Havia de ser un comentari breu a un post de Xurri ("Lo obvio"), però no me n'he pogut estar. Xurri escriu, en general, amb el que a mi em sembla una gran lucidesa i en aquest post, particularment. Això no vol dir però, que compartim completament el contingut de l'escrit. Ja m'imagino que aquest cop, a més a més, es pot fer més d'un nivell de lectura (d'anada i de tornada, vull dir), la qual cosa encara em fa més difícil fer-ne un comentari breu (també ho podria deixar en el mateix nivell que pere i deixar-ho estar, però...).
Potser estaria bé que, si algú encara no ho ha fet, fes una lectura d'aquell post abans de llegir aquest (ei, si és que penseu llegir aquest, que tampoc n'hi ha cap obligació).
Per simplificar, diríem que Xurri considera que és obvi, encara que de tant en tant ens ho hem de recordar, que la recerca de companyia per evitar la solitud es pot considerar des d'un punt de vista utilitarista. Es pot, certament. Però també es pot fer d'alguna altra manera, crec.
Crec que la visió de Xurri és individualista (no és cap crítica, quedi clar, i el terme no té càrrega ideològica negativa, si més no, quan jo l'utilitzo). Un meu primer apunt és que això de l'individu només és així per a nosaltres, vull dir en el marc de la nostra cultura actual. Fins fa uns pocs segles, els nostres avantpassats directes no eren tan individus. És el que passa encara en algunes altres cultures. En d'altres casos, l'individu només té raó de ser en el marc de la família, clan, tribu o societat en la que està immers. Corol·lari d'això és que, d'entrada, podem relativitzar una mica la qüestió. Ja sé que això només relativitza la qüestió relativament perquè nosaltres formem part d'aquesta societat concreta, però és un punt per on començar.
Xurri parla de la maduresa que ens porta a la necessitat d'interrelacionar-nos, de defugir la solitud, de buscar. Ei, jo també ho he fet, suposo, però com més madur em veig (sense triomfalismes), més lluny d'algunes d'aquestes necessitats em sento. Crec que la visió de Xurri és possible quan concep la cerca de companyia com una inversió i la necessitat, suposo, de ser conscients que compartim tenint en compte el nostre propi benefici. No cal ser biòleg (vull dir que no vaig ni acabar la carrera) per saber diferenciar entre ser paràsit o simbiont. Mentre sigui en benefici mutu i tothom ho tingui clar, em sembla suficient.
Dos comentaris em criden l'atenció. Una línia és la d'Arare i la teoria de l'intercanvi en psicologia social. Efectivament, és que hi ha moltes coses per intercanviar: seguretat en diversos nivells, estimació,... Em remeto al paràgraf anterior. L'altre és el de HannaB quan iguala maduresa i resignació. Per aquí ja no hi passo tant. Si continuem la línia de la inversió marcada per Xurri, per què hem de considerar la maduresa com a resignació? Simplement, evaluem costos i beneficis i prenem la millor opció. Resignació em té una connotació molt més vívidament negativa.
Però, ara passo al pensament que em costa més desenvolupar. Tot i que no em seria massa difícil donar la raó a Xurri (i a tothom que s'hi ha mostrat més o menys d'acord), malgrat tot, i malgrat que jo em considero un possibilista (també miro de no carregar tintes connotatives en aquesta parauleta) i gens radical en el sentit vital o emocional del terme, no acabo de combregar amb aquesta visió utilitarista de la vida. Repeteixo que probablement sóc el menys indicat (un altre dia parlarem potser del perquè) per oferir la visió alternativa o utòpica de l'assumpte, però la visc.
En determinats aspectes de vida, considero que ens cal una mínima dosi de passió (no trobo gaires sinònims). No vull semblar el que no sóc, però des d'aquí defenso i reclamo la dignificació de la visceralitat. No m'estic referint a cremar les naus, a aïllar-se del món real, cremar la terra per on passes o viure en un altre planeta. Em refereixo a la necessitat de mantenir-se radiclament viu, sentint. I a la necessitat que, com a mínim, incorporem o mantinguem aquesta passió en els nostres càlculs utilitaristes.
