Crònica dels darrers dies

Tot i que encara estic sota els efectes de la meva bronquitis (tinc por que no es converteixi en crònica), em llenço a la piscina i miro d'explicar (-vos i –me) com han anat els últims dies. El post és una mica llarg. Aviso.

Dimecres al matí de la setmana passada vaig haver de plegar de la feina a mig matí perquè el cap em deia que no. Que no podia concentrar-se, que no podia estar-se a mirar la pantalla de l'ordinador i uns quants "nos" més. Dijous al matí em vaig llevar prou bé i vaig anar fins a Barberà (ara ja començo a donar massa pistes de mi mateix) a la primera sessió d'un curs sobre gestió de projectes, bàsicament relacions interpersonals (la meva "especialitat", vaja). El millor del curs, de moment, és la professora. Ho escric amb totes les lletres (i si mai em llegeix, no m'importa que ho sàpiga): és radicalment guapa. I, a part, de ser guapa i tenir una mirada fantàstica, em va semblar d'allò més intel·ligent (sobretot si considerem algunes de les companyies que hi ha al curs, ara dec haver quedat una mica com de "sobrat", però és que...). Per acabar la sessió vam fer una roda de presentacions personals, vis-a-vis, on no valia parlar massa de feina. De les cinc que vaig fer, l'última va ser amb ella. Llàstima que, ara mateix, jo no estigui gaire per aquestes coses (ella no en tinc ni idea, clar).

A mesura que anava avançant el matí de dijous, d'una banda m'anava trobant més i més reconfortat, però de l'altra, m'anava trobant cada cop pitjor. Quan vaig sortir del curs vaig passar directe cap a les urgències del meu CAP. Després de fer-me esperar gairebé hora i mitja (pla de xoc per millorar les urgències dels CAPs, per a quan?), em van dir que tenia una bronquitis i que descansés 24 o 48 hores. Total, divendres al matí em vaig trobar fatal i em vaig quedar a casa. Divendres a la tarda vaig anar a millor, però a part de recollir el petit a l'escoleta, poca cosa més vaig fer. És curiós, per cert, com el s'ha de gestionar el malestar d'un, quan hi ha un petit que passa per davant. Ja vaig mirar de tenir-lo enxufat divendres a la tarda amb la senyora que ens fa de cangur (de moment, perquè sembla que ens plega, aixs..). Però això no treu que tu t'estaries al llitet i, enlloc d'això, has d'anar amb el cotxe a portar-lo a l'escola, recollir-lo a ca la cangur, estar-te a jugar amb ell mentre no passa el tiet de referència a recollir-lo per casa i endur-se'l cap a casa l'avi i l'àvia berguedans (la mare del xic i meva companya tenia un sopar d'aquests de compromís de la feina....), etc.

En resum, que dissabte, després de ben estossegar tota la nit, em vaig llevar prou bé i, com que la compi tenia feina a fer amb l'ordinador i internet i el xic estava empaquetat amb els ascendents de la seva mare, em vaig dedicar un dia cultural. La primera cosa que vaig fer va ser anar a veure, amb calma, una exposició sobre Gabriel Ferrater que acabava diumenge. L'exposició està força bé, crec. Ens presenta un Ferrater en tres dimensions a partir dels seus tres grans interessos: la pintura, la poesia i la lingüística. L'exposició recollia uns quants esbossos de Ferrater que, tot sigui dit de pas, mai es va dedicar a la pintura coma creador. En tot cas, el seu ram era el de la crítica, però per entendre el procés creatiu també va fer els sues "pinitos", diguem-ne (ara veig que (us) estic fent una versió de l'expo que espero que no sigui massa esbiaixada). El tema pintura, a mi, no m'interessa especialment. El tema lingüística tampoc massa. Es veu que Ferrater no estava massa entusiasmat amb les gramàtiques de l'època i es va dedicar a traduir i introduir Chomsky per aquestes nostres contrades, per exemple. El tema lingüística ho deixo per la meva mitja taronja que és més el seu ram. Vaig mirar-me amb més atenció la part de l'exposició dedicada a la poesia. Tampoc massa més, perquè no hi vaig trobar grans aclariments, grans novetats o aportacions que em permetessin entendre-la millor. En qualsevol cas, sí vaig estar-me a veure un documental de mitja hora del Villatoro de fa uns quants anys (amb barba negra) d'un monogràfic que li van dedicar. Em va interessar, sobretot, la meva de raons que hi havia darrere que un home com Ferrater fes el pas i es plantegés fer i publicar poesia. Jo vaig entendre les tres raons següents: un interès seu particular, diguem-ne històric (des de jove amb "Les flors del mal", biblioteca familiar. etc.). Una colla d'amics amb qui la conversa era, bàsicament la poesia (anglesa, francesa, d'aquí, d'allà, però poesia). I un moment de la seva vida concret que el va catapultar a fer el pas (això no em va quedar especialment clar, però podia tractar-se de qualsevol trencament afectiu o....). Tot això, esclar, egocèntric com sóc, vaig mirar de traslladar-m'ho i em va fallar un sol vèrtex del triangle: els amics. Ja sabia jo que sense amics o amb els amics que tinc, la poesia.... En fi, sóc de l'opinió que els amics, coma mínim una part, no els esculls, et toquen, i tampoc són tan mala gent.

