Nerviosisme.
Després de la segona cervesa de la nit, vaig pel post més delicat. I és que, tots plegats, estem una mica bastant nerviosos i nervioses. El començament de curs del nostre petit no ha estat fantàstic, cosa d'altra banda que ja podiem esperar. Encostipat, febreta, tristesa,... A casa meva, les coses estan com estan (concretament, la tieta s'està acabant), i nosaltres hi podem fer poc, però encara, de tant en tant, un cop de mà, o de cotxe, més ben dit. Sort de la tieta monja de l'altra banda de la parella i les seves germanes que ens donen un cop de mà a nosaltres cuidant-se del petit algunes estones. Però com que hem decidit, com a mínim ara, quan tot just comença el curs, que el xiquet no es quedi a dinar a l'escola, doncs ens hem d'espavilar perquè noslatres o la senyora que se'n cuida un parellde migdies, l'hem de passar a recollir a tres quarts de dotze (una hora fantàstica per plegar de la feina, ja es veu). La meva compi té un trimestre horribilis, vull dir que té molta feina, i un servidor tampoc va sobrat.... Total i en resum, aquest cap de setmana, a part d'agafar una mica la grip jo mateix, hem perdut els papers a casa. Diumenge al matí va ser com per agafar els trastos i desaparèixer una bona temporada (no seria el primer cop que ho faig), però ara les coses no són tan fàcils. Hi ha el petit. Però la vida no es pot acabar en ell, oi? Espero que això es vagi redreçant. Suposo que és típic: problemes de parella i nen petit, deu ser el títol del capítol del llibre que en parli. De moment, tocat. No m'enfonso tant fàcilment, jo!
7 comentaris:
quien soy yo para decir nada? nadie, pero.....no puedo quedarme parada después de leer tu post. Imagino que todo lo que os está sucediendo os influye en los nervios. ¿Qué te voy a decir? ¿Qué te relajes? Eso ya lo sabes tú ¿Paciencia? Ja, que fácil se ven los toros desde la barrera.
Te mando mil besos y ya está.....
Jo vaig dinar a l'escola des dels 0 anys perquè ma mare treballava i les amistats més fortes s'hi fan allà perquè hi ha més temps de pati :-). A més, vaig menjar tot de coses que a casa no els hi veia ni el pél (puré, llenties, mongetes...) = comentari per si aneu molt agoviats i us repenseu el tema "nen-menjador escola".
És normal que davant aquesta temporadeta, els nervis surtin per alguna banda... As usual, ànims! I petons i abraçades...
no, em sembla que no... jo no tinc criatures i parle sense coneixement de causa però tinc la sensació que, com tu dius, tot no pot acabar en el petit. També us mereixeu mirar una mica per vosaltres. Per les coses que escrius em sembla que sou un pares la mar d'apanyats però crec qe vas bé reclamant el teu espai.
El tema virus i tristeses infantils... em fa una pena només de llegir-ho! :( però mira, és el que li toca... a poc a poc anirà immunitzan-se i fent amiguets i li agradarà aprendre i serà una gràcia de xiquet.
Ànim!!
buf albert, es que de vegades sembla que tot s'ajunti... però jo et veig molt lúcid i molt fort... no m'agradava gens el don camilo pero de vegades faig us de la seva frase "el que aguanta gana", crec que té rao, només cal recordar que tot passa i que tot s'acaba posant al seu lloc..
petons!
No te puedes undir; totalmente prohibido cuore, porque para eso eres nuestro crítico literario con más glamour y entereza del universo blog conocido. Y yo te quiero, asi que ya sabes...
Besitos para las tormentas y los papeles traspapelados.
Albert, l'ideal pels fills sobre el paper no sempre és el millor a la pràctica.
Volem tenir temps amb ells, proximitat, no aparcar-los, no abocar-los a l'horari d'oficina ja des de la primera infantesa. I aixó està molt bé si t'ho pots permetre, per exemple un dels dos no vol treballar i us ho podeu permetre, o viviu i treballeu tan a prop i amb horaris que teniu temps per anar a buscar el xicotet i fer el menjar, i tot és factible i NO PATIU, ho podeu gaudir plegats... Però si aquest intent benintencionat de millorar-li la qualitat de vida al xicotet us va malament,us fa còrrer, o us fa barallar, o és tan complicat que cada dia és una aventura arribar a temps vosaltres o una altre persona, llavors no és cost-efectiu, i la intenció inicial es perd.
El nen veu tensió (per més que la visqueu d'amagat)i el benefici de menjar a casa es perd. Tant d'esforç pot ser en va.
Si aquest es el cas, i fos jo, igual m'ho repensava tot.
En qualsevol cas, ànims. No és fàcil tot plegat, així que ptonets.
Ten: pots dir el que pensis, només faltaria.
Ego: ahir vam anar a ca la metegesa que el porta. "Feu allò que us sigui més fàcil, també", és la recepta. Ara la pregunta és: què és més fàcil, abdicar dels nostres "principis" o deixar-se portar per la corrent?
Nimué: és, altra volta, el problema del punt mig. Demano massa per a mi? Ja no hi fico la parella ara, que ja sé que també necessita espai. On t'és la ratlla. On és el manual del pare posmodern que ho explica?
Hanna: t'imagines que ho poguéssim arreglar tot a trompades com Don Camilo. Osti si seria de fàcil tot plegat?
Tres: gràcies, jo també t'estimo així.
Xurri: de moment, només ens replantejarem el tema nen/guarde i menjar. És broma.
Gràcies a tothom pels vostres comentaris de suport. Vaig cap al llit que tinc febre.
Publica un comentari a l'entrada