La dona silenciosa

Seguint les recomanacions de pere, i per no fer-me tan pesat, penjo aquest post abans que passin gaire dies de l'anterior.

Començaré fer un breu comentari, que no crítica, sobre el darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa", com ja havia anunciat fa uns dies que faria. Zgustova es va donar a conèixer per aquestes contrades a partir de les seves traduccions d'autors, crec que bàsicament txecs, potser algun de rus també. Especialment celebrada va ser la seva biografia de Bohumil Hrabal, "Els fruits amargs del jardí de les delícies", que a mi em va agradar moltíssim i, per tant, recomano molt, tot i que sé que no agrada/interessa tothom. Ja fa uns anys que Zgustova ha editat un parell de novel·les que, en el seu moment, vaig comprar i llegir, sota l'impacte encara de la biografia ja apuntada. Diguem que les llibres em van agradar, però em semblava clar que podien haver estat "millors", més fins, més acabats, més rodons. Això ja no em passa amb el darrer. "La dona silenciosa" és i serà, segurament, la seva novel·la clau. Per dir-ho en poques paraules, la novel·la ressegueix la vida de Sylva i d'algunes persones amb ella relacionades al llarg del segle XX. Sylva és (de) Praga, i una bona part de la novel·la es pot llegir en tó històric. La Praga aristocràtica de començaments de segle, la invasió nazi, els comunistes i l'ocupació soviètica, etc. A mi, les novel·les que em fan llum sobre algun passatge històric que desconec, sempre m'han agradat ("L'edat de ferro" de JM Coetzee, per exemple, sobre l'appartheid). Sempre que la novel·la no sigui estrictament històrica i m'estigui explicant alguna altra cosa. I aquí és on topem amb (ara no em surt la paraula) aquells elements que són atemporals i asituacionals de les bones novel·les. La idea és que les bones novel·les ens transmeten reflexions, idees, sentiments que no depenen només d'aquells personatges, d'aquella situació concreta i, per això, es consideren universals. No m'acabo d'explicar prou bé, 1) perquè no recordo la paraula adequada, i 2) perquè la idea no és meva, evidentment. Fins i tot em penso que és bastant un clàssic i un clàssic que es podria discutir. De qualsevol manera, Zgustova ha fet una molt bona novel·la, en la meva modesta opinió. La novel·la que ella mateixa diu que ha volgut escriure durant tota la seva vida. A mi m'ha semblat una novel·la simfònica, no només perquè el tema musical també hi és present, sinò per la diversitat de "temes" i pesonatges que hi surten. Personalment, també hi ha lloc per a tractar "la solitud", que és un dels meus "temes" preferits. Diria que ja he penjat alguns retalls de la novel·la (títol del darrer post, per exemple). Ara n'oferiré algun altre. Una de metaliterària: "És una novel·la. ¿No et deixaràs influir per una bestiesa semblant, oi?". I continua: "La llibertat és el sinònim de la felicitat, si més no per als grans esperits". La frase del mes al meu ordinador: "M'he atrinxerat en la meva solitud...". Altres "temes" que hi trobarà qui s'hi aventuri: l'exili, la pèrdua d'un ésser estimat, la por, la llibertat, l'amor és clar, etc. Resumint del tot: llegiu-la.

Un apunt sobre el curs de gestió de projectes que estic fent. La profe en qüestió ha perdut punts aquesta setmana. Continuo trobant-la guapíssima, pero amb la cua dela setmana passada estava molt millor. Un altre punt negatiu són les sabates. Una setmana, passi. Dues, no. Baixetes, molt obertes, amb talonet prim dels que fan soroll i algun adornet atigrat... A part d'això, es va presentar mitja hora tard al curs (l'autopista estava col·lapsada), vam continuar invertint el temps en unes presentacions personals que no sabem massa el què, vam estar tres quarts d'hora, o més, per anar a esmorzar i vam acabar fent un exercici d'una horeta. No és massa. Aquesta propera setmana es veu que parlaran de com comunicar-se, la qual cosa m'interessa força, però no hi podré anar perquè he d'anar de visita a l'hospital amb la meva compi. Ja ho explicaré.

D'altra banda, aviso que ja he représ els meus estudis. Ho dic perquè m'estan fent llegir Freud i sobre Freud i em pot sortir el venasso en qualsevol moment. Consti que ho entenc justet. Així d'entrada em sembla que estic força lluny del seu pensament. De totes maneres, sempre hi ha coses que es poden aprofitar. Potser el que més em molesta són aquests universals. Que tothom funciona igual, que els passos són els mateixos, que.... L'altra assignatura que he començat va precisament en el sentit contrari. Tot i que busca tendències generals (participació a les eleccions a l'Estat espanyol, he estat llegint) sovint les explicaions són molt i molt puntuals, concretes d'una situació o d'un moment determinat. Em sento molt més còmode en aquesta segona mena de raonaments, tot i que és obvi que potser així, costa més d'avançar (ara he escrit avançar i me n'adono que queda una mica positivista, en fi...).

Per últim. Continuo donant voltes a moltes coses de l'òrbita personal. Divendres vaig tornar a enganxar-me amb el meu director d'àmbit. Veiem les coses ben diferents. Concretament, no veig perquè els he d'ajudar a guanyar vots per les properes eleccions. Ara bé, això de l'interés general, tanpoc és tan fàcil d'explicar. Suposo que ell deu estar content perquè sempre guanya la partida. No veig massa perquè. Quan n'hi ha un que mana i un que és manat, i un que mana i no vol cedir ni mica en la seva posició, tergiversant continuament les paraules de l'altre, enfrontant-shi; doncs no em sembla que tingui massa mèrit. D'altra banda, tinc coses que m'ocupen molt més el cap i el cor aquests dies. Els ànims, en general, més enllà de la feina, em van una mica amunt i avall. Qualsevol notícia (l'ALba, sí, però també el Barça,...), qualsevol musica (els Cure, Roberto Carlos o la passió de Sant Mateu, és igual), qualsevol somriure (ara he de dir de qui?), em pot fer anar en un sentit o en l'altre. Resumint, potser no acabo d'estar centrat del tot, la qual cosa no és nova ni específica meva, d'altra banda.

Acabo el post amb un vessament d'amor. No és el mateix estimar que estar enamorat. I es poden estimar moltes, com a mínim unes quantes, persones alhora. Però això del meu petit em sembla fora de mesura. Aquesta tarda s'ha posat pesadot. Feia mal dia i no hem pogut anar a jugar a un parc i ens hem hagut d'estar més estona dins de casa, anar a casa la iaia, etc. M'ha esgotat bastant. I, a més a més, estava tontet, manaire, etc. Però ara fa hora i mitja l'he posat a dormir amb el seu biberó. I m'ha fet unes magarrufes, m'acarona el cap, riu,... És que em desfaig. Ja veuràs Ego, quan els teus creixin una mica més i interactuïin més amb vosaltres.