20.12.06

Parèntesi musical

Interrompo la col·lecció de posts dedicada al meu quarentè aniversari (demà acabo, us ho juro!) i faig un apunt musical.

Gri-gri comentava fa un parell de dies la caiguda d'unes llàgrimes que atribuia a una certa alteració hormonal que pateix/gaudeix. Ahir vaig escoltar a Flaixback la mateixa cançó que la va alterar i, he de confessar, no em va commoure gens ni mica.

Avui dimarts, cap a les 17 h. anava jo cap a Terrassa quan han posat aquella cançó d'Amaral (Moriria por vos) on es parla de Nicolas Cage i Leaving Las Vegas. I gent, no m'he pogut contenir. No he plorat a raig, però algunes llagrimetes se m'han escapat. És que, quina peli! A les 20 h. tornava jo de Terrassa més animat i m'han posat una cançó que no tinc ni fava de com es titula, però que diu "I'm so lucky, lucky. I'm so lovely, lovely". I he pensat que clar que sí.

Conclusió: ja diu DIY que la música és una bona manera de fer-nos alliberar sentiments, emocions. Gri-gri, no passa res. Som humans.

6 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

Acabo d'adonar-me que en aquest sector musical estic totalment "out"...

Hanna B ha dit...

ara no recordo amb quina era que em vaig emocionar abans d'ahir mirant la tele, però també vaig pensar en la gri-gri...
curiosament a mi aquesta d'amaral amb la frase que diu nicholas cage in las vegas em fa riure (és que ho sento, el n.c. no em mola gens...)
sigui quina sigui, benvinguda la música que engega les emocions!!
segueix amb el tema anniversari, va...

Albert ha dit...

Ars, és que l'òpera i flaixback no acabo de veure si són compatibles del tot...

HannaB, el n.c. a mi m'agrada força, com a actor, quedi clar. Leaving Las Vegas és una d'aquelles pelis que, encara que pugui ser titllada de relativament comercial, em va tocar molt la fibra. És allò de l'individu-individu, que prén la decisió d'acabar i malgrat l'esplèndida Elisabeth Shue (si jo hagués estat en n. c., m'ho hauria replantejat tot per ella, probablement) es va deixant anar pendent avall. És una peli heavy. On és el límit per intervenir en la vida d'un/a altre/a, encara que n'estiguem enamorats i encara que ell/a hagi decidit, per exemple, suicidar-se? En fi, la discussiño suposo que està en saber fins on la música engega les emocions, n'és només una catalitzadora o què passa. Per cert, hem de suposar que els emocions preexisteixen (a la música, vull dir). Com és que les tenim allà enterrades? Potser hauríem de portar un walkman enxufat a l'orella permanetment.

Grigri ha dit...

Per al·lusions em veig obligada a intervenir a la tertúl·lia musical..
He de dir d'entrada que la cançoneta que em va fer plorar en un moment d'hormones baixes, no m'ha despertat cap sensació gaire especial la resta de vegades que l'he sentida. Crec que la melodia està molt ben trobada, però en tot cas això no seria mèrit de la cantant, i seria un altre debat.

Tema Leaving Las Vegas: doncs a mi també em va agradar força. Tot i que de sempre m'hagi costat posar-me a la pell del qui opta per la via auto-destructiva. No sé com dir-ho però fins a cert punt m'incomoda aquesta opció. Suposo que la gràcia de la peli està en això, en que el públic espera que es replantegi la opció, que rectifiqui.. I al final res de res. És una opció violenta.

I tema música-emocions: sens dubte el binomi es compleix en el 100% dels casos a la meva vida.
Ho he comentat en anteriors ocasions, cada cançó té el seu moment, i moltíssimes vegades escoltes una cançó i ets capaç de reproduïr un moment concret del teu passat al que ha quedat lligada aquella melodia...

DIY ha dit...

A mí també m'agrada molt en Nicholas Cage...has vist Adaptation/El Ladrón de Orquídeas?? Aquesta que dius també la vaig trobar durilla també peró bona...
In your eyes, la versió en directe dura més de nou minuts...per barrejar tot tipus d'emocions..

Petó fort

Xurri ha dit...

Jo aquests dies ploro amb... bé, és gairebé inconfessable.
Però automàtic, és que no ho puc evitar. Comença a sonar, i: ...ploc, ploc, ploc.. van caient llagrimons.

La de japi, japi -lofli, lofli li encanta a la meva nini, la té posada minut si i minut també. En fí.