24.9.06

Solitude non é essere soli, è amare gli altri inutilmente

Del llibre de John Berendt, "La ciudad de los ángeles caídos". Un altre dia ho explico.

Ha arribat l'altre dia i m'explico. La frase de Berendt (de fet, no és ben bé seva, segurament) em facilita engegar un parell o tres de reflexions.

La primera, sobre el llibre. Diria que es tracta d'una novel·la-documental (no sé si existeix el gènere). La idea és que l'autor aterra a Venècia poc sdies després de l'incendi de la Fenice, el teatre de la ciutat. Com que es tracta d'un incendi, suposo que, d'alguna manera, seria comparable a l'incendi del liceu de Barcelona. I a partir d'aquí, l'autor, en primera persona, ens va explicant històries lligades a l'incendi. Algunes més tangencials, altres de més directes. Gent que el va veure i viure molt intensament, el judici, les obres de reconstrucció, els possibles mòbils, les màfies, les associacions d'ajuda a Venècia i els interessos que hi ha darrere, els artistes del vidre, etc. La majoria de cadascun d'aquests temes té una part molt italiana, d'interessos foscos, d'amenaces, de protagonismes, etc. L'autor sempre mira de "parlar" i explicar els dos o més punts de vista possibles de cada qüestió. La novel·la, tot i que en algun moment es pot arribar a fer una mica "pesadeta" (l'autor inclou al final un parell d'index de noms de persones i llocs per situar-nos), s'aguanta prou bé. No és intriga, però també n'hi ha.

La segona cosa que em facilita la cita és advertir que lanovel·la ha canviat el meu puntd e vista sobre Venècia. De fet, a Itàlia, només hi he estat un cop. Una setmana a Bolonya. Una setmana de passejar per la ciutat i veure què fan des de la Comuna, visitar centres ARCI d'activitat i algun lokal okupat. Ei, no us penseu. Hi vaig anar com a treballador municipal. Doncs la meva visió d'Itàlia en general i de Venècia en particular era: molt mono, molts monuments, però massa turistes i massa italians. El meu concepte ha canviat i ara, no puc dir que em mori de ganes d'anar-hi, però ja m'estaria prou bé. Diguem que el llibre m'ha obert una altra possible visió del país.

La tercera línia de pensaments és potser la més òbvia i interessant. Efectivament, tot i que com entenc que diu arare, és difícil donar un àmbit, un espai, unes idees, per tancades a la nostra vida; el "tema" de la solitud m'apassiona i pensava llençar-me a la reflexió. D'una banda, entenc que hi ha qui viu la solitud amb amargor, ressentiment, pena. És potser el cas del poeta, que escriu la frase del títol del post, amb un esprai vermell en unes quantes parets venecianes (capítol 13 de la novel·la, crec, parlo sense consultar el llibre) i que es suicida poc després. Tampoc queda clar del tot que s'hagi suicidat. I tampoc importa massa ara. La solitud no vol dir necessàriament estar sol, sinó estimar (al proïsme) inutilment. La gràcia de la mig-traducció és (el meu italià és de 0.1 sobre 10) entendre si estem parlant d'estimar en general o molt específicament. I pere encara rebla més el clau. I què passa quan s'estina, s'és correspost (?) i hom es continua sentint sol? Dues o tres anotacions més. I què passa quan, en la solitud, un s'hi sent prou bé i encara n'enyora més porció? I, quan no s'estima, i punt? I, de moment per últim: inutilment per a qui? En fi, ho deixo aquí. No m'he explicat gaire bé i no responc cap de les preguntes que em faig. Raimon deia, més o menys allò de: qui pregunta ja respon;qui respon, també pregunta. Potser un altre dia que estigui amb el cap més clar, més endreçat i més analític.

9 comentaris:

pere ha dit...

El primer que no senti la solitud (i la incomunicació) -la intensitat és difícil de mesurar- en algun moment que tiri la primera pedra. Fins i tot quan els altres ens corresponen.
La solitud encara és més feixuga si no estimes els altres...
No continuo.

DIY ha dit...

A mí també m'agrada el tema "solitud"..més que res, per totes les fases on la pots sentir...

Grigri ha dit...

Crec que és un tema complicat perquè està relacionat amb molts altres temes..

A mi sempre m'ha picat la curiositat veure que hi ha gent que és incapaç de fer res sol, i a l'altre extrem persones que troben en la sol·litud la major tranquil·litat i potser també felicitat..
La sol·litud fa por? O és un estat desitjable?

Grigri ha dit...

Ai, disculpeu que ara he vist que se me n'ha anat la mà amb les eles geminades!!! solitud, solitud, solitud, solitud, solitud, solitud, solitud, solitud, solitud, solitud...

Crec que copiant-ho 10 vegades serà suficient per no tornar a equivocar-me... brrrrr

Arare_ ha dit...

Ai, la solitud! Té moltes accepcions, potser massa, com tantes altres abstraccions.

Hi ha moments a la vida en què hom (i don) voldria estar sol/a.

N'hi ha d'altres en què necessites tota la parentela i amics per ser feliç.

Són etapes. Hi ha aquella etapa en què l'enamorament ha donat pas a l'amor ferm però no apssionat, on penses que estàs sol (sola) i comences una mena de búsqueda que ompli els buits (amb b).

Normalment, trobes. (PERILL).

I després, quan tot torna al seu lloc, t'acabes adonant que aquella etapa d'amor ferm però ja no apassionat és realment el que necessites, perquè et dóna moments de soledat i moments de companyia.

És l'etapa de la vida en què reconeixes que cadascun dels membres de la parella necessita el seu espai propi, però al mateix temps tots dos busquen i troben espais per compartir.

"Treballes" per aconseguir tenir una mica de soledat (independència?) en moments determinats i entens que a l'altre li passa el mateix que a tu. Ha passat el perill i has descobert que la soledat (o la solitud- o no és el mateix?_) és bona en certs moments i et fa un gran bé i no ho és tant en d'altres moments i et deixa molt trist. Però la veritat sempre la tens al costat. I això és l'important.

Si no tens la veritat al costat o si tens dubtes, la soledat - solitud esdevé feixuga i llavors cal pensar en canviar les coses. No?

Com m'he enrollat i m'he passat d'un tema a l'altre, veritat? Té alguna cosa a veure amb res, tot el que he dit? buf buf buf... em poso de cara a la paret!

Sóc una impresentable (mea culpa)

Xurri ha dit...

I aquí sota signa també la Xurri, arare. Apa, wapa, aparta, i deixa'm un lloc, aquí de cara a la paret.

Arare_ ha dit...

Ui,ui,ui! Porta les crispetes de ca'l pere, que anirem fent, tu i jo "codo con codo".

Grigri ha dit...

Ostres arare, suscric cadascuna de les línies que has escrit.
Em trec el barret, sí senyora!

És curiós com les relacions fermes però menys apassionades (jo potser diria menys apassionades que al principi enlloc de no apassionades, però vaja, tampoc canvia tant), ens donen aquesta tranquil·litat i seguretat. Ens permeten conservar un espai propi perquè en realitat ens sembla que ho tenim tot.

Albert ha dit...

Ara mateix no estic segur de res (continuo una mica bastant cansat). De fet, en relació al meu post, al punt 3, no vaig escriure gairebé res del que pretenia dir quan vaig pensar el post. En fi... M'alegro que hi hagi qui hi ha posat una mica d'ordre i concert, encara que sigui de cara a la paret. Noies, ja direu què tal les crispetes...