7.4.10

Contradiccions internes (i externes)

Pel títol, ara, potser algú es pensarà que llegirà una divagació sobre l'essència de la humanitat o alguna cosa així, i no, em smebla que és, més aviat, una tonteria molt particular.

Un d'aquests dies de les vacances vaig passar una estoneta amb la meva descedència en un parc molt petit, vora l'estació de tren del poble on érem de vacances.

Mentre els xiquets corrien per allà, un xicot negre, em va semblar jove, alt i prou ben plantat, va jeure per allà a la vora.

Com que la meva descendència em reclamava aigua, vam entrar a l'estació a buscar-ne una ampolla.

El xicot negre ens va seguir i em va demanar diners per comprar-ne una, ell, també.

Vaig tenir un flaixback brutal.

Vaig recordar una coneguda meva, que es va suicidar fa ja una temporada, davant d'una situació semblant.

D'això ja fa molts anys però recordo clarament que estavem asseguts en un bar, i concretament la terrassa del bar en qüestió, fent una cervesa i un noi petit, gitano em sembla, li va demanar diners per a un entrepà.

Ella no li va donar els diners, però va demanar al bar que en preparéssin un i, evidentment, el va pagar.

Crec recordar que el xiquet aquell, més aviat es va sorpendre de la iniciativa de la meva amiga, però que va acceptar l'entrepà i se'l va menjar.

L'explicació posterior de la meva coneguda va ser que ella ja sabia que, sovint, els diners que els nens demanaven, se'ls quedaven els pares o germans grans, que havien de ser per allà a prop.

Amb aquest record molt viu al cap, i amb la meva progènie esperant la meva resposta al noi de color, em vaig dirigir al bar i vaig demanar dues ampolles d'aigua; una per nosaltres i una pel xicot que me l'havia demanat.

No sé gaire si va ser una actuació, la meva, "educativa", per treure'm un problema de sobre o una manera de retre un petit homenatge a la meva amiga.

Tampoc no importa gaire, oi?

3 comentaris:

anna g. ha dit...

No sé si importa gaire o no, però jo dic "chapeau" a la teva actuació, tant per la lliçó moral com pel petit homenatge a la teva amiga :)

nimue ha dit...

una mica de cada, potser, no? jo també preferisc comprar un entrepà a la persona que té fam, em sembla més pràctic i no m'ha passat mai que me'l rebutjaren. Però sempre em fan molta pena. Crec que deu sere molt dur trobar-se en una situació així. Espere que no ens hi trobem mai. B7s!

Montse ha dit...

Jo tinc un xicot negre que va "adoptar" el meu fill petit, donant-me una bona lliçó.

Sabem que malviu a la platja, que no té ni feina ni papers i es posa a la porta del caprabo no pas a demanar calés - mai ho ha fet- sinó alguna cosa per menjar.

El meu fill és el que li compra els espaghetti i jo la salsa de tomàquet i les pomes per postres.

L'altre dia no me'n vaig poder estar i li vaig comprar una mega-rajola de xocolata (ignoro si li agrada, però hauries d'haver vist el somriure d'orella a orella que em va dedicar)

no hi és sempre... només quan se li deuen acabar les provisions... busca feina, però...no en troba!

no sé si faig(si fem) bé. Potser no, però tant se me'n dóna.