Abans però, vull deixar constància que aquests darrers dies no m'explico massa bé i que és probable que no en treieu massa bona opinió, ni de mi, ni del post. Però què hi farem, va com va, és un "impuls" i tampoc hi he reflexionat gaire.
La cosa és que Xurri maleeix els talons en el seu post i arare em remet a una mena d'imposició de look laboral-personal, és a dir, la importància de l'aspecte.
D'aquí he saltat a una consideració personal que em feia fa només uns dies. Des de fa uns mesos que he tornat a coincidir, pel carrer, per Patum i en algun altre lloc que no recordo, amb una noia amb la que feiem el mateix curs a l'escola (posem finals d'EGB). És alta, guapa, interessant, etc. Han passat els anys i, en la meva opnió, encara ho és més (guapa i interessant, vull dir; d'alta suposo que si fa no fa...). Ara fa uns dies ens vam creuar pel carrer amb una altra noia de la mateixa època o poc més, també alteta, però més aviat lletja i poc interessant. Ambdues comparteixen el nom (vegeu el títol).
La meva reflexió incial era una mena de llençar-me pedres a la teulada. Em preguntava fins a quin punt, el fet que la primera fos guapa havia fet que la trobés sempre interessant i a l'inrevés amb la segona. És més, amb els anys que han passat, i els dos minuts que he xerrat amb cadasscuna d'elles, per què mantinc aquesta opinió?
Interrupció: no sé qui fa aquests focs artificals que ara escolto llunyans, o és que ens ataquen els marcianos i no
me n'he enterat. Segueixo.
Després he saltat altre cop a la idea aquella de que no som tan lliures de triar com ens pensem o com voldríem (tampoc ho tinc gens clar, aviso). Els amics, per exemple. Jo encara tinc amics de l'època de l'institut. Vaig estudiar a un institut públic. Això exclou una sèrie de coneixences de més "altos vuelos". És a dir, la majoria erem de classe mitjaneta/treballadora. Però tampoc vaig estudiar FP, la qual cosa delimita també unes coneixences. De més gran, jugant a rugbi, per exemple, tens l'oportunitat de trencar algunes d'aquestes barreres. Però en el fons, jo visc al Vallès Occidental, Catalunya, Europa, etc, i sé que em perdo moltes oportunitats, o dit d'altra manera, que estic limitadet en les meves opcions.
Un parell de voltes més a l'assumpte tornant al principi.
La primera volta. Encara que el "look" ( en el sentit més ampli que pugueu utilitzar) d'una persona pugui influir-me sobre el tracte, d'entrada, que m'agradaria tenir amb ella, és evident que això no és tot. I encara més quan, em resulta evident, que la mena de persones que em són atractives, no ho són per a tothom. I a l'inrevés, hi ha persones, com ara la primera citada abans, sobre les que crec que hi hauria un consens general sobre la seva "guapura", i en més d'un sentit, però que a mi, no m'acaben d'entrar.
I la segona volta. I encara que jo, parodiant al vescomte de Valmont/John Malcowich (com s'escriu?) a "Les relacions perilloses", no pugui evitar-ho; tampoc em penso que em converteixi en dolent necessàriament (per dolenta, la Glenn Close, en aquella peli i Marquesa de Merteuil al llibre). D'altra banda, tampoc m'imagino una mena de final èpic i redemptor a l'estil "Les relacions perilloses". Més aviat m'ho imagino com una cosa vulgar, decadent i dolorosa.
En fi, que no estic massa animat, oi? Potser que ho deixi aquí. Si hi enteneu res, felicitats. Ja m'ho explicareu.
16 comentaris:
Reflexionaré sobre el teu post...
ars, mentre tu escrivies la teva intenció; he canviat alguna coseta, menor, del post.
Ai, noi, quin embolic! Mira,jo em poso talons per dos motius principals.
El primer es que treballo bàsicament amb extrangers/es, qui - per raça, alimentació i edat - són en general de 1,75 en amunt, ells i elles. Com que gairebé tots són del nord, i certament tenen els seus prejudicis científics i racials envers els llatins, sentir-me baixeta, a més de surenya, morena i hispana, m'incomoda. Els tacons m'estalvíen l'evidència de l'alçada. M'eliminen una nosa.
