Sensibilitat, manies i Solitud

Després d'una setmana sense ordinador a casa (ara ja sé què han de sentir els peixos fora l'aigua) torno amb les meves cabòries.

La primera crec que és divertida. Recordeu allò de la meva fase d'extrema sensibilitat? Doncs no sempre va per malament. Disssabte a la tarda vaig aturar l'estudiada (conflicte social i conducta desviada es diu l'assignatura, poca broma...) perquè em vaig quedar sense tinta al boli. Com que havia de passsar per cada ma mare a recollir croquetes (les fa fora de sèrie, ho sento per qui tingui gana), vaig aprofitar i vaig entrar a comprar un boli a la papereria que té a la vora de casa. Vaig entrar-hi sense mirar gaire qui atenia el públic perquè la mestressa de la casa no és precisament simpàtica. Després de dubtar una mica, la noia de la llibreria m'indica uns retoladors punta fina que no són de marca pero que, diu ella, van bé. M'apropo al taulell on són els boligrafs i, sense voler, atzibo una patacada a una colla de revistes "pronto" que hi havia sota. Em disculpo tot mirant la noia. Ella, joveneta, potser primers anys de Facultat, em diu, "No t'hi amoinis, tot cau". Una llum se'm va encendre al cervell. La vaig mirar (ni guapa, ni lletja, ara no us penseu, que no va per aquí) i, sense pensar-ho li dic. "T'he de felicitar per no prominalitzar el verb caure com fa tothom". Ella em somriu. Probablement deu pensar que estic grillat. Quan surto de la botiga tinc dubtes. El primer, prominalitzar és exactament el que jo volia dir? Bé, un no és filòleg, precisament. Dos. I a què ve això si jo sóc el primer que xerro i escric fatal?. I tres. Deixant de banda el tema lingüístic, aquella noia deu ser filòsofa, perquè això de "tot cau", n'estic segur, no ho va dir per dir-ho. Sort de les croquetes de la meva mare, que em van torna a la realitat.

Segon assumpte. Per indicació de la meva perversa cotilla i amiga HannaB, us relaciono cinc de les meves manies, en el benentès que jo em considero una persona força flexible i no gaire maniàtica (suposo que no em conec prou). La primera. Els peus. No m'agraden gens els peus. Ho sento, i això que aquests darrers estius m'ho estic passant fatal de la muerte amb les xancletes. Fins i tot els alguns dels pocs peus que em resultàven supotables, o això em creia jo, ara ja ni això. He descobert que són els dits dels peus el que em fa mania. Segona. La pudor de suat, però no sempre. Ja he explicat algun cop que jo havia jugat a rugbi i ja us podeu suposar que jugant-hi es sua, es fa pudor i hi entres en contacte. En aquest cas, cap problema. Em fa mania la gent que, a la feina per entendre'ns, fan pudor, aquella mena d'agror tan forta que els fa el cos. I tercera. Però no us penseu que m'agrada l'extrem contrari. No suporto les colònies fortes que es posen algunes noies. Especialment en recordo una, de noia, que treballava amb mi. Jo crec que, des de que va saber que m'agraviava, encara se'n posava més. Per sortir del tema olors, quarta mania. L'he comentat altres cops: les llistes. M'agrada fer llistes de tot. Què he de fer aquesta setmana? Llista. A la feina. Llista. Els llibres que tinc i que "he" de llegir. Llista. Per anar a comprar. Llista. Els propòsits organitzatius i mentals dels propers sis mesos. Llista. Què he d'anar a veure a teatre, als museus, de conferències, etc. Llista. Segurament en algun lloc he de tenir la llista de les llistes. I cinquena i última. Les persones que es mosseguen les ungles i que gairebé es mengen els dits, no són de fiar. No hi puc fer res. Em fan mania. Bé, fins aquí l'assumpte manies. Volia deixar constància en acabar que si algú se sent ofès, que em disculpi. No és res personal. O potser sí. Són les meves manies personals.

Tercer i últim tema de la nit. Ja he acabat Solitud. Seguint els consells de pere me l'he anat llegint a una velocitat màxima d'un capítol per dia, excepte l'últim (qui l'hagi llegit ja sabrà perquè). No puc entrar en una crítica literària profunda perquè em falten elements, però us en puc donar un parell o tres d'opinions. La primera és que m'ha agradat molt perquè els raonaments dels personatges, si els treieu una mica fora de context, em semblen ben actuals o, com a mínim, absolutament aplicables hores d'ara (digueu-me antic). El fil conductor em sembla prou intel·ligent i ben portat, amb una conclusió bastant lògica i crec que forta per l'època del llibre (aquí potser vaig equivocat del tot, però ella signa com a Víctor...). Altra cosa és el llenguatge emprat. Jo hi he disfrutat força, però a partir de dues condicions prèvies: sabia on em posava i ja havia decidit llegir el llibre sense cap diccionari a mà (el que s'entén, bé, i el que no s'entén, mala sort).Segur que m'he perdut molts matisos (ho he hagut de buscar al diccionari, puaj!), però ja n'he tingut prou (ho dic en positiu, que consti). També s'ha d'estar disposat a aquest llenguatge on les paraules "planyívol" i "aucell", per exemple, marquen el tó general. Em preguntaven si la recomanaria un cop l'hagués acabat. Doncs sí, a mi m'ha agradat molt, però reconec que el "tema", em va (més que la solitiud, crec que es la desolació, però ara no filarem prim). Per tant, i acabo, us la recomano sempre que tingueu clar què us hi trobareu formalment. La recomanació és que doneu un cop d'ull al llibre abans d'entrar-hi i llegiu-ne una pàgina qualsevol. Si no hi teniu probelems, endavant.

I acabo el post recordant al personal que corre per aquí que per primavera tenim un compromís. Jo hi compto. Ja en parlarem (mar, hem de parlar d'això del vi). Per cert, aquest post és així de llarg per compensar l'anterior.