22.1.06

Sensibilitat, manies i Solitud

Després d'una setmana sense ordinador a casa (ara ja sé què han de sentir els peixos fora l'aigua) torno amb les meves cabòries.

La primera crec que és divertida. Recordeu allò de la meva fase d'extrema sensibilitat? Doncs no sempre va per malament. Disssabte a la tarda vaig aturar l'estudiada (conflicte social i conducta desviada es diu l'assignatura, poca broma...) perquè em vaig quedar sense tinta al boli. Com que havia de passsar per cada ma mare a recollir croquetes (les fa fora de sèrie, ho sento per qui tingui gana), vaig aprofitar i vaig entrar a comprar un boli a la papereria que té a la vora de casa. Vaig entrar-hi sense mirar gaire qui atenia el públic perquè la mestressa de la casa no és precisament simpàtica. Després de dubtar una mica, la noia de la llibreria m'indica uns retoladors punta fina que no són de marca pero que, diu ella, van bé. M'apropo al taulell on són els boligrafs i, sense voler, atzibo una patacada a una colla de revistes "pronto" que hi havia sota. Em disculpo tot mirant la noia. Ella, joveneta, potser primers anys de Facultat, em diu, "No t'hi amoinis, tot cau". Una llum se'm va encendre al cervell. La vaig mirar (ni guapa, ni lletja, ara no us penseu, que no va per aquí) i, sense pensar-ho li dic. "T'he de felicitar per no prominalitzar el verb caure com fa tothom". Ella em somriu. Probablement deu pensar que estic grillat. Quan surto de la botiga tinc dubtes. El primer, prominalitzar és exactament el que jo volia dir? Bé, un no és filòleg, precisament. Dos. I a què ve això si jo sóc el primer que xerro i escric fatal?. I tres. Deixant de banda el tema lingüístic, aquella noia deu ser filòsofa, perquè això de "tot cau", n'estic segur, no ho va dir per dir-ho. Sort de les croquetes de la meva mare, que em van torna a la realitat.

Segon assumpte. Per indicació de la meva perversa cotilla i amiga HannaB, us relaciono cinc de les meves manies, en el benentès que jo em considero una persona força flexible i no gaire maniàtica (suposo que no em conec prou). La primera. Els peus. No m'agraden gens els peus. Ho sento, i això que aquests darrers estius m'ho estic passant fatal de la muerte amb les xancletes. Fins i tot els alguns dels pocs peus que em resultàven supotables, o això em creia jo, ara ja ni això. He descobert que són els dits dels peus el que em fa mania. Segona. La pudor de suat, però no sempre. Ja he explicat algun cop que jo havia jugat a rugbi i ja us podeu suposar que jugant-hi es sua, es fa pudor i hi entres en contacte. En aquest cas, cap problema. Em fa mania la gent que, a la feina per entendre'ns, fan pudor, aquella mena d'agror tan forta que els fa el cos. I tercera. Però no us penseu que m'agrada l'extrem contrari. No suporto les colònies fortes que es posen algunes noies. Especialment en recordo una, de noia, que treballava amb mi. Jo crec que, des de que va saber que m'agraviava, encara se'n posava més. Per sortir del tema olors, quarta mania. L'he comentat altres cops: les llistes. M'agrada fer llistes de tot. Què he de fer aquesta setmana? Llista. A la feina. Llista. Els llibres que tinc i que "he" de llegir. Llista. Per anar a comprar. Llista. Els propòsits organitzatius i mentals dels propers sis mesos. Llista. Què he d'anar a veure a teatre, als museus, de conferències, etc. Llista. Segurament en algun lloc he de tenir la llista de les llistes. I cinquena i última. Les persones que es mosseguen les ungles i que gairebé es mengen els dits, no són de fiar. No hi puc fer res. Em fan mania. Bé, fins aquí l'assumpte manies. Volia deixar constància en acabar que si algú se sent ofès, que em disculpi. No és res personal. O potser sí. Són les meves manies personals.

Tercer i últim tema de la nit. Ja he acabat Solitud. Seguint els consells de pere me l'he anat llegint a una velocitat màxima d'un capítol per dia, excepte l'últim (qui l'hagi llegit ja sabrà perquè). No puc entrar en una crítica literària profunda perquè em falten elements, però us en puc donar un parell o tres d'opinions. La primera és que m'ha agradat molt perquè els raonaments dels personatges, si els treieu una mica fora de context, em semblen ben actuals o, com a mínim, absolutament aplicables hores d'ara (digueu-me antic). El fil conductor em sembla prou intel·ligent i ben portat, amb una conclusió bastant lògica i crec que forta per l'època del llibre (aquí potser vaig equivocat del tot, però ella signa com a Víctor...). Altra cosa és el llenguatge emprat. Jo hi he disfrutat força, però a partir de dues condicions prèvies: sabia on em posava i ja havia decidit llegir el llibre sense cap diccionari a mà (el que s'entén, bé, i el que no s'entén, mala sort).Segur que m'he perdut molts matisos (ho he hagut de buscar al diccionari, puaj!), però ja n'he tingut prou (ho dic en positiu, que consti). També s'ha d'estar disposat a aquest llenguatge on les paraules "planyívol" i "aucell", per exemple, marquen el tó general. Em preguntaven si la recomanaria un cop l'hagués acabat. Doncs sí, a mi m'ha agradat molt, però reconec que el "tema", em va (més que la solitiud, crec que es la desolació, però ara no filarem prim). Per tant, i acabo, us la recomano sempre que tingueu clar què us hi trobareu formalment. La recomanació és que doneu un cop d'ull al llibre abans d'entrar-hi i llegiu-ne una pàgina qualsevol. Si no hi teniu probelems, endavant.

