Baudelaire

No és cap post de crítica literària. Això ho deixo per a d'altres, més entessos en la matèria. De fet, si us dic la veritat, Baudelaire em costa. Tinc l'edició de "Les flors del mal" de X. Benguerel, d'edcions Proa, com toca, però no me l'he fet mai sencer. Em costa. Suposo que es tracta d'una qüestió relativament senzilla. Diuen que Baudelaire és el primer poeta modern. És qui va "modernitzar" la poesia, a nivell de temàtica i ens la va situar més pròxima després del romanticisme i aqueles coses. Bé, ni idea. Ja he dit que no m'hi entenc. En tot cas, les seves flors, a mi em costen perquè, per molt modernes que siguin, una bona part d'elles continuen tenint formes clàssiques. A més a més de la forma, que no és poca cosa, suposo que jo ja petanyo a una sensibilitat més aviat posmoderna (Inglehart?), tant a nivell temàtic com de forma. Però la reflexió bàsica del post, i d'aquí el títol, si que és collita Baudelaire. Resulta que fa dies que vinc anunciant que visc escindit. En les darreres hores, la mort de la meva mare i les vint setmanes d'embaràs que portem, en són un bon exemple. No és només això. Tinc el cap a una banda i el cor a una altra. Em fastiguegen els polítics, però m'interessa la política. Vull llegir, però he d'estudiar. I en tinc un munt com aquestes. Baudelaire va dir allò de "l'horror de la vida i l'èxatsi de la vida". No he sabut mai si agafar-me aquesta dualitat dialècticament, però és que no se m'acaba d'acudir la superació de tot plegat (o vaja, la superació l'associo amb la mort, i ja es veu que no anem bé). En fi, que sense exagerar com Baudelaire (no penso caure en un beure desmessurat, el consum d'opi, l'enamorar-me un número excessiu de cops i no sé quantes coses més), em veig una mica atrapat. Suposo que amb el temps, tot s'anirà posant a lloc.

PS Avui, a la feina, m'han donat mòbil nou. Goita, ja tinc càmera al mòbil.