10.1.06

Cafe-Litus

No ho sé expressar millor. Llegiu el post de Litus d'1 de gener titulat Goodbye. Litus. Touché.

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Abans de vèncer la por a prendre un camí divergent és convenient convèncer's del dessig de fer-ho. Doncs de vegades només són dreceres que t'adrecen a miratges inexistents.

Si saps on vas tot és més fàcil.

Doncs a mar oberta el retorn és difícil, i pèrdre's és natural. Si el romb no és clar pots esdevenir un nàufrag, i passar la resta de la teva vida a una illa deserta.

Vinc a dir que si no estàs segur que has de fer servir una hipòtesi, obrir-la (encara qeu sigui al teu cap) és una gimnàstica inútil i perillosa.

Disculpa la pocasoltada.

I seny.

Una abraçada- normal, sense pelutxos aquest cop.

Hanna B ha dit...

ai, no se si opinar es ajudar o complicar.. bufs.. en tot cas jo penso com la xurri i a més penso que de vegades una mania ens tapa la visió complerta. vull dir que dues persones poden haver evolucionat diferent i tot i això poden compartir molt més que amb ningú altre... i que de vegades donem TANTES coses per suposades i que no ho són i que no les agraïm prou... només dic que res no és fàcil i prendre decisions radicals implica perdre alguna cosa, segur..!
petons

C. ha dit...

Tocat...però no enfonsat! Mai!

Albert ha dit...

Xurri, ja tens raó, ja. Ni idea d'on vaig (ho sabeu vosaltres?), però segurament una illa deserta no és el que més desitjo (o sí?). L'única cosa a mititzar és que les hipòtesis no són en blanc o negre, no són lo tomas todo o lo dejas todo. Hi ha zones obscures, desconegudes, que costa concretar i, per tant, fer "plans", traçar trajectòries, etc, etc, etc. Amb el seny, faig el que puc.
HannaB, molt d'acord amb tu, però és que tot és bastant difícil i no està tot en les nostres mans. El tema decissions radicals el deixo per un altre post, perquè aquest no era ben bé el cas.
Litus, completament d'acord. Ho deia fa uns dies: tocat, però no m'enfonso tan fàcilment jo. Benvingut. No t'havia comentat res de la redirecció del meu post perquè m'ha semblat que no calia. Espero no haver-me equivocat.

Anònim ha dit...

Siento que tengo que aportar mi granito de arena al post porque también me toca....me ha costado mucho creerme la frase de que "nada es eterno" porque para mí había cosas que sí, o al menos quería que lo fueran. No puedo dejar de pensar en que todo el proyecto de vida que monté con mucha ilusión se me ha ido al carajo. Todavía no estoy en ese punto de recordarlo con una sonrisa, todavía tengo muchas cosas por aceptar...ahora creo que las personas no cambian, que al final vuelven a quienes eran en un principio. Lo que sí que cambian son las relaciones, hay que cultivarlas y, a la vez, ser capaz de divisar a lo lejos las nubes y las tormentas. En fin...somos muchos.. :)

Anònim ha dit...

Albert... massa temps sense passar-me per aquí, no tinc perdó, oi?
No sé si he d'entendre que estàs entre dir "goodbye" o continuar amb... Si he entés bé, només puc dir-te que vagis "donde el corazón te lleve" i que "en el amor no vale ser valiente" i que sóc un desastre, pero continúo per aquí, si un día t'atrapa la boira i vols venir a compartir-la un altre cop.
Abraçades!

Albert ha dit...

Diy. Encara no he acabat de decidir si són les persones, les relacions o tot plegat el que canvia. Però està clar que alguna cosa es mou i no sempre en la direcció que ens agradria. Acceptar-ho ja és una altra cosa, que és el que més m'agrava del post de Litus.
Annna. Potser sí que feia una temporada que no àssaves per aquí. No et preocupis en excès per to del post. Estic bé, només és que "estic sensible". Petonet i ens anem veient...