21.12.05

La vida és massa curta per penedir-se

Visc en "una certa penombra". Nietzsche ja ens ho advertia a les seves sentencies i fletxes del "Crepuscle dels ídols". Cito en castellà perquè és com ho tinc: "No cometamos una cobardía con nuestras acciones! no las dejemos en la estacada después de hechas! - El remordimiento de conciencia es indecoroso." No em considero gaire superhome, però m'aplico el "cuento". Resumint-ho molt: un servidor no acaba d'estar masa segur de les decissions que prén (o que no prén) a la vida. Tot em balla una mica. De totes maneres, quina importànica té?

Per cert, el títol del post que té molt a veure amb el que acabo d'escriure, tampoc és meu. No recordo el nom de l'autora de la frase, però que recordo que era a una entrevista a la contraportada de la Vanguardia. Era una senyora, americana ella, vora els quaranta anys, que explicava la seva vida. Des del primer noi amb qui va marxar de casa i va tenir el primer fill quan devia tenir uns setze anyets, passant per tots els marits alcohòlics o maltractactadors que ha arreplegat i després ha sabut treures del damunt, etc. TTotal que carregada de criatures, es va guanyar la vida fent de prostituta i més tard, de madame, fins que la van amenaçar els professionals de l'hampa. Ara ha saltat a la fama perquè ha escrit un bestseller: la seva vida. Aquesta Senyora (amb majúscula i em trec el barret) és el súmmum de la positivitat. És la frase del darrer mes al meu salvapantalles.

Com que, de tant en tant, m'agrada comentar alguna lectura que estic fent o acabo de fer i també m'interessa el món de la poesia, us faig dos minicomentaris, per si algú hi està interessat.

De llegir, ara mateix llegeixo, a estones, i a part de tots els llibres de la carrera que són molts, "Les cendres d'Àngela" de Frank McCourt. Només diré que m'està agradant, tot i que diuen que és un llibre que enganxa molt, i a mi potser no tant (l'edició, amb lletra força petita i pàgines carregades, no m'ajuda gaire a aquelles hores de la nit). Gràcies Tres

Àmbit poètic. Es fa saber a tothom que una fera ferotge... No!!! Es fa saber a tothom que s'ha convocat la cinquena edició del premid e poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Tot i l'enrenou d'aquest any, o potser millor, el premi continua essent dels més destacats en la matèria a casa nostra. Està dotat amb 7.250 euros de premi (pas mal) i Edicions 62 edita l'obra guanyadora (pas mal, tampoc). Les obres es poden presentar fins el 28/02/06. El veredicte es farà públic el 27/04/06. Les obres cal que estiguin en vers, en llengua catalana, siguin originals i inèdites. Qui hi tingui interés, ja sigui com a potencial particpant o com a curiós, que consulti les bases a la web de l'Ajuntament de Sant Cugat, concretament a http://www.santcugat.org/archivos/65-2704-documento_evento/BASES.pdf

Res més, de moment. Vaig a estudiar una estona que tot just són les onze de la nit!!!

5 comentaris:

Xurri ha dit...

El remordimiento es indecoroso, pero ¿también inevitable?

Si que es massa curta, la vida, no abasta tot el penediment per penedir-se del que no caldría penedir-se i del que si caldria penedir-se.

I es que igual que l'acció-reacció que ens ensenyaven a física, hi ha la decissió-remordiment.

Massa penediment per tan poca vida.

(Ja em disculpareu per la foscor d'aquests dies. A l'estiu estic una mica millor)

Hanna B ha dit...

ais, es complicat. per a mi, la valentia es la gran honra personal e intransferible que ens guanyem a pols. no hi ha més voltes, només depen de nosaltres. però té conseqüències dures i que no tothom pot o sap assumir. per tant, un covard lúcid em sembla humà, sobretot si ho reconeix. no personalitzo en ningú, faltaria més, cadascú ha de saber els seus límits i les seves carències.
després de la valentia ve la solitud, i fa fred, i fa vent, i no ve ningú a tapar-te amb la mantenta... per a mi, val la pena, però puc entendre que no tothom ho valori de la mateixa manera.
i sobre penedir-se, ja és un altre tema..! tots ens penedim, jo crec que forma part dels nostres gens... el que val la pena és la tranquilitat de consciència, i aquí (m'estic repetint com la tieta lloro) cadascú posa els seus límits...
petons

Albert ha dit...

Xurri, doncs a mi m'ha agrdat la teva reflexió (n'estàs penendida?), especialment això de la llei d'acció-reacció = decisió-remordiment.

Hanna, és que tu ets una valenta! De totes maneres hi ha circumstàncies mil i les decisions són tantes i tan contradictòires entre elles... Com a mínim, a mi, el tema manteta només m'afecta des de l'altre part de la taronja, jo prefereixo estar una mica ample al llit, digues-me individualista.

Anònim ha dit...

Besos y saludos.
Cuídate

Tenblog ha dit...

la frase me gusta mucho y.....si bien yo he dicho que no me arrepiento de NADA de mi vida pq es lo q hace q yo sea tal y como soy (y me gusto). Pues.....bien es cierto q no puedes dejar de dar vueltas a las cosas y pensar si lo volverías a hacer del mismo modo. Pero tal y como tú dices....no seamos cobardes. ¡Aceptemos lo q hemos hecho y no nos lamentemos de ello!
El libro q comentas.....a mí me gustó mucho la verdad. Hubo un par (o más) de secuencias en las que no pude evitar las carcajadas.
Besitos pa tí tb