L'obra de Gabriel Ferrater, per a qui no ho sàpiga, i així arribat fins aquí, es recull en un sol volum, "Les dones i els dies". Hi ha força textos, amb estils diferents, amb conceptes, temes o idees diferents. Com sempre, us en proposo algun per fer boca. "Lleugera, s'iniciava / la pluja d'una nit. / Lleugers, es confiaven / els teus dits entre els meus dits. / ....". "Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja / frenètica d'agost... / ... / Diré el que em fuig. No diré res de mi." O el ja sabut "... Sense enyor / se'ns va morint la llum que era color / de mel, i ara és color d'olor de poma". No us recomanaré l'assistència a l'exposició per què va acabar diumenge (vaig avisar amb temps, dos cops) i tampoc trencaré una llança perquè llegiu els seus poemes, però queda dit. Dues últimes reflexions sobre Ferrater: el seu primer recull poètic es diu "Da nuces pueris". No sé què vol dir, no trobo la manera de traduir-ho i m'agradaria saber-ho. Algun coneixedor de llatí per aquí? Sempre em queda el recurs d'anar a espetegar a un capellà que jo em sé, però... I la segona reflexió. Sabeu que Ferrater es va suïcidar a Sant Cugat (per això el premi de poesia més ben dotat econòmicament de Catalunya duu el seu nom) ofegat amb una bossa de plàstic plena de merda (o això diuen)? La pregunta que em faig és: és això rellevant? no importa?

Amb tot això passo per dissabte al migdia. Vaig donar un tomb pel centre, vaig xerrar amb dues o tres persones i cap a casa. Vaig preparar un vermutet (sense alcohol) i a la terrassa hi falta gent. Amb un solet de primavera que feia.... A la tarda, la meva compi em va convèncer (a mi i a la meva mare) i vam anar al cinema a veure "Buenas noches, buena suerte". Ho escric en castellà perquè nosaltres, tot i que el nostre nivell d'anglès i francès és limitat, sobretot el meu, acostumem a anar a veure les pelis en VO, que ens agrada més. Però dissabte no ho van fer. No teníem ganes de baixar a BCN i hi anàvem amb la meva mare. Jo no tenia ni idea de què anàvem a veure i us puc dir que em va agradar força i a diferents nivells. Em va agradar i vaig trobar adient que la peli fos en blanc i negre, per l'època, pel tema que tracta, per les imatges reals que hi surten, etc. Em van agradar els actors. La música també. I sobretot, el tema central del film que, si concreto, seria el retrat de la història d'uns periodistes de la CBS que es van enfrontar a McArthy (s'escriu així?) en l'època de la caça de bruixes als EUA (anys cinquanta). Però em sembla clar que la reflexió sobre el paper que han de jugar els mitjans de comunicació a nivell informatiu va molt més enllà d'aquesta situació concreta. Malgrat que l'enfocament que defensa la pel·lícula em sembla clar que no és altre que el molt nordamericà i ja conegut "confiança en les bondats de la llibertat de premsa i en la democràcia que no permeten els abusos", l'argument no deixa de ser potent. Al final de la pel·lícula, us avanço que guanyen els bons, però només relativament perquè el director de la cadena decideix treure aquest programa del prime-time de l'època i col·locar-lo en una altra franja horària. La raó: la gent vol entreteniment i no informació. Em sembla un tema ben actual, no?

Dissabte al vespre, el tiet missatger ens torna el baby i juguem a banyar-lo, a sopar i a dormir. Cap a mitja tarda jo ja vaig començar amb els estossecs que encara arrossego ara. Diumenge al matí vam fer una petita excursió amb el peque i després vam provar un nou parc. El parc està molt bé, perquè és gran i hi ha de tot, però diumenge al migdia no és el millor moment per anar al parc si no us sentiu massa identificats amb l'entorn. Diguem que era l'hora pija per excel·lència, però ja se sap. Vivim on vivim i ja sabem què hi ha. Al migdia vam anar a dinar a casa la meva mare/iaia de la criatura. Haguéssiu vist com es menjava els macarrons i el pollastre. No sé ben bé on s'ho posa tot el que menja. I avui dilluns igual. A l'escola ens han dit que ha ben dinat i a quarts de quatre, quan dinàvem els seus pares, hi ha volgut tornar. Ara al vespre també. Suposo que no sabem el que és tenir problemes amb el menjar, que diuen que és del pitjoret que hi ha.

Per cert, no crec que Gri-gri hagi pogut arribar fins al final d'aquest post (ja sé que m'estic posant pesat, però és que fa molts dies que no escrivia res i avui he destapat el "tarro" de les essències i....). Total que demà la iaia ens farà un canguro extra nocturn i anirem a escoltar una xerrada sobre com educar els petits de Carme Tió. Com que Gri-gri fa uns dies que la recomanava tant, nosaltres ens hem animat i hem mirat d'arreglar-nos-ho per anar-hi tots dos.
I acabo aquí, no sense anunciar que divendres vaig acabar de llegir el darrer llibre de Mònica Zgustova, "La dona silenciosa". La "crítica", un altre dia. Vagi per endavant però que m'ha agradat força.

I acabo. N'estic fins al gorro de la meva tosseta i vull posar-me bó d'una vegada i poder quedar amb una amiga que tinc i conèixer els seus dos petits i... I queda prou clar?