Fa un parell o tres de dies que tinc aquest post a la punta dels dits, però no m'acaba(va) de prendre forma. Per tant, aviso ja d'entrada que, si no hi trobeu un fil conductor clar, un títol adient o unes conclusions com s'esperaria d'un post normal, estareu davant del resultat d'un post "precipitat".
La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).
Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.
I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.
A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).
L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament?
Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo.
P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona.
14.5.11
Coses que no entenc
Parlo de blogger, només, quedi clar.
Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?
Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?
Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?
Per què no tot és una mica més fàcil?
D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.
Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?
Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?
Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?
Per què no tot és una mica més fàcil?
D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.
23.4.11
Post número 400 d'aquest blog
Doncs sí. No estic gens organitzat mentalment per escriure res, però trobo que està bé fer-ho. Ja he arrribat als 400 posts en aquets blog i, si hi sumem els del primer blog i els d'alguns altres, crec que em dec anar apropant al miler de posts.
Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.
I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).
Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.
Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.
Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.
Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".
Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).
Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.
I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).
Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.
Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.
Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.
Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".
Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).
14.4.11
Qüestió de perspectiva
Fa uns quants dies que tornava a tenir el cuquet d'escriure alguna cosa al blog, però ara mateix, acabo de veure el sous de determinats responsables de bancs i caixes d'aquest país a no sé quin telenotícies, i m'he quedat entre indignat i amb cara de tonto. No sé gaire, a nivell personal, quina de les dues opcions és millor.
En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"
Està clar que em falta "perspectiva", oi?
En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"
Està clar que em falta "perspectiva", oi?
6.3.11
Estereotips...
Imagina't que ets en un parc infantil a Sant Cugat del Vallès.
Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.
Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.
Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.
Imagina't de quin pal van.
Imagina't...
Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.
Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.
Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.
Imagina't de quin pal van.
Imagina't...
24.2.11
No es busca
Noia de 43 anys, alta i prima, guapa, morena i esportista; no busca, però sí que espera, creuar-se amb algun individu del sexe contrari que tingui interès per muntar alguna cosa en comú.
Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.
Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.
21.2.11
Malsons
La mestressa de casa va somniar, a la primera part de la nit, que tenia un càncer de pit, que li feien quimioteràpia, que estava feta pols. A la segona part, que la maltractaven a la feina, que ignoraven les seves aportacions, que li feien el buit.
Ell va somniar que l'Atlèthic de Bilbao havia empatat a dos el partit amb el Barça, amb un gol en el temps afegit.
Es tracta de malsons de gènere o no es pot generalitzar?
Ell va somniar que l'Atlèthic de Bilbao havia empatat a dos el partit amb el Barça, amb un gol en el temps afegit.
Es tracta de malsons de gènere o no es pot generalitzar?
15.2.11
Tres lectures
Ara fa deu dies, més o menys, vaig assistir a la presentació a la llibreria Laie de Barcelona del darer poemari d'Anna Aguilar-Amat, "Càrrega de color".
Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.
Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.
El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.
I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.
Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.
Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.
El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.
Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.
Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.
De "Covava l'ou de la mort blanca".
"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."
L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.
Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.
El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".
Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.
El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.
Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.
Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.
Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.
El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.
I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.
Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.
Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.
El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.
Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.
Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.
De "Covava l'ou de la mort blanca".
"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."
L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.
Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.
El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".
Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.
El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.
Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.
3.2.11
La felicitat té forma d'U
Deixo la descendència a escola, pujo al cotxe, arrenco i poso la ràdio. Escolto una cançoneta enganxosa de no sé qui. Quan acaba la cançó, a traició, el locutor ens engega, com qui no vol la cosa, que s'ha descobert i comprovat científicament que la felicitat té forma d'U i que el punt d'inflexió s'estableix al voltant dels 46 anys.
Ara m'explico unes quantes coses.
Ara m'explico unes quantes coses.
19.1.11
D'uniformes
No em feu gaire cas perquè parlo sense coneixements específics, ni del què es diu, ni del món concret on s'hauria d'aplicar, però m'he fet una opinió molt ràpida sobre el tema i la vull compartir.
Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.
A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.
En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).
Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).
Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...
Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.
A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.
En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).
Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).
Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)