La segona és la que deia l'arare, el tema estètic. Els guiris solen vestir fatal, horrible. Qualsevol vestit del zara fa que les diferències econòmiques, que venen a afegir-se a les racials (ells son infinítament més rics a igualtat de qualificacions i càrrecs) semblin escurçar-se.
Ja veus, duc talons per complexe d'inferioritat, cosa que per altre banda és ràpidament deduïble de forma ben simple del fet que algú senti la necesitat de dur alçes a les sabates.
Respecte a les preconcepcions i prejudicis de qui mira les dones, noi, sempre ha estat així: a la guapa molta deferència però poc respecte, a la lletga poca mirada, però a la llarga molta atenció. Pensa-ho bé i veuràs que tinc raó.
PS: Una tercera raó pels meus talons seria el fet que em queden la mar de bé i em fan unes cames precioses, mal m'està el dir-ho.
:o)
Aixó si, són completament irracionals i fan un mal horrorós!
com de menor????
Xurri, tens raó, estic fet un embolic (de fet, estic fet uns quants embolics...). El post només mirava de dinar voltes, perquè no faig altra cosa) a com m'influencia, o no tant, la "guapura" d'algunes dones. Però com sempre, amb les voltes, ho he acabat relativitzant tot bastant i m'he acabat embolicant, comd e costum, darrerament. Celebro això de les cames precioses que penso que són un bon complement pel teu capet preciós, també.
Ars, no hi he fet grans canvis. Només alguna correcció ortogràfica i alguna frase una miqueta més clara. Allò important, continuo sense saber per on atrapar-ho. No m'ho tinguis masssa en compte.
Aixxx, a mi em sembla que ho piodríem resumir (només una mica) amb aquell refrany castellà: "el hábito no hace al monje".
Però em sembla que la teva reflexió va més lluny. No et tiris pedres al damunt. Jo, tant d'un home com d'una dona, també em sento atreta (primer) per la guapura o lletjura segons els meus propis ideals estètics, o sigui absolutament subjectius. I després ja veuré si ell o ella són simpàtics, agradables, intel·ligents o capullitos de alhelí. Però el primer és el primer.
I, com la Xurri, però amb uns quants anys més (això vol dir que les sabates de taló encara em fan més mal que a ella perquè l'artrosi està més avançada)em poso talons perquè sóc baixeta i perquè les cames em queden més guais que quan vaig amb sabatots, i això que amb els sabatots estic molt més còmoda i els meus encants no pateixen tant... en fi...
Què voleu? sóc humana.
Res tinc en compte :-)
canons, exigències i modes m'horroritzen, però hauré de confessar que és inútil, tots passem per l'aro... tema de control social, etc :)
per altra banda jo desconfio de la gent descaradament guapa. sé que està mal fet i que és una discriminació terrible, i no diguem identificar bellesa amb poques llums!! (això si que només ho faig si és evident)
enfi, que el gust és una cosa curiosa, i l'atracció encara més... i la imaginació, i la idealització..
el que no he entès del teu post és: volies relacionar aspecte físic amb classe social?
Bé albert, la veritat és que aquesta vegada ens ho has posat un xic difícil...
Jo t'interpreto pel cantó de la HannaB, en el sentit de fins a on el què trobem bell i el què no està condicionat pel què ens marquen que són els cànons de bellesa oficials. Tot el què surt dels cànons d'entrada no ens atrau tant, o ens sembla menys acceptable.
I dic d'entrada perquè com diu la Xurri, al final és molt probable que trobem molt més interessant descobrir què hi ha més enllà de l'aspecte físic d'una persona.
Però és cert que d'entrada ens condiciona molt si una persona la trobem guapa o no. El fet que hi hagi una mica d'atracció física ens predisposa a intentar contactar i conèixer aquella persona. I al contrari, no fem pas especial per descobrir què hi ha darrere d'una persona que trobem lletja, a no ser que les circumstàncies ens hi portin.
