Aquest matí, a quarts de nou, ha mort la meva mare. Fa dies que havia iniciat la davallada i el final s'ha accelerat. Hi erem jo i les meves dues germanes. Des d'ahir a la tarda que ja no era conscient de res. El final ha estat suau; simplement ha respirat més fluixet durant deu minuts, i després, ha deixat de respirar. Havia de descansar.
Si en sabés, ara penjaria alguna música del castpost. Com que no en sé, apunto que ara em sento bastant com els moviments 3, 15 o 25, per exemple, de la Passió de Sant Mateu, de Bach.
Acabo agraïnt la feina d'una de les infermeres de Sant Llàtzer, Teresa, que ens ha ajudat molt durant les últimes hores.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
Sempre se'm fa díficil trobar les paraules per dir que entenc la pèrdua d'una part d'un mateix, i encara més des de la distància. Una abraçada, Albert.
Pel que dius ha estat suau, i envoltada pels fills. Descansarà en pau, i se'n duu l'afecte que li heu donat per fer-li el camí més planer.
Ara tindreu dies tristos - fins que la vida torni a esclatar al camp de roselles, en forma de nadó dolcíssim amb el nom i el color del cel.
És la vida.
Petons.
m'agradaria poder-te fer arribar una abraçada, que sigui càlida, de melodia serena i de colors suaus...
i no sé com escriure-la
una tendra abraçada
albert, gràcies per compartir amb nosaltres aquests moments tristos, pel que ens descrius sembla que ha estat dolç i tranquil, però no per això menys trist, és clar...
una forta abraçada virtual i molta força
NO havia entrat mai. Ho faig des del bloc d'en Pere. NOo tinc cap dret a dir-te res sobre el teu comentari d'avui, perquè ni tan sols saps qui sóc. Però al mateix temps em surt de dintre donar-te la mà i desitjar-te força i serenitat. I ara vaig a deixar-te un altre comentari en un altre racó del teu bloc.
Hola Albert. Igual que l'Arare no tinc cap dret a dir res, quan ni tan sols saps qui sóc. He arribat aquí des del bloc del Pere, un amic blocaire. Només enviar-te molta força i tota la serenor possible per afrontar aquests moments. Una abraçada.
En certa manera, estic amb tu. No sé qué dir, no m'ho esperava i m'ha tocat una mica... una abraçada ben forta. Tens una nota a casa meva.... un petó
Amb tú, Albert.
Una abraçada.
pere, gràcies pel castppost i per l'abraçada.
Xurri, efectivament, és la vida.
mar, la teva abraçada càlida i suau, ja em va arribar ahir al migdia. Gràcies.
HannaB, i gràcies a tu per "escoltar-me" aquests darrers dies.
Arare, jo diria que ja havies passat un cop per aquí, però no importa, ens coneixem de cal pere.
Esther, gràcies per la força, la serenor i l'abraçada. No et preocupis pels "drets".
DIY, he passat per casa teva. M'ha encantat Borodín. Gracìes. Petó.
Katrin, compto amb les teves abraçades. Arriben quan fan falta.
I gràcies també, a qui heu decidit adreçar-vos directament a mi via mail.
T'he deixat també un petit post al meu blog... petonets
Hola Albert, és la primera vegada que et comento, i sento que hagi de ser en moments així, ja em podia haver decidit abans. Només dir-te que em sap molt greu. Cuida't.
Ho sento moltissim, molt.
Mai no trobes paraules que dir quan algo aixi ens agafa del cor...
Sàpigues que estic, que estem. Sàpigues que sempre estarem amb tu.
Petons.
Ego, ja n'hem parlat. M'he emocionat amb el teu post.
Gràcies, Dimarts13 (quina data tan poc alegre, no?)
tres, gràcies per passar per aquí i per estar (i per no oblidar-nos, malgrat tot).
Publica un comentari a l'entrada