6.12.07

David Gray

Quin temps tan llunyà quan "alguna cosa en els teus ulls em feia somriure".

He de suposar que saps quines cartes jugues. I ho he de respectar.

P.S. Acabo de llegir un comentari aplicable a aquest post amb caràcter diacrònic: el yin i el yang.

8 comentaris:

nimue ha dit...

albert, sense saber de que va el tema, aquest post el podria haver signat jo...
una abraçada.

Albert ha dit...

És que va d'un tema semblant, em penso.

Hanna B ha dit...

yin-yan, ding-dong, amunt-avall, pujada-baixada...
què fariem sense variacions?
petons animosos!

Albert ha dit...

Uix! ara et faria una disertació sobre tot plegat, però me n'estaré. Gràcies pels petons animosos (que m'han ajudat a millorar els ànims, tot sigui dit!).

Arare ha dit...

Albert, et recomano el llibre que estic llegint ara:

André Comte-Sponville: La felicidad, desesperadamente
Paidós contextos

Diu coses com "La felicidad es el objetivo de la filosofía pero no es su norma, porque la norma de la filosofía es la verdad (...) Se trata de pensar no lo que me hace feliz, sino lo que me parece verdadero"

estic segura que t'agradaria!

Yingbasitus-yangpetonets

arsvirtualis ha dit...

Apredre a saber acceptar què és, com és la nostra vida i observar-la és el que ens fa sabis. La qüestió és, tenim / ens prenen aquest temps necessari per a confrontar-nos amb aquests punts?

mar ha dit...

unes paraules molt denses les que escrius, i em deixen immersa en una reflexió...
però vaig atabalada i se'm fa tard i t'he de dir que he vingut a informar-te de que acabes de rebre una merescuda distinció.
La trobaràs aquí:

http://www.gumets.net/brisalls/2007/12/gracies_pensador_to_pel.php

un petó ben gran

ps- després torno

Albert ha dit...

Arare, m'ho miraré, però aixòde reflexionar sobre la felicitat, no serà excessivament cansat? ho diré d'una altra manera: no pot, tot plegat, anar una mica més fàcil? Tonto sóc, osti!

Ars, em penso que estic força d'aord amb tu. Una mica de solitud (=temps) és necessària. Ara, amb temps no n'hi ha prou; s'ha de saber mirar dins (i reconec que jo vaig justet en aquesta matèria).

mar, crec que tu ets una de les perones de la blogosfera que íllor pot entendre el que he escrit. No dic res més. Sobre el premi, gràcies. Llegeix el proper post.