10.2.06

En sortint del Caprabo

Ahir a la tarda, després de "perpetrar" el meu darrer exàmen del semestre, vaig passar pel Caprabo a reposar queviures. Quan en sortia, amb el carro força ple, vaig veure una mare que jugava amb les seues dues criatures als cotxets aquests petits que posen a tot arreu i que funcionen amb modenes d'un euro. Vaig passar pel costat però ella era d'esquena. Mentre esperava l'ascensor per baixar al pàrquing me la vaig tornar a mirar. En aquell moment ens vam creuar les mirades i ens vam reconèixer. És una noia a qui, per motius laborals, vaig conèixer ja fa una bona temporada. Posem que jo encara no tenia parella estable, ni preveia de tenir-ne, o sigui que deu fer una dotzena d'anys, però no més de quinze. He de reconèixer que aquesta noia m'agradava (no era l'única). Diguem que complia sobradament alguns dels "requeriments", tant físics com intel·lectuals, que per aquella època jo celebrabava. La noia en qüestió, també per feina (i potser d'altres coses que se m'escapen), va marxar fora uns quants anys. Ara fa un parell o tres d'anys, una vigilia de Reis, ens vam creuar pel carrer, atrefegats tots dos, a la recerca dels darrers regals. Ens vam dir adéu però, com a mínim jo, que no sabia que ella tornava a viure per aquí, no la vaig reconèixer fins força estona més tard. Em va fer tanta gràcia que vaig mirar de trobar una seva adreça de correu electrònic. Ho vaig aconseguir i em vaig posar en contacte amb ella, que em va confirmar que ens havíem creuat dies abans. Des d'aleshores, molt de tant en tant, coincidim per alguna banda. Poden passar uns quants mesos entre dos cops que coincidim. Quan ho fem, acostumem a dir-nos quatre paraules, cap conversa massa seriosa. Total, que sé que viu a la mateixa ciutat que jo, que continua treballant on treballa ja fa uns quants anys i que ja té dues criatures. Ahir, quan ens vam saludar i com que jo ja estava pujant a l'ascensor, (anava amb pressa, com sempre), només em va dir "com ens hem de veure...", referint-se, crec, a les criatures que estaven ben excitades mirant de pujar i baixar d'aquelles màquines. Jo no recordo gaire quina bajenada vaig dir, pero recordo perfectament el que em va passar pel cap i que vaig estar a punt de contestar: "tu, guapíssima".

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Ais la gent, aquesta tendència a comportar-se com el guadiana...

nimue ha dit...

és curiós com hi ha persones que sembla que sempre ens hem de trobar pel camí encara que mai s'hagen de quedar...
a lo millor ella també pensava: "tu, guapíssim..."

bellosoli ha dit...

Si que és curiós com hi ha certa gent que sense ser massa coneguda te la trobes als llocs més inversemblants.

Albert ha dit...

Xurri, jo ho deixo en un "ais, la gent..."
Nimué, no ho crec, però m'encanta aquesta nova possiblitat.
Bellosoli, home, el Caprabo no és un lloc inversemblant per trobar-s'hi coneguts i/o conegudes, però benvingut al meu blog, ara que ja fa una temporadeta que coincidim per altres bitàcoles.

Hanna B ha dit...

ai albert! tantes coses boniques no dites, on deuen anar a parar? al llimb particular de les coses mai dites? (osti, sono com la coixet:))
tant bonic que seria expressar aquestes coses i gaudir de la sorpresa afalac que representen!
per altra banda, jo tampoc dic mai coses boniques, però les penso...
catxis.

Albert ha dit...

Ara t'escolto, Coixet. Quanta bellesa malaguanyada a les nostres vides, diria jo.

tenblog ha dit...

pues sí......pero verdad que sería bello decirlo y que no hubiera consecuencias ni pensamientos posteriores?
Solo un..."Que bella estás" "Que bonita te encuentro" Y ya está.
Pero...va a pensar ella lo mismo? vas a pensar tú lo mismo la próxima vez q la veas?
Muchas veces se rompe la magia por dejar que las palabras salgan de nuestra boca ...... pero tantas otras no llega a nacer por no exteriorizar lo que sentimos.....
Buf que espesita me estoy poniendo.
Que nada, que te entiendo y que petonets