Per poc que passeu per aquí, ja coneixeu la meva dèria amb els parcs infantils (i encara en tinc pendent una bona dosi en els propers anys). Avui he anat a buscar l'hereu de la casa a la sortida de l'escoleta i hem anat a espetegar a un parc amb uns generosos sorrals, com d'altra banda haurien de ser tots els parcs inafntils. Ara fa una temporadeta que no anavem "de parcs" a jugar una bona estona (el "fred", els compromisos, la família,...). Aquest parc no l'utilitzem gaire perquè m'hi poso sociològicament nervioset amb massa facilitat. Avui, a nivell d'extracció social hi havia una mica més de barreja (tota la barreja que pugueu imaginar a la meva ciutat, naturalment). He pres però, unes petites notes:
17.30 h. 17 femelles adultes i 3 mascles.
17.45 h. 21 femelles adultes i 3 mascles.
18.00 h. 20 femelles adultes i 5 mascles.
Si tenim en compte que els dos últims especimens de sexe masculí arribats al parc eren un avi que havia vingut a buscar l'àvia que s'estava fent càrrec de la neta, i un jove que venia amb la seva parella i la seva filla i que, en els vint minuts que han estat tot plegats al parc, no s'ha separat ni mig metre del cotxet amb el que havíen arribat tot parlant pel mòbil mentre la seva filla i la mare de la nena jugaven amb totes les andròmines del parc, entendreu que dubti.
És aquesta l'especialització que proposava Durkheim i amb la que sembla que força gent hi està d'acord?
Per a més info, veieu el penúltim post de la tertúlia, perquè ja hi ha tema nou de debat. Animeu-vos a participar-hi!
PS Havia escrit "famelles" tres cops. Mea culpa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Mira, jo he tingut tantíssima sort a la vida, que els meus dos partenaires han estat dels que feien les mateixes estadístiques que tu (només que els primers anys de la cosa no hi havia mòbils :)
Felicitats per ser com ets! (transmet-li la idea a la teva companya, perquè sàpiga el que té a casa- però segurament ja ho sap-)
petonets molts!!
Ja se sap que l'espècie humana, i en concret alguns, evolucionen més lentament i no sempre dins de les necessitats establertes o apremiants.
Per altra banda, sóc de les que pensa que en molts casos la culpa és de la dona per "voler" assolir el paper de diva de la casa i de la família. He vist casos en els quals eren elles qui criticaven la poca traça però amb molt bona voluntat que les seves parelles demostraven en els quefers casolans. Això va provocar amb el pas del temps una retirada que jo diria intel.ligent per a evitar conflictes.
Sóc arsvirtualis i aquest maleït canvi no em deixa comentar perquè no accepta la meva contrasenya. Em veig així a signa com anònima....quina barra!
Doncs jo t'asseguro que no hi era a cap estadística teva. No em maten els parcs infantils i, si haig d'anar, procuro que sigui un parc (sense l'infantil), amb natura si pot ser i allà també t'hi trobes amb pares o mares. Pateixo molt a aquets llocs, em converteixo en un conyaso de mare agobiant
ummm doncs a mi el que m'agradaria saber és si les persones que estaven al parc eren les progenitores/ors de les criatures, cosa de la que em congratularia molt, donada la dificilíssima tasca de compatibilitzar feina + família...
arare, gràcies, fem el que podem tots plegats...
ars, no et preocupis, es veu la teva signatura encara que no m'hi puc linkar directament. Sobre les dones, així en general, me'n guardaré prou de fer cap comentari...
africa, dons nosaltres sí que utilitzem els parcs epr diverses raons (accesibilitat, coneixences del petit, jocs, etc.), però es veu que no ho acabo de portar prou bé...
hanna, en general, l'altre dia, estic convençut (en conec alguna) que ho eren, per això eren pràcticament només mares...
Jo segueixo un altre tipus d'estadística quan arribo a un parc: consisteix en localitzar quins pares (o avis, o "adult en funcions" per generalitzar) estan pendents del què fan els seus fills i quins estan asseguts de tertúlia mentres els seus Mini-jo campen descontrolats com bestioles.
Bàsicament perquè aquests segons són una font de conflicte habitual. I perquè no puc entendre que ningú es preocupi de si el seu fill cau daltabaix del tobogan, o de si la seva filla està pinyant a un altre nen o al seu germà més petit, o de si la seu fill posa a la bossa de les joguines un cotxe de fusta que no és seu...
En fi, ja ho veus, jo porto la faceta de "mare-supervisora" als gens...
ostres! quina superpoblació que hi ha en aquest parc! la veritat és que no em fixe massa en aquestes coses però si que et puc dir que la majoria dels homes que tinc al voltant, emparellats i amb criatures són com tu. Quina sort vist com està el panorama! Vaja, sort meua de coneixer-los, que són genials, mala sort que no s'emparellen amb mi, jeje... val, ja em calle...
Uix, gri-gri, jo també m'ho miro això, però no només de papes. Com que als parcs infantils, sobretot, hi ha mames o adultes femelles, me les miro i les escolto a elles, i no vulguis saber quines converses...
nimue, doncs sàpigues que trenquen les estadístiques (consti que les meves estadístiques són d'una població molt però que molt determinada). Espero que tots aquests teus coneguts estigan molt ben aparellats, perquè si no és així, no saben el que es perden...
Ei, que jo sota la nomenclatura "pares" incloïa pare i mare, eh!
I et puc dir que ara per ara l'estadística surt molt pitjor per les progenitores femella que pels progenitors mascle.
D'acord que la població de femelles és superior, però tot i així si mirem el percentatge de dones que s'asseuen a xerrar (en plan chicken run al galliner) passant olímpicament del què fan o deixen de fer els seus fills, supera en escreix el percentatge d'homes. Normalment aquests es passen l'estona jugant amb els seus fills. Potser perquè la població d'homes als parcs és més petita, caldria estudiar tots els factors que poden intervenir-hi, està clar. Però ara per ara la tendència que observo és aquesta.
Chicken runs: 0
Homes que juguen amb els seus fills: 1
Publica un comentari a l'entrada