27.12.09

Una tempesta

Fa uns dies vaig escriure mentalment aquest post i em va quedar prou bé; sobretot, endreçat. Sé que ara no serà així, però l'escric convençut d'intentar mantenir el mínim ritme de publicació que m'he autoimposat.

Crec que la darrera novel·la d'Imma Monsó té diversos nivells de lectura. El més fàcil, potser, és una mena d'intriga que respon a la pregunta: quina de les persones presents a la sala no menjarà aquesta nit el bacallà amb la persona que l'ha deixat preparat al forn? La resposta, ja us ho avanço, té trampa. Sobre aquesta línia de treball, no hi tinc gaire res a dir.

O sí. Passa potser que aquest no és el tema on l'autora decideix centrar-se i si busqueu una novel·la d'intriga, jo que no m'hi entenec gaire, us recomanaria moltes altres coses.

Passa també, que la novel·la té una vessant metaliterària que m'ha interessat força més. És així com una escriptora (o escriptor) pot arribar a viure el món literari? Tot plegat té un cert punt de comicitat (no em malinterpreteu, estic parlant positivament). Una de les afirmacions que m'ha semblat més interessant de la protagonista, potser una nota calderiana, és que ella escriu adormida (sonàmbula), i ningú no la creu.

Un tercer àmbit de la novel·la seria una aproximació per la tangent a la por. Hi ha diverses reflexions més o menys interessants aquí. La principal, la que més m'agrada, és la de fins on val la pena endarrerir el coneixement de determinades notíces.

Segur que, en aquest resum, em deixo pel camí diversos aspectes que es podríen comentar (per exemple, l'exigència de reciprocitat), però les preguntes que més han persistit (?) al meu caparró mentre avançava en la lectura de la novel·la eren les més personals: què hi ha d'autobiogràfic en tot plegat?

Conec molt superficialment Imma Monsó (dos dinars amb deu perones més i una sessió de jurat; ella, quedi clar), però vaig llegir la seva anterior novel·la (una mena de tractat molt personal sobre el dol) i en diversos moments, i fins i tot en relació al títol del llibre, m'he preguntat fins a quin punt encara hi dona voltes.

Sense el permís de l'autora ni dels editors, com sempre, us en deixo un molt breu fragment, concretament l'últim paràgraf del llibre: "Potser ho intentarà a partir de dijous, quan torni. Demà a primera hora serà a l'aeroport. No llegirà cap diari, per si de cas. És important no involucar-se afectivament més enllà del que es pot assumir, ja ha fet prou per allargar l'estona. La llum blanca de la lluna plena banya la carretera i sent una punxada d'enyor en recordar el refugi sota la tempesta on era fa un moment. No té cap dubte de si ha valgut la pena endarrerir el final de l'acte. "És clar que ha valgut la pena!", pensa amb absoluta convicció. I és que d'ençà que la sensació de no fer res de profit la persegueix, sap distingir, millor que mai, entre els esforços que valen la pena i el que no.". Quan vaig acabar el llibre, reconec que em vaig aribar a preguntar si no l'havia escrit tot per a aquest darrer paràgraf.

A banda dels temes que cadascú hi pugui trobar i de les reflexions que us suggereixi el llibre, una cosa és segura. Imma Monsó contiua escrivint amb una prosa neta, clara i directa que m'enganxa.

Una última pregunta que no he pogut resoldre: per què la protagonista es diu Sara Surp? Cap resposta?

Anuncio, de pas, que ja he començat a llegir "Jardí vora el mar", de Mercè Rodoreda, com alguna de vosaltres m'havia suggerit. Serà l'última Rodoreda durant una temporada, però ja puc anunciar que m'està agradant.

I, per últim, us deixo un enllaç a una mena de
comptador que he rebut avui i que m'ha sorprès. No tinc ni idea si les dades són reals, ni de les fonts, ni..., però ho he trobat digne de menció.

1 comentari:

Arare ha dit...

M'agrada que t'agradi Jardí vora el mar :)

i si, un descans de Rodoreda t'anirà bé, sinó, et podries empatxar!

Bona nit, guapo!