Recordo nítidament quan fa quinze anys, el teatre no m'interessava gaire gens. Després, molt poc a poc, i sobretot gràcies a la meva compi, m'hi vaig anar aproximant per acabar passant un època on tenia ben controlada la programació d'uns quants teatres, sobretot públics, de per aquí la vora.
La vida m'ha anat canviant (bé, potser no tant, però ara no tornarem a discutir-ho; portem uns anys fent-ho) i, actuament, m'atanso molt esporàdiament a cap teatre.
Però dissabte passat ho vaig fer. Els astres es van alinear degudament i, convidat per la directora de l'obra, convidat per la responsable del centre i convidat per la meva compi, que va fer el canguratge corresponent, vaig sortir fins a la ciutat del costat a veure la representació de "M de Rodoreda".
D'entrada, dues coses.
La primera, importannt: un servidor, per no haver llegit, no ha arribat mai a llegir "La plaça del diamant" sencera. Algun fragment, sí; però no gaire més. Si l'obra, bàsicament, és una versió força personal d'aquest text concret, ja s'entén que el meu parlar-ne, no pot ser gaire cabal.
La segona, una curiositat: tot i que un mes abans, la directora de l'obra en qüestió, Txell Roda, ens va avançar, en un petit refrigeri que vam fer amb dues amigues més, la seva voluntat d'escurçar l'obra de les seves dues parts originals a només la primera; la responsable del centre en qüestió continuava pensant que tenien contractada una obra en dues parts. I allà ens vam quedar asseguts, esperant...
Tot i no conèixer gaire el text original, és evident que l'obra transmet idees (no com la darrera vegada que vaig anar a teatre, que encara en busco alguna...). Altra cosa és quines hi ha al text. És evident, crec, que la reflexió principal que s'ha recollit, potser avançada a la seva època, gira al voltant de la desigualtat de gènere.
Suposo que els condicionants socials del context, preguerra civil i postguerra civil, expliquen unes quantes coses del personatge de la Colometa. Així i tot, no acabo de saber si al text de la Rodoreda, la Colometa és un subjecte tan passiu com em va semblar a mi a l'obra.
Em van agradar l'escenografia i el muntatge, sobris (per donar importànica a les paraules, directora dixit). Els dos actors mascles, em van semblar correctes, tot i que em va semblar que els seus papers eren més fàcils d'interpretar que el de la Colometa. L'actriu que feia de Colometa, no em va convèncer (tampoc sé si és ben bé culpa seva, del text, de la representació...).
M'entrentindré en un dubte concret que em va generar la representació. És evident que el fatxenda que es casa amb la Colometa és un hone amb tots el seus defectes. A més a més, és un personatge que només pensa en ell mateix. Això segon però, i per experiència familiar directa, ja no tinc tant clar que sigui exclusiu del gènere masculí.
Però el segon personatge masculí, l'adroguer, ara no en recordo el nom, que és qui salva la Colometa i els seus dos fills d'una mort horrible amb salfuman, per què ho fa? És pena? És amor? És conveniència? Quan reconeix que ella li faria companyia i que, així, ja tindria la família feta quan ell ja no pot, hem d'entendre que es busca un benefici mutu per les dues parts o és una mica més de masclisme tenyit de misèria? O...?
Com que, per no saber, no sé ni on tinc el text (i això que el llibre que tenim a casa és gran, perquè és d'aquests que es va fer servir per les lectures públiques amb lletra gran), em quedaré amb les ganes de consultar-lo, de moment.
2 comentaris:
Coneixes la teoria de la reciprocitat?...
potser té un altre nom, nen, ara no em facis cas.
Doncs això: jo et cuido, tu em fas companyia. Un pacte. Que comença amb necessitats mútues i acaba amb una enorme tendresa.
Jo ho trobo bonic. I sincer. I gens romàntic, però molt pràctic!
Un petonet!
Aquest mateix comentari, acompanyat d'una breu divagació sobre els temps històrics corresponents, és la de la meva compi.
Gracìes pel petonet i pel comentari. Muà!
Publica un comentari a l'entrada