23.5.11

Reflexions improcedents... (no va de política, aviso)

Fa un parell o tres de dies que tinc aquest post a la punta dels dits, però no m'acaba(va) de prendre forma. Per tant, aviso ja d'entrada que, si no hi trobeu un fil conductor clar, un títol adient o unes conclusions com s'esperaria d'un post normal, estareu davant del resultat d'un post "precipitat".

La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).

Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.

I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.

A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).

L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera  part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil  de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament? 

Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo. 


P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona. 

6 comentaris:

anna g. ha dit...

he arribat fins al final. m'ha agradat aquesta barreja de filosofia i rugbi. de la meva vida i de la sort, no te'n parlo. només espero que algun dia les coses comencin a anar bé :)

Albert ha dit...

Jo també ho espero i, a més a més, n'estic convençut (fins i tot diria que hi ha ocses que ja van millor...).

Montse ha dit...

he arribat al final, ep! i, com a l'Anna, m'ha encantat la filosofia barrejada rugbi-vida/vida-rugbi.

No sé quines són les coses que no acaben d'anar bé, però si et serveix de consol... a casa meva sembla que haguem trepitjat merda (i tot, tot i tot, només en les dues darreres setmanes). Serà allò de la llei de Murphy? (res que no tingui solució, per altra banda, no pateixis)

en fi... si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. Però... i si pogués sortir bé? eh? eh? eh?

per si de cas, posa't les ulleres de veure-hi "bonic".

Va, posa-li una coma a la frase:
Posa't les ulleres de veure-hi, bonic!

:)**

Albert ha dit...

Gràcies, Montse. Em poso les ulleres (i la coma). Tampoc pateoxos gaire per mi (nosaltres). Muà.

Grigri ha dit...

pensava que el rugby era un esport que et permetia veure monuments masculins en moviment, ara veig que se'n pot treure molt més suc.... jejejejeje...

bromes a banda, el dilema individu-equip crec que és aplicable a molts aspectes de la nostra vida (en societat, s'entén), i com tu dius, costa descobrir on està l'equilibri entre el valor de l'un i de l'altre...

Albert ha dit...

Al rugbi, grigri, n'hi ha de tota mena d'homes. Uns quants, potser entrarien dins de la categoria de monuments. D'altres potser no tant (i consti que ja no parlo del que hi ha dins dels caparrons de cadascun d'aquests jugadors...).