Sortida a teatre

Qui ha anat passant per aquí en els darrers mesos, ja haurà pogut observar que les meves "anades" a teatre són, hores d'ara, puntualíssimes.

Recordo nítidament quan fa quinze anys, el teatre no m'interessava gaire gens. Després, molt poc a poc, i sobretot gràcies a la meva compi, m'hi vaig anar aproximant per acabar passant un època on tenia ben controlada la programació d'uns quants teatres, sobretot públics, de per aquí la vora.

La vida m'ha anat canviant (bé, potser no tant, però ara no tornarem a discutir-ho; portem uns anys fent-ho) i, actuament, m'atanso molt esporàdiament a cap teatre.

Però dissabte passat ho vaig fer. Els astres es van alinear degudament i, convidat per la directora de l'obra, convidat per la responsable del centre i convidat per la meva compi, que va fer el canguratge corresponent, vaig sortir fins a la ciutat del costat a veure la representació de "M de Rodoreda".

D'entrada, dues coses.

La primera, importannt: un servidor, per no haver llegit, no ha arribat mai a llegir "La plaça del diamant" sencera. Algun fragment, sí; però no gaire més. Si l'obra, bàsicament, és una versió força personal d'aquest text concret, ja s'entén que el meu parlar-ne, no pot ser gaire cabal.

La segona, una curiositat: tot i que un mes abans, la directora de l'obra en qüestió, Txell Roda, ens va avançar, en un petit refrigeri que vam fer amb dues amigues més, la seva voluntat d'escurçar l'obra de les seves dues parts originals a només la primera; la responsable del centre en qüestió continuava pensant que tenien contractada una obra en dues parts. I allà ens vam quedar asseguts, esperant...

Tot i no conèixer gaire el text original, és evident que l'obra transmet idees (no com la darrera vegada que vaig anar a teatre, que encara en busco alguna...). Altra cosa és quines hi ha al text. És evident, crec, que la reflexió principal que s'ha recollit, potser avançada a la seva època, gira al voltant de la desigualtat de gènere.

Suposo que els condicionants socials del context, preguerra civil i postguerra civil, expliquen unes quantes coses del personatge de la Colometa. Així i tot, no acabo de saber si al text de la Rodoreda, la Colometa és un subjecte tan passiu com em va semblar a mi a l'obra.

Em van agradar l'escenografia i el muntatge, sobris (per donar importànica a les paraules, directora dixit). Els dos actors mascles, em van semblar correctes, tot i que em va semblar que els seus papers eren més fàcils d'interpretar que el de la Colometa. L'actriu que feia de Colometa, no em va convèncer (tampoc sé si és ben bé culpa seva, del text, de la representació...).

M'entrentindré en un dubte concret que em va generar la representació. És evident que el fatxenda que es casa amb la Colometa és un hone amb tots el seus defectes. A més a més, és un personatge que només pensa en ell mateix. Això segon però, i per experiència familiar directa, ja no tinc tant clar que sigui exclusiu del gènere masculí.

Però el segon personatge masculí, l'adroguer, ara no en recordo el nom, que és qui salva la Colometa i els seus dos fills d'una mort horrible amb salfuman, per què ho fa? És pena? És amor? És conveniència? Quan reconeix que ella li faria companyia i que, així, ja tindria la família feta quan ell ja no pot, hem d'entendre que es busca un benefici mutu per les dues parts o és una mica més de masclisme tenyit de misèria? O...?

Com que, per no saber, no sé ni on tinc el text (i això que el llibre que tenim a casa és gran, perquè és d'aquests que es va fer servir per les lectures públiques amb lletra gran), em quedaré amb les ganes de consultar-lo, de moment.

Segon aniversari

Ara fa encara no un parell de setmanes advertia aquí mateix que estava entrant en una temporada d'aniversaris una mica poc agradables.Concretament ahir, va fer quinze anys que va morir el meu pare.

Feia temps que estava malalt i incapacitat (una malaltia degenerativa) i, encara que la seva mort va ser inesperada en el moment concret, tothom a casa sabia que havia d'acabar i, tot i que potser no es pot dir gaire alt, la cosa havia arribat a un punt que era preferible no allargar-la gaire més.

La relació amb el meu pare no va ser gaire fluida en els darrers anys en que ell va estar bé i vam fer el que vam poder quan es va anar posant malament. Al contrari del que em va passar amb la meva mare, ha estat amb el temps que he anat trobant a faltar al meu pare o, com a mínim, pensant que hi ha tot de coses que no vam arribar a aclarir i records que s'esborren o que no estan clars, etc.

Com la majoria dels aniversaris d'aquests dos mesos, tot plegat se'm presenta ambivalent. En aquest cas, una de les experiències que més m'ha afectat (vull dir, que he incorporat) és conèixer d'aprop la impossibilitat, d'una banda, de ser autònom, i de l'altra, de comunicar-se.

Si bé totes dues impossibilitats han quedat ben enregistrades dins meu, la segona ho és en forma de por; no tant la primera. Perdre la capacitat de valer-se per un mateix, tot i que pugui ser esfereïdor per a segons qui, no ho dubto; també em va fer descobrir alguns aspectes de les relacions familiars (i humanes) que amb el temps he valorat positivament. La por a que arribi un dia en que no em pugui comunicar amb l'exterior, en canvi, ha qeudat ben arrelada dins meu.

En fi, quinze anys han passat, pare, i el Barça torna a jugar bé a futbol.

En un altre ordre de coses, faig públic que avui m'he quedat sense llibre. Jo no sabia gaire cap a on tirar i la meva compi buscava per a mi un text de Ciceró que no ha trobat. En fi, un altre Sant Jordi serà.

