La mort és blanca. Recordo prou bé (=bastante bien), crec, una escena de "El lado oscuro del corazón" on el protagonista es troba (=encuentra)/conversa/fuig (=huye) de la mort, interpretada per Nacha Guevara. L'escena és relativament posmoderna i passa al metro de Buenos Aires o Montevideo. Té un punt però de "tradicional". Ella, la mort, va vestida de negre, perquè és la imatge tradicional que en tenim, si més no (=al menos) a Occident. Aquest matí he acompanyat la meva tieta a la seva sessió de radioteràpia a l'Hospital Clínic i us he dir que a Barcelona, les coses són deiferents. Al soterrani de l'edifici tot és blanc: les parets i el sostre (=techo), les portes, els despatxos, les bates d'infermers i d'infermeres, de metges i metgeses, els llençols (=sábanas) dels qui van en llitera, etc. I tot amb el mateix regust, regust de mort. A Barcelona, sapigueu-ho, la mort és blanca.