Enyoro hores, dies, idees, persones, converses, petons i abraçades que no he tingut.
Dec ser gallego...
P.S. Que m'equivoqui tant, no és una qüestió de tecles o d'idioma, n'estic segur. Fins i tot quan dormo, hi veig més clar. M'he de preocupar?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Em sembla que, en els rarets, gallegos i altres faunes com la nostra, és ben normal tenir morrinya (saudade, en diuen els portuguesos, no? ) d'allò que mai no s'ha viscut!
et comprenc "a tope, tronc"!!!
:D
petonets a tu, pirata, princesa i compi!
ah, doncs mira, jo també gallega! ;)
Mira que si a aquestes alçades, ara, hem de canviar de "nacionalitat"... Quina mandra! Però vaja, coses pitjors ens podríen passar...
"no hay nostalgia peor...que añorar lo que nunca, jamás sucedió...."
Sabina dixit. Y bien cierto que es...para que voy yo a añadir nada que pueda estropear una frase tan magnífica???
Publica un comentari a l'entrada