18.11.09

Hospital

Avui he tornat a tenir visita a l'hospital. Feia molt mesos que no hi anava. Es tractava, simplement, d'una prova. D'aquí uns dies, visita amb l'especialitsa. I uns quants dies més tard, amb l'altre.

Però la visita a l'hospital, a banda de despertar-me el que suposo que deu despertar a tothom: una certa incomoditat; i de despertar-me quelcom una mica més personal: records i temences; m'ha deixat una escena agra.

Mentre em feien la prova, per allà a la vora, hi havia un avi a qui també devien estar fent alguna coseta. L'avi tenia dolor i suspirava i es queixava constantment.

El que més m'ha cridat l'atenció ha estat quan l'avi en qüestió, en els seus gemecs, ha "cridat" a la seva mare. Suposo que aquests lligams deuen ser, de natural, molt forts.

Entre d'altres coses, em pregunto si, arribat el moment, també l'evocaria jo la meva mare.


10 comentaris:

Arare ha dit...

buf...

i a tu què et "miren"? no seran els genolls, també, no?

ÔÔ

i si, suposo que el més natural deu ser cridar "mare!"... O no.

Albert ha dit...

Em fan ecografies per la panxona i els ronyons. Una mica com si estés embarassada...

Això de cridar la mare, a una certa edat, em va impressionar una micona, si he de dir la veritat.

Arare ha dit...

aps...

jo no la cridaria, la meva mare, em semmbla (no em serviria de gaire) (glups... ja en parlarem, o no)

espero que no et trobin bessonada!!!!

nimue ha dit...

Doncs espere que lo teu no serà res greu i que hages de fer poques visites a l'hospital. Això de cridar la mare... no sé... la meua iaia que està viva i lúcida però molt gran ens ha donat algun sustet els últims mesos. De tant en tant pensem que es mor i sempre que ha estat més allà que aquí li ha donat per cridar a sa mare.

arsvirtualis ha dit...

La meva àvia cridava a la seva mare quan l'Alzheimer se li va accentuar més. Alguns cops sortia per la nit al carrer per anar a buscar a la seva mare. Per sort mai li va passar res.

Albert ha dit...

Doncs es deu tractar d'una mena d'universal que no té gaire res a veure amb l'edat.

Espero no haver-vos remogut gaire la panxona, noies. Si ho he fet, ho sento. No n'era conscient quan escrivia.

Grigri ha dit...

ostres, no ho havia sentit a dir mai això de que arribats a cert punt (i sobretot a certes edats i en determinades condicions) ens posem a cridar la mare... però no em sembla del tot estrany, comptant que, com bé dieu, és un lligam ben fort... bé, almenys en general...

espero que els ronyons segueixin al seu lloc i la panxona també!
cuida't

el pensador ha dit...

Primer de tot, hi hagi salut! Un desig de què les proves donin com a resultat que tot està com ha de ser.
En quant a cridar a la mare, m’agradaria dir que si bé suposo que en determinades circumstàncies el crit és innat, tampoc necessariament té de sempre coincidir amb qui ha donat a llum al nounat. De ben segur que potser, mare, sigui el que guanyi estadísticament, però, no en podem descartar d’altres, com pare, germana, àvia, Mateu, Joan, Àngels, Montse, Carles,...
Una abraçada, i que perdis de vista aviat l’hospital.

Albert ha dit...

Gràcies pels vostres bons desitjos, Grigri i pensador. Vejam si es compleixen i d'aquí a un temps torno a tenir un altre llarg període de vacances en relació a les visites a aquests centres.

El tema "mares" o altres persones a qui "cridar", el mantinc en un raconet del meu cervellet.

Arare ha dit...

ei, Albert, com ha anat? tenim resultats, ja?