19.11.06

Diversos són els homes...

I, per tant, també ho són els seus interessos.

Avui he estat llegint un parell de textos d'Economia de l'Educació. No és que m'interessi particularment el tema. És per allò d'anar acabant la llicenciatura. Els textos tenen en comú la crítica d'aquella idea dels 60 o 70, segons d'on estiguem parlant, de que el nivell d'educació dels habitants d'un país té una repercussió directa i fonamental en el nivell de vida, el progrés, el creixment econòmic, etc. A part de la crítica concreta, m'interessa molt més la resolció: la multicausalitat. Hi ha molts altres factors (ara no hi entrarem) que incideixen tant o més que la formació del personal. Un cop més topo amb la multicausalitat, un dels leivmotiv que es repeteixen en la meva vida últimament. Ahir havia llegit un petit article d'Estruch sobre les sectes. També anava en una línia similar. Està bé crear tipus-ideals (Weber) per apoder comparar, però no cal ser simplistes. Reconeguem l'heterogeneitat i haurem fet un primer pas per arribar a alguna mena de coneixement.

Calendari cultural. Davant les circumstàcies actuals (em remeto a posts anteriors) el meu calendari cultural actual és patètic. He decidit posar fil a l'agulla. M'he marcat dues exposicions. Centelles a la Virreina. En va parlar pere. A casa tinc un catàleg fantàstic d'una exposció de fa anys. Hi ha tenps de veure-la fins el 4/03/07. I Gargallo a la Pedrera. Un recorregut sobre la seva influent obra escultòrica. Fins el 28/01/07. Jo diria que no sóc massa ambiciòs, però... Si ushi animeu, sempre les podem comentar a la blogosfera o, fins i tot, anar a veure-les junts. De lectura no en puc parlar massa, ara mateix. Una estona de tant en tant em deixo caure per les pàgines de "Medianoche en el jardín del bien y del mal", de J. Berendt. És allò de periodisme literari, però de primera.

Hi ha alguna cosa però que em nego a considerar-la tan heterogenia, tan multicausal, tan relativa: avui mateix he agafat la nena amb els braços, l'he bressolat, l'he acaronat, l'he fet adormir i l'he estimat (molt). Arare, tot va bé.

PS1. Per cert, el títol d'avui era una mica una broma. Espriu, no siguis tan seriòs, home!
PS2. Una abraçada, aiguamarina.

6 comentaris:

pere ha dit...

Com sovint. i no sé per què, faig un comentari marginal.
Espriu no és que fos seriós, és que vivia en un permanent estat de desil·lusió aceptada ;-)
http://www.ajuntament.gi/ccm/upload/4/fitxers/salvador_espriu_questionari.doc

Albert ha dit...

Molt desil·lusionat, potser fins i tot massa! No en sóc gran coneixedor, quedi clar.

Arare_ ha dit...

A mi Espriu no m'acaba d'agradar, potser és que l'he llegit poc...
Hola Albert, una abraçada. Feia dies que no passava per aquí. Esteu tots bé?

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Albert ha dit...

Arare, amb Espriu, em sembla que em passsa una mica el mateix que a tu. A casa tots bé, però amb els nervis una mica alterats.

Arare_ ha dit...

Colta noi... quan hi ha una criatura petita (o vàries) a casa, els nervis són els que són (i passa a les millors famíliest, tu!) així doncs,
traaaaaaaaaanquil·litat i una cerveseta de tant en tant.
Petó i copet a l'esquena, hehehe!