Moments estelars de la meva humanitat

Aquest cap de setmana he tingut només breus estones per dedicar-me a mi mateix. No em queixo. És una tria, suposo. Un dels moments més intensos va ser pujar a buscar el petit, que ja no ho és tant, a casa la seva tieta i cosins banyolins. Per què? Perquè vaig poder escoltar la meva música, la qual cosa no succeeix gaire sovint. Vaig marxar conscient del temps que tenia per endavant: una hora i quart, aproximadament. Vaig començar fent una selecció dels millors temes de Black Market Music, de Placebo. Vaig pujar aguts, greus i volum, fins que vaig arribar al Commercial for Levi, on em costa contenir les llàgrimes. Immeditament, vaig fer canvi de registre. I vaig passar a les rumbes d'Albert Pla. Un cop escoltades (i cantades) Joaquín el necio, la Dama de la guadaña i el Bar de la esquina, ja em sentia molt més millor, amb mi mateix i amb el món. Per rematar-ho, encara vaig tenir temps de repassar una mica de Ben Harper. De tornada cap a casa amb el trasto, Patum, Patum i Patum, que hi havia cua (ja me les sé totes, i això que jo, de berguedà i patumaire, ni mica). En els moments de descans musical, el petit em demanava contes. Després d'explicar-ne un parell o tres, vaig fer servir una versió molt jovenívola del conte dels xiquets i xiquetes que duien patins esborradors de fronteres. En les tres hores de tot plegat, vaig pensar uns quants cops en alguns i algunes de vosaltres. Per cert, el títol del post és un remake d'un llibre de Zweig.