20.10.05

Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Sembla el leivmotiv que arrosego des de fa força temps. Per començar diré que tenim la tieta ingressada al Clínic. Està a les últimes i poc conscient (de fet, ens sembla que només és conscient del seu dolor). Fa una certa por saber que som al segle XXI i en un pais "avançat" i que no es pugui controlar el dolor (ni amb tota la morfina del món). Encara no he pogut baixar a veure-la i estar una estona amb ella. Ho faré demà al migdia, si aguanta fins aleshores. De totes maneres, ella ja no ens reconeix massa. Si supera aquesta crisi li han donat unes setmanes de vida. Unes setmanes que haurem de mirar que pugui passar en una mena de centres que en diuen "de cures paliatives", per no dir que és el lloc on van a morir les persones que no tenen qui se'n pugui fer càrrec. I és que, ens sap molt greu, però a casa no som capaços de cuidar-nos-en. Necessita atenció constant i la meva mare no pot ja amb ella. Ahir, a part de l'ingrés de la tieta, la feina, el nen, la visita al centre associat de la UNED on em vaig matricular i em vaig descuidar el DNI el dia abans, etc, vam tenir sarau nocturn amb el xicotet. Es va despertar cap a la una de la matinada. Fins aquí res d'especial. Però no el vam aconseguir tornar a fer dormir. Es movia constantment, plorava; en resum, estava intranquil. La meva compi se'n va fer un fart. Tot això, fins a les tres de la matinada, quan jo el tenia als braços i erem al sofà del menjador i va fer la seva primera megavomitada de la vida. Tots dos vam quedar ben servits. El sofà també va rebre. Després de canviar-nos, desmontar totes les fundes del sofà i posar en marxa la rentadora, el xicotet no s'adormia, fins que a les quatre de la matinada, ara al llit (al nostre) amb la seva mare, va tonar a vomitar el suc de poma que encara tenia dins. Per sort, com a mínim, trenta segons després de cada vomitada es relaxava i somreia alleugerit. Total i en resum, ahir vaig dormir dues hores i mitja. La seva mare no gaire més. I aquest matí a primera hora no us explico les caques perquè ja seria de mal gust. De totes maneres a l'escoleta ha fet bon paper i al migdia ha menjat el seu arroset bullit. A la tarda, vida bastant normal. Aaaahhh! i me'n oblidava. Des de fa dos dies que quan fa caca avisa. Tot és començar. De la feina no n'exlpicaré gaire res, per no entrar en mals rotllos. Demà al matí la reunió de coordinació setmanal. Hi vaig amb una llista del copón. Però ja sé què m'espera: incompetència i aguantar. N'estic ben tip. Tres coses més per acabar. La primera: avui s'ha fet el xat del club de lectura virtual al que ja vaig comentar que m'he apuntat. Simplement, me n'he oblidat. A les 7 de la tarda erem al parc jugant amb el petit. El proper llibre és "La mujer habitada" de Gioconda Belli. No en tinc ni idea. Segona: tema poesia. Aquest divendres surt publicat el primer recull de poemes del TOT PO-e-Si-@ que vaig comentar fa unes dies. Com que no n'hem rebut gaires, passa sempre al principi, n'hem acabant posant un de meu. Per si algú hi està interessat/ada recordo l'adreça on s'han d'enviar (màxim 14 versos, en català o castellà) L'A/e és teatre-auditori@santcugat.org Dimarts al matí tanquem l'edició. Per tant, teniu temps fins dilluns al vespre per enviar alguna cosa i sereu obsequiats amb dues entrades pel Fstival de Poesia catalana del proper 19 de novembre. I tercera i última. Una mica de filosofia "senzilla" a la contraportada de LV d'avui. Tot plegat molt "banal", però amb aquesta idea al cap " Las grandes cosas de la vida son pequeñísimas: con mi humor persigo la inmensidad de la minucia". Pas mal. potser no és tan banal. I em podria continuar enrrotllant ad infintum, però jo diria que ja m'he passat tres pueblos. Ho deixo aquí. Bona nit.

4 comentaris:

pere ha dit...

Déu n'hi dó, Albert!
És vergonyòs el poc interès que, amb comptades excepcions, ha tingut la investigació mèdica en les qüestions del dolor, que no deixen de ser una mica qüstions de dignitat. Aquí hi ha poquíssims hospitals que tinguin protòcols establerts contra el dolor.
Quina impotència la de no poder tenir cura d'un familiar. A mi m'ha passat.
Veig que la resta entra dintre de la normalitat :)

nimue ha dit...

albert, no m'enrolle massa que men vaig a València i vaig justa.
Em sap molt de greu el dolor de la tieta, la impotència és gran, saber que no hi ha remei ens deixa a tots una mica fora de combat.

La vostra criatura, vaja, supose que entra dins del que és normal però clar, heu d'estar amb ell i el trasbalsament està servit. Sort que no és cada dia!!

La Gioconda Belli... la seua poesia m'agrada molt. La novel·la no l'he llegit, a veure que et sembla.

Me'n vaig!!! calma per a tot!!

Xurri ha dit...

Albert, ànims amb les malalties! De vegades sembla que tot es medicalitza al nostre voltant, nens, adults, ancians, tothom trobant-se malament i cercant ajut mèdic.

Són ratxes, passarà.

Un parell de petons!

aspirinocrece ha dit...

Força carregats aquests dies Albert,
Com a infermer et diré que desgraciadament el tema de la mort en el nostre sistema de salut esta molt poc treballat, son poques les unitats de cuidados paliatius i fora d'aquestes unitats son pocs els professionals que tinguin una visió clara sobre com abordar aquest troç final de camí.
No sóc jo, un simple infermer qui té la resposta a aixó, pero penso que si una "persona X" amb morfics(son els analgesics mes potents que disposem a la majoria de centres sanitaris) no pot alleugerir el dolor en una situació terminal quina raó de ser té seguir estant en aquest món patint? M'he preguntat aixó unes quantes vegades als peus del llit de alguns pacients a qui he cuidat.
Sigui com sigui ànims i endevant, lo mes important per a qui es queda es estar i per a el que se'n va saber que estan amb tu.