terme mig, dialèctic, s’escauria millor a la meva representació del món.

Però mentre llegia aquests textos recordava, no tant paisatges, sinó algunes converses recurrents a la blogosfera, que he mantingut en aquests darrers anys amb alguna de vosaltres. Les converses giraven sobre una relació de reciprocitat, o no, semblant: qui arrosega a qui? els nostres estats d’ànim ens arrosseguen cap a unes músiques concretes, o unes músiques determinades ens menen cap a un estat d’ànim concret?

La diferècia que jo hi veig amb la qüestió anterior, pot centrar-se, simplement, en que les músiques (i les lletres, s’entengui) són una producció, més o menys, cultural humana. És a dir que, en aquest cas, és evident que darrere la música i de la lletra, hi ha unes voluntats i uns sentiments.

Vist així com jo ho veig, em sembla que, tot i qus és probable que projectem els nostres estats d’ànims en unes determinades músiques (i per això les triem quan ens calen), també determinades músiques poden influir en el(s) nostre(s) estat(s) d’ànim.

En aquest segon cas, (les músiques, vull dir), crec que encara és més clar que en el primer, (els paisatges), aquest doble modus operandi, tot i que, he d’admetre que en tots dos casos, si m’hagués d’inclinar per només una de les dues opcions (o donar més pes a una que a l’altra), prendria l’opció d’en Cornudella (i de Carner i d’Horaci, digues-me neci).

Com sempre, m’explico regular per no acabar dient gaire res de nou. Oi, Àfrica?

Per cert, no he demanat permís al Jordi per utilizar els seus dos paràgrafs. Per sort, dubto que arribi fins aquí….

2 comentaris:

Africa ha dit...

Sincerament Albert, continuo pensant que el nostre estat d'ànim és vital per interpretar/viure el que ens envolta, d'aquí triar música que et faci triar com viure determinats sentiments/reaccions. El paisatge no l'has triat, et sorprén o no quan el veus peró la música com be dius ja ha estat confeccionada amb una intenció, després prens l'acció de escoltar. Que aquesta melodia et possi millor/pitjor tornar a ser "culpa" de l'ànim. Ho defineixo molt bé oi? doncs no t'agradaria veure lo malament que ho aplico després....

Com a nota "discordante", de vegades també m'hi trobo amb algun paisatge, alguna persona o alguna cançó que fa que tot aixó es desquadri una mica més.... ;-)
Una abraçada ben forta

* em sembla que tampoc acabo de dir res, al menys de nou!

Arare ha dit...

Llegint el comentari de l'Àfrica no puc estar-hi més d'acord.

Recordo que Oriol Martorell sempre deia que la música és música sempre i que no hi ha música trista o alegre,que només depèn de l'ànim de quii l'escolta... suposo queaquest exemple també serveix...

quant a lectures, doncs jo diria que passa el mateix: depèn del moment, escollim un tipus de lectura o un altre (aquest estiu va de novel·la negra, ves...)

i quant a paisatges, ostres, per mi no és el mateix que amb la música, tu! Que unes floretes a sota d'unes pedres un dia et poden semblar una meravella i un altre dia pots pensar "oh, quina tristor", però com diu l'Àfrica, el paisatge no el tries, te'l trobes. La música la tries.

I em sembla que jo tampoc no he dit gaire res, veritat?

petonet mariner.