I acabo el post recordant al personal que corre per aquí que per primavera tenim un compromís. Jo hi compto. Ja en parlarem (mar, hem de parlar d'això del vi). Per cert, aquest post és així de llarg per compensar l'anterior.

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Prominalitzar? Pronominalitzar? uiiis, vols dir que no hi va afegir "es"?

Maníes: tots estem d'un homogeni amb les manies, que em temo que n'hem fet una tria cosmètica. Si faig reflexió de vida haig d'admetre que jo ho he fet.

Solitud: vaig per la pàgina 67. Sense diccionari, el que s'entén, bé, i el que no, mala sort. I de moment bé.

mar ha dit...

un post llarg, si senyor...
però me l'he llegit de dalt baix

deunidó quantes "manies"

tot el que he llegit de "solitud" és el que vaig llegir al blog d'en "pere" (saragatona antic) i estic segura de que és un bon llibre (però jo no llegeixo mai llibres sencers)

bé, amb el vi ja hi pots comptar i en que ho organitzo, també
així doncs per la primavera... total d'aquí quatre dies

petó
i somriure

Hanna B ha dit...

que interesting!! hi ha manies podòfiles (com la meva) i manies podòfobes (com la teva)!!! curiòs tema de psicoanàlisi, no creus?? afegiré encara que no toqui que jo no li faria pas la pedicure cap altri, això si que no!
gràcies per la llisteta, crec que has estat prou maniàtic ;)
petons i ja hi estic apuntada a la teca, oi?

Albert ha dit...

Xurri, volia dir "caure's", efectivament. Aixòd e les manioes, potser no ho he enfocat prou bé, però em va sortir com em va sortir (només cinc, que podien haver estat unes altres). I endavant amb el llibre. No tinc tan clar que endavant amb la solitud (segons com sí, segons com no...).

mar, segons quins plats "ens ofereixin", tu podries portar el vi negre de bota del priiorat (els que jo he tasta són prou bons) i jo arrambo amb els blancs (tot i que ja en parlariem).

Hanna, en veritat et dic que els peus em semblen molt útils (són la base del nostre equilibri), però dins d'unes bones sabates m'agraden més. Consti que això de la teca va començar entre tu i en pere (anar parlant de menjars...), o sigui que, evidentment que hi ets comptada!!!

Petonància per a totes tres.

miquel ha dit...

No paro de llegir maniàtics darrerament. Jo, la veritat, no tinc cap mania, però tothom me les retreu.
Ho veus, albert, l'hannab ara sembla com si ella sigui només una comparsa amb això de la teca, i jo que em sentia culpable per haver-la engrecat, amb la feina que tenia (ella). Menos mal que entre tu i la mar ens ho acabareu organitzant tot.
Una altra culpabilitat que he de confessar és la d'haver parlat de Solitud alguna vegada, però me n'alegro que hagis arribat al final i que fins i tot puguis recomanar la novel·la. La segona lectura pot ser més plaent, i si un es deixa anar pot gaudir de la sensualitat de l'obra i a més pot veure com la solitud de la protagonista i el trencament final en realitat la porten al propi reconeixement i a una seguretat i fortalesa que potser acaben amb la seva innocència però que en contrapartida la fan independent.

Albert ha dit...

pere, potser no vaig afegir una llista de manies gaire ben trobades, però no em diràs que els posts sobre el tema de Hanna, Nimué i Xurri, no són per sucar-hi pa!. Em quedo amb la reflexió final sobre Solitud. Francament, no ho sé. Sé que la independència personal està molt ben valorada entre nosaltres (en especial una persona que jo em sé), però no estic gens segur que la solitud i/o la desolació hagin de ser etapes necessàries, o si més no, ports "finals", on instal·lar-se per ser autosuficent, etc. Ja sé que sona poc independent, però de veritat que no ho acabo de veure clar. Això no treu que una segona lectura de Solitud pugui estar bé més endavant.

nimue ha dit...

jorrr, jo continue sense llegir solitud, ains...

Et confesse que sóc incapaç de fer llistes, m'atabale, no sé fer-les. Supose que tampoc no em cal... Els peus són una cosa ben curiosa. Si són macos són molt macos però si són lletjos són terribles. A mi els meus m'encanten, són ben bonics i se'm van els ulls darrere dels peus bonics...

Això de la cita primaveral... sóc incapaç de fer plans a tan llarg termini... quan estiguem més prop ja em podré planificar millor! :)