D'entre tots els aniversaris que se m'acumulen cada any, entre meitat d'abril i meitat de juny, aquest és, segurament, el més meu.
Avui fa deu anys que vaig anar al metge i no en vaig osrtir amb gaire bones notícies.
Quan tornava a casa, vaig passar pel costat d'un camp de roselles.
D'aleshores ençà, cada any espero que floreixin i, quan hofan, les admiro més.
Tal i com estan les coses a la blogosfera (rectifico; a la blogosfera que m'és coneguda) havia pensat anunciar un tancament provisional (o no) d'aquest blog fins a reprendre els ànims, però finalment, només he decidit anunciar que el ritme de publicació serà ben bé el que em convingui a partir d'ara (vés a saber quin) i que ja en parlarem de tot plegat més endavant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
va, va, és la calor que et fa estar mandrós :-)
quina por em fan segons quines visites als metges...
glups! com està la blogosfera? tan malament anem?? però escriu de tant en tant, eh! que jo tornaré a ser més prolífica aquest estiu, ja veuràs! ;)
ostres albert, veig que no sóc la única mandrosa de la blogosfera...
ens anem llegint, ànims!
estamos todos bien vagos eh?... en fin, cada uno a nuestro ritmo pero que esto no desaparezca....nuestra pequeña barriada en la blogosfera.
Besos
És probable, pere, és probable. La calor no el meu punt fort...
Et segueixo, nimue, a la blogosfera i a la xarxa social, ja ho saps.
Vinga, grigri. Ànims ia mut (després de caure, tpormar-se a aixecar, ja ho saps ;-)
Mantinguem la barriada, enacar que sigui a poc gas. Petonassos.
Cert, la lassitud s'apodera dels nostres teclats, que no dels nostres pensaments; en el meu cas estic en fase d'assimilar dues males notícies i de tractar de conviure amb elles de la millor manera possible.
Com ha de ser, crec, al cap i a la fí... es com l'alé... com un petó, un el dona quan pot i vol.
Una tendre abraçada!
Una abraçada, ars.
Gràcies, aigua. Sé que m'entens.
Publica un comentari a l'entrada