Per variar, he estat de tot menys clar. Com m'agradaria saber-me expressar com Xurri! Disculpeu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
albert, per alusions, aclariria que quan deia madurez=resignación em referia al primer pàrraf de la xurri, quan parla de "gestionar la frustración" etc... em referia a que amb la maduresa aprenem a resignar-nos davant les frustracions enlloc de les pataletes de la infància, allò del "quin remei" etc... em referia a les petites anècdotes diàries que no tenim més remei que acceptar i assumir per no entrabancar-nos constantment en baralles o disgustos inútils (espero que ara s'entengui una mica més) mai em referiria a resignar-me en coses vitals (!)
i sobre el que dius, totalment d'acord amb "mentre sigui en benefici mutu i tothom ho tingui clar, em sembla suficient", per a mi l'amistat té molt d'això i m'agrada pensar que totes les parts aporten i obtenen, etc... i que a més hi ha molts nivells en això, més i menys exigents. la qüestió és trobar l'equivalent que un busca.
i sí, la passió, sempre :)
Tens raó, Hanna. És que continuo amb el temps i la memòria limitats i em vaig quedar amb una mala relació (però és que com la resignació és una parauleta que se'm posa fatal...).
Albert, m’agrada la reflexió que fas sobre la cultura basada a l’individu respecte d’altres models, és cert. L’individualitat que ens caracteritza facilita la progressió i expansió dels models que ens fan próspers ecológicament (en el sentit biològic del terme).
Però no em malentenguis: tot i que el post descriu l'idea de l'individualisme (i la solitud íntima com a principal efecte secundari) com l'eix de les reflexions "obvies", no és per que ho accepti, és per que intento entendre-ho, explicar-m’ho a mi mateixa. De fet patalejo perque no m’agrada, no ho entenc, no ho comparteixo, em molesta moltíssim. Patalejo reivindicant la passió, l'emotivitat irracional, l'entrega ingènua i l'expectativa absurda de les accions desinteressades.
El meu post no deixa de ser un plany al constatar que - malgrat tot, malgrat l'experiència - encara no acepto, no entenc, no he aprés l'essencial dels intercanvis socials. És un plany per que, per més que analitzo, empatitzo, projecto i racionalitzo, encara no entenc el mon, perque “la gent” funciona d'una manera que m’és aliena. Em sento (de vegades) rara. I sola. I jo tampoc combrego.
Per cert, t'expresses perfectament!
Xurri, no sé si m'he expressat prou bé o no. Ja m'havia semblat que el teu post era una "pataleta" (jo no ho hagués dit així, però...); per això dic al meu post que el teu és d'anada i de tornada. De fet, en el meu post, faig meves les teves reivindicacions, encara que, com que es veu que sóc una persona poc extrema en molts sentits (això diuen i no en un sentit massa positiu, em penso), tampoc volia fer-ne bandera. Malgrat prendre conscientment la determinació de mantenir alguna mena d'emotivitat/passió en les meves decissions, jo tampoc sóc capaç d'entendre gaire molta de la gent que tinc a la vora. Una abraçada (de "raros").
Nom perdona. Has estat absolutament clar.
I ara vaig a llegir els altres comentaris.
D'això: crec que ser visceral, ser passional (tampoc no trobo massa sinònims, i menys quan escric "de corrido" com ara) és estar viu.
Però estar viu no està renyit amb la teoria de l'intercanvi. Fixa't que, ni que sigui a nivell inconscient, no hi ha ningú que sigui feliç quan estima amb bogeria i no és correspost. El que passa és que ho sublima com pot, cantant, escrivint, pintant, composant, ballant o fotent-se un tret. Però en el fons (o en la mateixa superfície) el que busca quan estima amb aquella passió, és ser correspost.
Et voilà: la teoria de l'intercanvi. Funcionarà o no, però és allà, "agazapada", que diria un castellà o una xarnega com jo a qui de vegades no li surten les paraules.
Petonets (molts). I si que t'expliques, i molt bé!
Fe d'errades (no es pot córrer i menys en aquestes hores)
Nom = No
aixx, si és queeeeeeeee (m'ho hauré de fer mirar per algú que hi entengui, això de voler córrer sempre, tchts,tchts...)
Xurri, no tinc cap inconvenient en donar-te la raó en relació a la teoria de l'intercanvi. Jo dono, però espero una mica a canvi. És humà. Però vigila amb les presses, no prenguem mal.
Publica un comentari a l'entrada