11.2.08

Vázquez Montalbán, Raimon i la meva mare

Aquest matí, una companya de feina em pregunatva si, demà dimarts, assistiria a un sopar que organitza un col·lectiu local en memòria de Manuel Vázquez Montalbán i on es veu que ha de participar Raimon.

Hi ha prou confiança com per haver contestat que després dels exàmens estic cansat, o que no em veig gaire en cor de desaparèixer els vespres de casa meva durant una temporada, o que tampoc en sé gaire res del Montalbán i no sé què hi faria jo allà, etc.

Qualsevol de les explicacions anteriors hagués estat veritat i, crec, suficient convincent.

Però no he anat per aquí. Quan se m'ha obert la boca per contestar he hagut d'explicar que Raimon era un dels dos ídols-cantants preferits de la meva mare i que la meva experiència en conèixer gent, relativament famosa, i de les que n'esperes X, m'ha decebut més d'una vegada i que preferia mantenir Raimon on era sense córrer cap risc.

Quan la boca se m'ha tancat he pensat: "ara no sé si t'ho explico perquè m'ho crec o per vanitat".

Serà potser una mica de cada cosa....

8 comentaris:

nimue ha dit...

sí... jo tinc una sensació semblant... quan admires els personatges públics d'alguna manera, sobretot si són artistes o si d'alguna manera et transmeten algun tipus de valor o d'emoció, el risc de conèixer-los personalment és això, un risc...

arsvirtualis ha dit...

És cert el que dieu els dos -Albert i nimue-; tanmateix penso que Raimon
- i no sé perquè m'ha vingut a la memòria també Ovidi Montllor- és una persona autèntica tot i la seva cara pública. Aquest aspecte no se'l poden aplicar molts/ moltes...

pere ha dit...

Sovint la distància i la imaginació és més satisfactòria que la proximitat i la realitat. De vegades cal córrer el risc, però. No seré jo qui ho intenti, és veritat.

Albert ha dit...

nimue, i la vida és risc, però de tant en tant, també una mica de calma....

ars, això deien de l'Ovidi.

pere, sobre aquest tema i variacions es poden donar molts tombs, però no seré jo qui ho intenti....

Júlia ha dit...

En general, cap admiració resisteix una bona biografia ni una trobada en directe, tots són -som- humans.

Una cosa és el cantant, l'escriptor, i l'altra la persona. Per això diuen que els escriptors són els qui més decepcionen. Sobre els cantautors, n'he sentit de molts colors, també. Crec que has fet santament.

Arare ha dit...

El meu pare una vegada n'hi va dir quatre de fresques a Raimon... temes de feina, ves... recordo que li va dir alguna cosa aíxí com "mestre, vostè molt de cantar en contra d'allò de la societat de consum, però després..." es veu que es va posar vermell, ehem... a mi com a cantant ja m'agrada, igual que tants d'altres. però gairebé mai m'atreveixo a pensar sobre les seves vides. És ben cert que n'hi ha que prediquen allò en què només creuen "espiritualment" (potser com tothom, a la llarga, és clar)... i sobre Vázquez MOntalbán, doncs... no voldria destruir cap mite, així que millor que ho deixi aquí. Petonet de pluja (avui plou)

Alegria De La Huerta ha dit...

Cal fer les coses quan a un li venen de gust, i prou.

Africa ha dit...

Recordo una tarda, quan encara estava obert aquell "Marks & Spencer" a l'Ïlla Diagonal...Quim Monzó comprava amb mi...l'Arantxa Sánchez Vicario agafava la porta de sortida i el Kluivert es mirava la premsa....la sensació era de que la que sobrava allà era jo...i segur que també era la que gaudia més d'aquella tarda...