Per cert, C.C., m'imagino que no passaràs per aquí ni llegiràs això, però per si de cas, deixo escrit que m'ha sabut greu no haver-me aturat a conèixer el teu petit quan ens hem creuat aquesta tarda. Segur que és tan preciós com tu.

PS1. Ahir al vespre, després d'escriure el post, vaig anar cap al llit i, per fer son, vaig llegir un fragment més del segon libre dels assaigs de Montaigne i hi vaig trobar aquest trocet: "No imagine per a mi cap estat tan insuportable i horrible com el de tenir l'ànima viva i afligida, sense mitjà d'expressar-me;...". Altres vegades hem comentat aquí amb Àfrica si les músiques i els textos influencien el nostre estat d'ànim o si és a l'inrevés. En aquets cas, m'incline per la segona possibilitat.

PS2. I parlant d'aniversaris, avui hauria estat el 65 aniversari de la meva mare, si no fos que ja no hi és.

Jardí d'hivern

Ara fa un parell de nits vaig pensar aquest post estiradet al llit i em va quedar rodó (disgressions diverses incloses). Llàstima no haver-lo escrit aleshores perquè ara mateix no em trobo en vena creativa, però sí amb un petit forat de temps per dedicar al blog.

He decidit dedicar un post al darrer llibre de Monika Zgustova per diverses raons. La principal, perquè és la lectura que he fet durant aquesta Setmana Santa (parèntesi en el meu viatge a través del Quadern Gris que ara resulta, per culpa de pere, que no és tan Pla com em pensava...).

Em passa una cosa una mica especial amb la Zgustova (per cert, als primers llibres, Zgustová s'accentuava). Jo no puc dir que hagi llegit un número important de textos de gaires autors (ni autores) de les nostres literatures (això és una mica una provocació, algú hi pica?). Monika Zgustova és una de les poques excepcions. No he llegit tot el que ha publicat, però crec que tinc en el meu "haver" (pòsit?) un bon número de les seves obres.

Crec que la vaig llegir per primer cop traduint Hrabal (Una solitud massa sorollosa) i suposo que després en altres textos del mateix autor i algun Kundera. Però va ser en la seva biografia especial de Bohumil Hrabal on me'n vaig enamorar (ara potser m'he passat). Vaig llegir el llibre, llapis en mà, en dues sessions (viatge fins a Bolònia en autobús i tornada de Bolònia). Crec que era l'any 96. El vaig deixar ben guixat i encara avui, de tant en tant, torno a les seves pàgines.

A partir d'aquí, vaig anar seguint els textos que publicava (bé, uns quants, no sóc especialment exhaustiu jo) . Tinc i he llegit la traducció de "Les aventures del bon soldat Svej" (i em vaig fer un bon tip de riure), "La dona dels cent somriures", "Menta fresca amb llimona" i, sobretot, "La dona silenciosa".

No sóc crític literari jo, però quan acabava els seus textos sempre pensava: "bo, millor que l'anterior; però el proper encara serà millor. Que publiqui ja!". Això ja no em va passar amb "La dona silenciosa" que em va semblar una novel·la d'un altíssim nivell; el que en diuen el zènit de l'obra d'un/a autor/a.

No sé mai si heu tingut aquesta sensació de crescendo amb d'altres autors. A mi és el primer i únic cop que m'ha passat, com a mínim, amb tanta claredat. Però aquí s'esdevé el problema. Com es continua publicant a partir de l'obra "definitiva"?

No us diré que "Jardí d'hivern" no sigui un bon llibre. A mi, m'ha agradat i el recomano sense complexos, però també he de dir que no em sembla al mateix nivell que l'anterior. D'entrada la trama tampoc m'ha interessat gaire. Si hem de parlar d'interiors, parlem-ne. Si hem de parlar de crònica política i social, fem-ho; però no des d'aquest angle. També hi he trobat algunes picadetes d'ull, crec que excessivament fàcils, a la figura de Hrabal. Des del títol del llibre, fins a un personatge puntual que apareix per endur-se llibres de vell a destruir. I d'altres que potser hi ha i que jo no he trobat. La prosa en aquest cas no m'ha resultat tan nítida com d'altres vegades. No diré que sigui un text barroc, però alguns recargolaments estilístics sobre paisatges o olors, no em calien. La història sòlida, però el final massa fàcil.

En fi, si heu arribat fins aquí, ara no us quedeu amb una idea especialment negativa del text. "Jardí d'hivern" m'ha agradat i crec que és un bon llibre, però si no heu llegit res de Zgustova, la meva recomanació, el meu text preferit, de moment, és "La dona silenciosa".

A risc de la multa corresponent us en deixo, aquest cop, dos fragments.

"El més savi a la vida és tancar les finestresi les portes de casa teva, encendre un llum de claror groguenca i quedar-te al teu interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrumnet musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum."

"... i és que tots els llibres, tots sense excepció, contenen una idea íntima, encara que sigui minúscula, microscòpica, però sempre bella i intel·ligent, elegant i deliciosa, una idea, un gir, una frase, una paraula per la qual val la pena submergir-s'hi i acostar-se a poc a poc al paràgraf màgic o a la imatge sorprenent o a la reflexió que de sobte il·lumina la nostra existènciaamb la seva aurèola única i prodigiosa, en la llum de la qual entenem alguna cosa nova sobre la vida i el món i sobre nosaltresmateixos, per aleshores entendre més bé els que ens envolten."

El vestíbul dels indolents

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT
PER MI ANIRÀS CAP A L'ETERN DOLOR
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

ABANS DE MI RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUI HEU ENTRAT!

M'aproximo a un parell de mesos on se m'acumulen uns quants aniversaris, alguns del quals no em són grats.

El fragment del text triat ha estat només una curiosa coincidència.