Reflexions

Intento reflexionar sobre diverses coses amb la canalla que corre per casa esperant l'ordre de passar al llit..

I no me'n surto gaire, no cal dir-ho.

Després d'uns dies de desconnexió (el controlador de la pantalla s'havia sublevat i he acabat canviant la targeta gràfica), intento recuperar un cert ordre (i no puc).

Divago sobre Orestes i Electra (que s'ha de fer amb una mare que ha matat un pare que, segurament s'ho mereix), penso en la representació ministerial del col·lectiu de sociòlegs nacional (i respiro lentament i en profunditat), reviso les notes que he deixat al m`bil en les darreres setmanes ("necesidad de adscripción identitaria, Cultras 434, pàg 8, traçabilitat, etc., i no en trec aigua clara), penso en l'absurditat de la meva feina, com a mínim, en determinats moments (i recordo al poeta "vosaltres no sabeu que és carregar epxedients a l'Administració...").

Ja es veu que no tinc el dia, però pensava que era bo deixar un apunt aquí, niq ue sigui perquè d'aquí a un any, recordi per on passava (és una mica una broma de mal gust).    

Passen coses diferents

Amb la mitja taronja a ultramar per uns dies i la descendència a casa d'uns seus cosins, les coses es veuen diferents.

Concreto.

Deixo la progènie a casa dels seus cosins i vagarejo, en cotxe i sense cap mena de pressa, per Barcelona. Admiro la Sagrada Família il·luminada, el Passeig de Sant Joan, el TNC i l'Auditori, els contrastos de les llums dels cotxes i els semàfors de l'Av. Meridiana,...  Escolto el CD històric de Nawja Nimri i Carlos Jean que repeteix "I like to feel those roses on my skin...". Tinc la sensació de conduir i estar enregistrant una pel·lícula alhora.

Quan arribo a casa, surto a sopar al Viena perquè he aprofitat per quedar i avançar en la definició del nou blog de l'AMPA de l'escola de la nostra descendècnia. Tot i que l'especialista en blogs no es presenta a la cita/reunió/spoar, avanço en el disseny de continguts. I escolto, sense voler, la conversa de la taula del costat, on una mare educa els seus dos descendents, preadolescents, en la necessitat d'assegurar-se que la porta de l'ascensor queda ben tancada perquè hi ha veïns, gent d'edat avançada, que el necessiten. Em fa gràcia aquesta mena d'educació familiar-trasnmissió de valors, a la que jo encara no he arribat. 

I tanco aquest petit "bucle" recordant que jo també m'he hagut d'assegurar que havia deixat la porta de l'ascensor tancada a casa dels nebots. No sé si per una qüestió d''educació, responsabilitat o culpa.

No era ben bé wabi-sabi

Un parell de posts abans d'aquest, als comentaris, nimue m'introduia en el concepte del wabi-sabi, com una possibilitat per explicar-se, positivament, el meu post.

No hi he aprofundit massa (vull dir que no he passat de la Viquipèdia) però em sembla que, tot i que alguna cosa hi pot tenir a veure, no és ben bé això.

L'exemple és d'avui mateix. Una mica per sorpresa he dinat amb una amiga a qui, tot i mantenir el contacte per mail i algun cop per telèfon, fa gairebé mig any que no veia.

L'entrada no podia ser més optimista. De camí, a la ràdio del cotxe, han posat una cançó dels Amics de les Arts que diu, literalment, "Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha".

I sí i no. No hem fet un shawarma, naturalment, però com jo ja sabia, he reconfirmat que m'agrada estar amb ella, fins i tot em poso una mica nervioset abans. Però jo també sabia que les seves "imperfeccions", em distreurien. I no és que les hi busqui, és que me les passa per la cara, per dir-ho d'alguna manera.

Avui, potser perquè feia tant de temps que no ens veiem, perquè s'aproxima Nadal o perquè ens anem fent grans, m'ha semblat que es suavitzava una mica en algun moment.

En fi, que per no allargar-ho més, potser el wabi-sabi no explica prou bé aquest mena d'estat contradictori que em suggereix la Humanitat, en general, i un munt de persones, en particular.

Ara, que tots sabem que això no em passa només a mi, precisament.