Bé, em sembla que entre tots plegats ens estem deixant l'ego dels no-wapos per terra. Perquè jo no sé vosaltres, però una servidora no és la Schiffer precisament.. Però sóc mooooolt simpàtica, això sí!! ;P
Arare, suposo que tens raó, humans, massa humans és el que som.
ars, i jo que t'ho agraeixo.
Hanna, jo no anava tan lluny, però amb un parell de voltes més suposo que s'hi podria arribar. Un servidor és més weberià (per allò de la multicausalitat i les afinitats electives), però precisament per això, tampoc m'agrada eliminar l'explicació socioeconòmica (o de classe, si vols) de la meva cosmovisió. Total que la resposta és: no relacionava "guapura" (en el sentit que jo utilitzo el terme no és sinònim estricte de bellesa) i classe social. Només deixava constància que hi ha una sèrie de factors que s'escapen de les nostres mans (com el lloc on vius, amb qui has anat a l'escola o la classe social, per exemple) que ens "determinen" (o ens marquen uns camins, si vols que no soni tan fort) el nostre recorregut vital. Naturalment, deixant un lloc pel lliure albir. Digues-me estructuralista, avui. (ja callo, estic insuportable, ja ho sé).
grigri, en el meu cas, aproximar-me a una persona em resulta més fàcil a partir d'unes afinitats electives (ja saps de què va) que no pel fet que compleixi amb els cànons més o menys estàndars, però sempre em quedarà un marge pel dubte. Per cert, simpàtica i Schiffer, segur! ;-)
També pot passar el contrari Albert, trobar.te al guapo/a oficial i adonar.te de que, en realitat, no ho era tant..En canvi, aquell que et feia riure de ben segur que ho continuarà fent.
No és tant el físic sino la manera de comportar.nos crec, pots ser molt atractiu/a i fred com el gel...o bé normalet i molt d'encant...jo no tinc dubte de quina seria la meva elecció...el físic és, com sempre dic, només per mirar...o tocar... :) Res mes...
DIY, el meu problema, si és que n'hi ha, no rau en el model oficial de "guapura". Tinc el meu model, com m'imagino que el té molta gent. Tampoc em preocupa massa pensar malament de les persones guapes segons l'estandart perquè no ho faig. Si de cas, puc tenir un cert complex d'inferiritat i apartar-me'n (i perdre'm potser una persona fantàstica). El problema està (o no) en el fet de saber si que una persona, en el meu cas, noia, compleixi els meus estandarts, fa que m'hi aproximi més o no. Seguramet, tot plegat no té cap importància perquè sembla clar que cadascú s'aproxima, confia, se sent a gust, amb una mena de persones més o menys determinades. L'estètica hi té un paper secundari, segurament. L'única cosa que passa és que no acabo d'aclarir, en el meu cas, que va abans i fins on importa. Probablement, la solució serà que no hi ha una cosa que influenciï l'altra, sinó que les dues van juntes de la maneta.
EL PENSADOR A AVANDONAT I DESTRUIT A LES DONES DE LA SEVA VIDA PER UN BRISALL DE MAR.
Has arribat, tu solet, a la conclusió al final del post...una persona (noi) va agafant guapura, en el meu cas, a mida que parla, que es mou, que l'oloro, que em fa riure...i t'asseguro que la majoria de les vegades no compleixen amb aquests standards....petó
usuari anònim, ????, em sap greu
DIY, ara t'hauré de preguntar a què et refereixes quan parles del final del meu post. La veritat és que em vaig perdre bastant mentre escrivia (a raig de pensament, com sempre) i vaig acabar saltant d'un costat a l'altre, i sobre com m'imagino jo el meu propi procés de mort (i d'això, algun dia, potser, en parlarem amb més calma). Evidentment, tot el batibull, conclusions incloses, si és que n'hi ha, les he "pensat" jo. Petonet per a tu (per cert, molt guapo no sóc, però acostumo a anar net :-)
Volia dir el final del teu comentari...m'he equivocat!... "Probablement, la solució serà que no hi ha una cosa que influenciï l'altra, sinó que les dues van juntes de la maneta."
I sí, sembla que tu també ja has entrat a la tardor...
Per lo d'anar net...no m'esperava menys Albert!! :-)
Publica un comentari a l'entrada