Solitude non é essere soli, è amare gli altri inutilmente

Del llibre de John Berendt, "La ciudad de los ángeles caídos". Un altre dia ho explico.

Ha arribat l'altre dia i m'explico. La frase de Berendt (de fet, no és ben bé seva, segurament) em facilita engegar un parell o tres de reflexions.

La primera, sobre el llibre. Diria que es tracta d'una novel·la-documental (no sé si existeix el gènere). La idea és que l'autor aterra a Venècia poc sdies després de l'incendi de la Fenice, el teatre de la ciutat. Com que es tracta d'un incendi, suposo que, d'alguna manera, seria comparable a l'incendi del liceu de Barcelona. I a partir d'aquí, l'autor, en primera persona, ens va explicant històries lligades a l'incendi. Algunes més tangencials, altres de més directes. Gent que el va veure i viure molt intensament, el judici, les obres de reconstrucció, els possibles mòbils, les màfies, les associacions d'ajuda a Venècia i els interessos que hi ha darrere, els artistes del vidre, etc. La majoria de cadascun d'aquests temes té una part molt italiana, d'interessos foscos, d'amenaces, de protagonismes, etc. L'autor sempre mira de "parlar" i explicar els dos o més punts de vista possibles de cada qüestió. La novel·la, tot i que en algun moment es pot arribar a fer una mica "pesadeta" (l'autor inclou al final un parell d'index de noms de persones i llocs per situar-nos), s'aguanta prou bé. No és intriga, però també n'hi ha.

La segona cosa que em facilita la cita és advertir que lanovel·la ha canviat el meu puntd e vista sobre Venècia. De fet, a Itàlia, només hi he estat un cop. Una setmana a Bolonya. Una setmana de passejar per la ciutat i veure què fan des de la Comuna, visitar centres ARCI d'activitat i algun lokal okupat. Ei, no us penseu. Hi vaig anar com a treballador municipal. Doncs la meva visió d'Itàlia en general i de Venècia en particular era: molt mono, molts monuments, però massa turistes i massa italians. El meu concepte ha canviat i ara, no puc dir que em mori de ganes d'anar-hi, però ja m'estaria prou bé. Diguem que el llibre m'ha obert una altra possible visió del país.

La tercera línia de pensaments és potser la més òbvia i interessant. Efectivament, tot i que com entenc que diu arare, és difícil donar un àmbit, un espai, unes idees, per tancades a la nostra vida; el "tema" de la solitud m'apassiona i pensava llençar-me a la reflexió. D'una banda, entenc que hi ha qui viu la solitud amb amargor, ressentiment, pena. És potser el cas del poeta, que escriu la frase del títol del post, amb un esprai vermell en unes quantes parets venecianes (capítol 13 de la novel·la, crec, parlo sense consultar el llibre) i que es suicida poc després. Tampoc queda clar del tot que s'hagi suicidat. I tampoc importa massa ara. La solitud no vol dir necessàriament estar sol, sinó estimar (al proïsme) inutilment. La gràcia de la mig-traducció és (el meu italià és de 0.1 sobre 10) entendre si estem parlant d'estimar en general o molt específicament. I pere encara rebla més el clau. I què passa quan s'estina, s'és correspost (?) i hom es continua sentint sol? Dues o tres anotacions més. I què passa quan, en la solitud, un s'hi sent prou bé i encara n'enyora més porció? I, quan no s'estima, i punt? I, de moment per últim: inutilment per a qui? En fi, ho deixo aquí. No m'he explicat gaire bé i no responc cap de les preguntes que em faig. Raimon deia, més o menys allò de: qui pregunta ja respon;qui respon, també pregunta. Potser un altre dia que estigui amb el cap més clar, més endreçat i més analític.